Aquell dia, doncs, s'atenden allí mateix, damunt la platja, vora el
port. Aquest lloc, que s'anomena el port de Calpe, és a la Tràcia
asiàtica. Aquesta Tràcia comença a la vora del Pontus Euxí i va fins
a Heraclea, a la dreta de qui entra en el Pontus. De Bizanci a
Heraclea, per una trirrems hi ha un dia llarg de vogar. En
l'interval, no es troba cap altra ciutat amiga ni grega, sinó
solament tracis bitinians: i tots els grecs que agafen, o llançats a
la riba, o per qualsevol altra causa, és fama que els tracten
durament.
El port de Calpe és a mitjan camí per als qui salpen d'Heraclea a
Bizanci. Es una punta que s'endinsa en el mar, de la qual, la part
de la banda del mar és una roca espadada, alta, allí on la seva
altura és menor, almenys de vint braces; l'istme que ajunta aquest
promontori amb la terra té, tot lo més, quatre pletres d'ample: però
en l'espai comprès part de dins de l'istme, hi cabria una ciutat de
deu mil habitants.
El port és sota la roca mateix, i té la platja de cara a ponent.
Una font d'aigua dolça i abundant s'esmuny a la banda del mar, però
dominada per la roca. Hi ha molta fusta de totes menes, així com
moltíssima, i bella, per a la construcció de naus, vora mateix del
mar. La muntanya que neix en el port, s'estén terra endins fins a
una vintena d'estadis; és de terra, sense pedruscall; i pel cantó
del mar, en una extensió de més de vint estadis, ofereix una
espessor d'arbres grans, i de tota mena.
L'altre país és gran i bell, amb moltes viles ben poblades. Perquè
la terra produeix ordi i blat i llegums de tota espècie i mill i
sèsam i figues a bastament i molts de ceps i vins dolços; de tot, en
fi, llevat d'oliveres. Tal és aquest país.
Els grecs s'acantonen a la platja, al llarg del mar. No volien
atendar-se en un lloc que pogués esdevenir una ciutat: fins l'haver
vingut allí els semblava per insídia d'alguns que tenien el projecte
de fundar-hi una colònia. Perquè dels soldats, la majoria no havien
estat induïts per la misèria a embarcar-se de mercenaris; ans havent
sentit a parlar de la generositat de Cirus, els uns havien dut
homes, d'altres s'hi havien gastat també diners, d'altres s'havien
escapolit del pare i de la mare, o àdhuc havien abandonat els fills
en l'esperança de tornar rics sabent per altra banda que d'altres
prop de Cirus havien fet molta fortuna. Homes d'aquesta mena,
desitjaven, doncs, tornar bons i sans a Grècia.
En ser l'endemà d'aquesta reunió, Xenofont sacrifica per saber si
cal sortir del camp. Calia necessàriament anar per queviures: i
pensava així mateix donar sepultura als morts. Les entranyes havent
estat favorables, el segueixen fins els arcadians, i enterren la
major part dels morts, cadascun en el lloc on havia caigut: perquè
feia cinc dies que hi eren i llevar-los-en hauria estat impossible.
Alguns, però, se'ls emporten fora del camí i els enterren com més
sumptuosament permetien les circumstàncies. Per als que no poden
trobar, fan un gran cenotafi i hi posen corones damunt. Això fet,
tornen al campament, sopen i dormen.
L'endemà, es reuneixen tots els soldats: convocant-los principalment
Agàsias d'Estimfal, capità, Hierònim d'Elea, igualment capità, i
altres dels arcadians de més edat. Fan un decret, que si algú en
l'esdevenidor proposava de dividir l'exèrcit, fos castigat amb la
mort; que l'exèrcit partís ocupant cadascú el lloc que precedentment
tenia: i que el comandament fos exercit pels antics generals. Però
Quirísof ja era mort d'una medicina que havia pres per la febre: Neó
Asinès el substituí en el càrrec.
Després d'aquestes deliberacions, s'aixeca Xenofont i diu:
-Soldats, és evident, em sembla a mi, que cal fer la marxa per
terra, perquè no tenim bastiments. I és necessari de partir tot
d'una, perquè si restem, no tenim queviures. Nosaltres, doncs-
continua -farem un sacrifici; vosaltres, per la vostra banda,
prepareu-vos a combatre com mai, perquè l'enemic s'ha refet de
valent.
Això dit, els generals fan els sacrificis, estant present
l'endevinaire Arèxion d'Arcàdia, perquè Silanos d'Ambràcia havia
fugit d'Heraclea en un vaixell que va pendre a nòlit. Però en aquest
sacrifici per la partença, les entranyes no donen bon averany.
Aquell dia, doncs, no es mou ningú. Alguns s'atreveixen de dir que
Xenofont, volent fundar una colònia en aquell indret, ha convençut
l'endevinaire de dir que les víctimes no són favorables a la
partença. Llavors Xenofont fa cridar per un herald, que l'endemà pot
assistir als sacrificis qui vulgui; i havent manat que si hi ha cap
endevinaire, assisteixi també per observar les entranyes, sacrifica
davant d'una nombrosa assemblea. Immola fins a tres víctimes, sense
que les entranyes surtin propícies a la partença: els soldats se
n'afligeixen, perquè ja es van acabant les vitualles que havien dut,
i no hi ha cap mercat.
L'assemblea es reuneix, i Xenofont els adreça encara aquestes
paraules:
-Soldats, quant al viatge, ja ho veieu; les víctimes no són fins ara
propícies; per altra banda, veig que us manca el necessari. Em
sembla, doncs, urgent de sacrificar sobre aquesta altra qüestió.
S'aixeca un, i diu:
-I és natural que les entranyes no ens siguin propícies; perquè per
un d'un vaixell que ahir va arribar, per atzar, he sabut que
Cleandre, harmosta de Bizanci, està per arribar amb bastiments de
transports i trirrems.
Aleshores tothom és del parer d'esperar; ara, que és essencial de
sortir per queviures. En vista d'això es tornen a immolar fins a
tres víctimes: i les entranyes no surten favorables. Ja els soldats
van cap a la tenda de Xenofont, dient que no tenen per menjar. Però
ell respon que no els farà sortir mentre les víctimes no siguin
propícies.
L'endemà, recomença el sacrifici: gairebé tot l'exèrcit per
l'interès que hi té tothom, fa rotllo al voltant de l'altar. Però
les víctimes manquen. Els generals persisteixen a no voler sortir:
convoquen l'assemblea. Xenofont parla:
-Sens dubte els enemics s'han reunit i caldrà combatre. Si, doncs,
abandonant els bagatges en aquest lloc fort marxéssim com preparats
a la batalla, potser ens reeixirien les víctimes.
Però en sentir això, els soldats exclamen que no hi ha necessitat de
dur res en aquell lloc, sinó de sacrificar com més de pressa. Ja no
hi havia més bestiar menut: compren bous de carro i els sacrifiquen.
Xenofont prega Cleànor d'Arcadia que es cuidi del sacrifici, per si
depenia d'això; però ni així és favorable.
Neó, que era general en el lloc de Quirísof, veient els homes com
patien de necessitat, i volent ser-los agradable, s'aprofita d'un
heracleota que troba, que assegura conèixer prop d'allí caserius on
es poden pendre vitualles, i fa cridar per l'herald que qui vulgui
anar als queviures, el guiarà l'heracleota.
Surten amb piques, bots, sacs i altres utensilis fins a dos mil
homes. Però així que són als llogarrets i s'escampen a fer botí, els
cau damunt la cavalleria de Farnabazos. El qual havia vingut a
socórrer els bitinis, amb la intenció d'unir-se amb ells i evitar,
si era possible, que els grecs entressin a Frígia. Aquesta
cavalleria occeix almenys cinc cents grecs i els que queden fugen a
la muntanya.
Un que s'ha pogut escapar porta la notícia al campament. Com que
aquell mateix dia les víctimes no havien estat favorables, Xenofont
pren un bou de carro -perquè no hi havia altres víctimes- el
degolla, i corre en ajut dels grecs amb tots els soldats que no
arribaven als trenta anys. Recullen les restes de la tropa, i tornen
al campament. El sol ja era a la posta i els grecs, tots
descoratjats, sopaven; quan d'improvís, a través d'uns espessoralls,
alguns bitinis ataquen les avançades, maten uns quants soldats i
empaiten els altres fins al campament. Hi ha una cridòria: tots els
grecs corren a les armes; però sembla perillós de perseguir l'enemic
i moure de nit el campament, perquè el país era tot boscat; així
passen la nit sobre les armes, custodiats per guàrdies suficients.