Els enemics s'ocupen aleshores d'allò que els pertany i s'enduen tan
lluny com poden les famílies i els béns. Els grecs esperen Cleandre,
que ha d'arribar amb trirrems i bastiments de transport.
Mentrestant, cada dia surten amb les atzembles i els captius, i
porten tranquil·lament blat, ordi, vi, llegums, mill, figues: aquell
país llevava de tot meys oli d'oliva. Sempre que l'exèrcit restava
al campament per descansar, era permès als soldats d'anar a la
rapinya: sortien i cadascú feia presa per ell. Però quan sortia tot
l'exèrcit, el que cadascú prenia a part separant-se dels altres, es
decretà que fos del comú. Ja hi havia molta abundància de tot: de
totes bandes arribaven productes de les ciutats gregues, i els
bastiments que vorejaven la costa atracaven de bon grat, per haver
sentit dir que allí es fundava una ciutat i que també hi havia port.
Els enemics mateixos dels encontorns, envien emissaris a Xenofont,
en tenir notícia que ell és el fundador de la colònia, i li
pregunten què han de fer per a ser els seus amics. Ell els presenta
als soldats.
Entretant, arriba Cleandre amb dues trirrems, i cap bastiment de
transport. En ell arribar, l'exèrcit s'esqueia a ser fora: alguns
havien partit a la presa cap a la muntanya i havien agafat molt de
bestiar menut; però tement que no els fos confiscat, ho diuen a
Dexip, el mateix que s'havia escapat de Trapezunt amb un vaixell de
cinquanta rems i li demanen de salvar-los aquell bestiar, prenent-ne
una part i tornant-los la resta. De seguida ell rebutja els soldats
que volten aquesta presa dient que ha de ser del comú; va a trobar
Cleandre i li diu que pretenen d'arrabassar-li el bestiar. Cleandre
mana que duguin davant seu el lladre. Dexip aferra un home i li'l
duu. Agàsias, que s'escau a passar per allí, li'l pren: perquè era
de la seva companyia. Els altres soldats presents llavors comencen a
apedregar Dexip, dient-li traïdor. Molts dels trirrems agafen por i
fugen cap al mar. Cleandre també fuig.
Xenofont i els altres generals contenen els soldats i diuen a
Cleandre que allò no és res, que el decret de l'exèrcit té la culpa
de tot. Però Cleandre, atiat per Dexip i picat ell mateix d'haver
tingut por, respon que es farà a la mar amb les naus, i publicarà
que cap ciutat no els aculli, com a enemics.
Llavors els lacedemonis comandaven a tots els grecs. La cosa es
presenta greu als ulls de tothom, i el supliquen que no ho faci. Ell
respon que no desistirà si no li remeten el primer que ha tirat
pedres i el que ha arrabassat el soldat pres. El que així reclamava
era Agàsias, amic de Xenofont de tota la vida: motiu pel qual Dexip
l'acusava. En aquesta situació sense sortida, els comandants
reuneixen l'exèrcit: alguns d'ells no donaven importància a
Cleandre; però Xenofont, no semblant-li que es tractés de cap
brollerila, s'aixeca i diu:
-Soldats, jo no veig que sigui cosa de no res, si Cleandre se'n va
en una disposició envers nosaltres com diu. Les ciutats gregues ja
són prop de nosaltres i els lacedemonis són amos de Grècia, de
manera que un sol d'entre ells a les ciutats pot fer el que bé li
sembla. Si, doncs, aquest home ens tanca de primer les portes de
Bizanci, i després adverteix als altres harmostes de no acollir-nos
a les ciutats, com a infidels als lacedemonis i contraventors de les
lleis, aquesta anomenada nostra arribarà a orelles d'Anaxibi,
comandant de l'estol. Llavors ens serà difícil de restar i de
navegar, ja que avui dia els lacedemonis comanden per terra i per
mar. No convé, doncs, que per un sol home o dos els alres siguem
rebutjats de Grècia, és cosa d'obeir al que ens manin: també les
ciutats d'on som els obeeixen. Per la meva part, com sento que Dexip
assegura a Cleandre que Agàsias no hauria fet res d'això sense orde
meva, jo us absolc d'aquesta culpa, a vosaltres i a Agàsias, si
Agàsias mateix afirma que jo sóc l'autor de res d'això: i jo mateix
em condemno, si he començat a fer tirar pedres o a cometre qualsevol
altra violència, com a digne de l'última pena, i em sotmeto a la
pena. Només afegeixo, que si en algú més recau culpa, ha de
remetre's al jutjament de Cleandre: perquè així vosaltres sereu
absolts de la culpa. En el present estat de coses, seria trist que,
esperant obtenir a Grècia honor i glòria, en comptes d'això no hi
fóssim tractats com els altres, ans exclosos de les ciutats gregues.
Agàsias s'aixeca i diu:
-Jo, companys, poso els déus i les dees per testimonis, que ni
Xenofont m'ha donat ordre de sotstreure aquell home, ni ningú més de
vosaltres. Sinó que veient un dels homes valents de la meva
companyia endut per un Dexip que tots ho sabeu, us ha traït, la cosa
m'ha semblat massa forta: i li l'he arrabassat, ho confesso. Però no
em remeteu: jo mateix, com diu Xenofont, em presentaré al jutjament
de Cleandre, perquè faci de mi el què vulgui. Per això no us poseu
en guerra amb els lacedemonis, salveu-vos en tota seguretat, on
cadascú de vosaltres desitgi. Solament elegiu alguns de vosaltres
que vinguin amb mi davant de Cleandre, i que, en cas d'omissió meva,
parlin i obrin per mi.
Llavors l'exèrcit li permet d'elegir amb qui prefereix d'anar: ell
elegeix els generals. Després d'això Agàsias i els generals van a
trobar Cleandre amb l'home que Agàsias havia arrabassat; i els
generals parlen així:
-L'exèrcit ens envia a tu, oh Cleandre, i et prega, que si acuses
tot l'exèrcit, tu mateix judiquis i en facis el que vulguis: si
acuses només un home, o dos, o uns quants que siguin, l'exèrcit creu
just que ells mateixos es presentin al teu jutjament. En
conseqüència, si acuses alguns de nosaltres, aquí ens tens, si és
algú altre, digues-ho: perquè no se t'escaparà ningú que vulgui
obeir-nos.
Llavors Agàsias, fent-se endavant:
-Sóc jo,- diu -Cleandre, qui ha arrabassat a Dexip l'home que duia,
qui ha excitat a colpir Dexip. Jo coneixia aquest soldat per un
valent; i de Dexip sabia que, elegit per l'exèrcit per comandar la
galera de cinquanta rems demanada al trapezuntins, i per reunir
bastiments a fi de salvar-nos, aquest Dexip va fugir, traïnt els
soldats amb els quals s'havia salvat fins aleshores. Ha robat la
galera als trapezuntins, nosaltres hem semblat uns belitres per ell,
i en quant depenia d'ell ens hauria perdut a tots. Perquè havia
sentit a dir, tant com nosaltres, que era impossible de tornar per
terra, de travessar els rius i d'arribar bons i sans a Grècia.
Aquest és l'home a qui he pres el meu soldat. Si te l'haguessis
endut tu o algú altre dels teus, i no un dels nostres desertors, ten
per segur que no hauria fet res d'això. Considera ara, que, si
m'occeixes, per un home covard i vil ne fas morir un de bé.
Això sentit, Cleandre respon que no aprova Dexip, si tals coses ha
fetes; solament afegeix que, baldament Dexip hagués estat vilíssim,
no creia que per això hagués de sofrir cap violència:
-Calia judicar-lo, com avui vosaltres mateixos trobeu just, i
provocar el seu càstig. Ara, doncs, retireu-vos, i deixeu-me aquest
home: quan us cridaré, veniu al judici. Jo ja no acuso ni l'exèrcit,
ni ningú, ja que ell mateix confessa d'haver arrabassat el soldat.
Llavors aquest soldat diu:
-Jo, Cleandre, encara que tu creguis que em duen a tu com a reu
d'alguna injustícia, no he pegat a ningú, ni he tirat pedres, només
he dit que el bestiar pertanyia al comú; perquè havia estat decretat
per l'exèrcit, que si algú, quan l'exèrcit sortia, feia alguna presa
pel seu propi compte el botí era pel comú. Això he dit jo: i per
això Dexip m'ha agafat i se m'enduia a fi que ningú enraonés, i que,
ell, amb això de la presa, pogués quedar-se'n ell una part i deixar
la resta als apresadors contràriament al decret.
Lavors Cleandre:
-Ja que tu ets l'home en qüestió -diu- roman, per deliberar sobre
tu.
Cleandre i els seus aleshores dinen. Xenofont convoca l'exèrcit i li
aconsella d'enviar a demanar a Cleandre la gràcia dels presoners.
S'acorda d'enviar els generals, els capitans, Draconti d'Esparta, i
tots aquells que semblen més en estat de decidir Cleandre a posar en
llibertat els dos homes. Xenofont hi va igualment i diu:
-Tens, oh Cleandre, aqueixos homes; l'exèrcit t'ha donat llibertat
per fer el que vulguis d'ells i de tots els altres. Ara et prega i
et suplica de donar-li aquests dos homes i de no fer-los morir.
Moltes fatigues han sofert per l'exèrcit. Si aquest obté de tu
aquesta gràcia, et promet en canvi que, si vols ésser el seu
comandant i els déus hi són propicis, et mostrarà uns soldats
disciplinats i capaços, per llur submissió, de no témer, amb l'ajuda
dels déus, cap enemic. Et supliquen, un cop seràs el nostre cap, de
posar-los a prova a ells, a Dexip i a tots els altres, perquè vegis
cadascú com és i assignis a cadascú segons el seu mèrit.
En sentir aquests mots, Cleandre:
-Per Càstòr i Pòllux- exclama -us respondré tot d'una. Us dono
aquests dos homes,i jo mateix em faig dels vostres; i si els déus ho
atorguen, us conduiré a Grècia. Aqueixos discursos són molt
diferents del que algú m'havia dit de vosaltres, que cercàveu de
rebel·lar l'exèrcit contra els lacedemonis.
Aplaudeixen a aquestes paraules, i es retiren enduent-se'n els dos
homes. Cleandre, per la seva banda, sacrifica sobre la partença, fa
amistat amb Xenofont i contreuen vincles d'hospitalitat. En veure
les tropes executar els comandaments amb aquell bon ordre, desitja
encara més d'ésser-ne el cap. Amb tot, després de tres dies de
sacrificis les víctimes no havent-li estat favorables, convoca els
generals i diu:
-Les entranyes no em consenten de posar-me al vostre cap; per això
no us descoratgeu: a vosaltres, pel que sembla, pertoca de conduir
els vostres soldats a terme. Aneu, doncs; quan sereu allà baix,
nosaltres us hi rebrem tan bé com podrem.
En acabat d'això, els soldats acorden d'oferir-li tot el bestiar
menut del comú. Ell l'accepta, els el torna i es fa a la mar.
Els soldats, després de vendre el blat que havien replegat, i
l'altre botí pres, es posen en marxa a través de la Bitínia. Però
com no troben res seguint el camí dret, i volen entrar en país amic
amb les mans plenes, acorden de tornar enrera un dia i una nit. Ho
fan així, i prenen qui sap els captius i el bestiar menut. Al cap de
sis dies arriben a Crisòpolis de Calcedònia; hi romanen set dies
venent el botí.