Vet aquí el que va fer cada divisió.
Els arcadians desembarquen de nit al port de Calpe i marxen cap als
primers pobles, a uns trenta estadis del mar. A punta de dia, cada
general condueix la seva tropa cap a un poble: quan el poble sembla
més gran, els generals n'hi envien dues. Es posen d'acord sobre un
turó en el qual tothom haurà de reunir-se. Aquesta irrupció havent
estat súbita, s'apoderen de molts presoners i volten una gran
quantitat de bestiar.
Els tracis que han pogut fugir, s'apleguen. Peltastes com eren, se
n'havien escapat als hoplites molts d'entre mans. Un cop reunits,
d'antuvi ataquen la companyia d'Esmicres, un dels generals arcadians
que se'n tornava cap al lloc convingut amb qui sap el botí. Al
principi els grecs combaten sobre la marxa: però, en el pas d'un
barranc, són posats en fuga i el mateix Esmicres hi és mort amb tots
els altres. D'una altra columna dels deu generals, la d'Hegesandre,
en queden vuit homes sols: Hegesandre mateix es salvà. Les altres
columnes, amb tot, es reuneixen, les unes amb botí, les altres sense
botí.
Els tracis, afortunats en aquest primer encontre, es criden els uns
al altres i es reuneixen de nit, en gran força. A punta de dia es
formen en cercle al voltant del turó on els grecs s'havien atendat,
molts de genets i peltastes, que augmenten a cada punt: i atacaven
als hoplites a la segura: perquè els grecs no tenien un arquer, ni
un javaliner, ni un cavall: en canvi els tracis, corrent o galopant
tiraven la javalina, i quan els grecs avançaven contra ells, fugien
a pler. Els uns assaltaven per un cantó, els altres per un altre:
molts de grecs ja eren ferits i d'ells ningú. De manera que no es
podien moure d'aquell lloc. A l'últim els tracis els barren el pas
cap a l'aigua.
En aquella extremitat es parla de treva, i ja es convenen les altres
condicions; però els tracis no volen donar els ostatges que demanen
els grecs, i per això queden. Tal era la situació dels arcadians.
Mentrestant Quirísof, marxant a la segura per la vora del mar,
arriba al port de Calpe. Xenofont, per la seva banda, travessa
l'interior del país: i la seva cavalleria, destacada endavant de
l'exèrcit, topa amb uns vells que per allí anaven. Duts a la
presència de Xenofont, aquest els pregunta si per ventura han sentit
parlar d'un altre exèrcit grec. Els diuen tot el que ha passat, i
que ara els grecs estan assetiats al cim del turó, i els tracis els
volten per totes bandes. Llavors Xenofont fa vigilar aquests homes
rigorosament per servir de guies quan calgui i estableix guaites,
convoca els soldats i diu:
-Soldats, una part dels arcadians ha mort: els altres estan
assetiats al cim d'un turó. Jo penso que si aquests són destruïts,
tampoc per a nosaltres hi ha salvació; tants són els enemics, i tan
plens d'audàcia. El millor per nosaltres, doncs, és de socórrer com
més aviat aquesta gent, a fi que, si són encara vius, nosaltres
combatem amb ells, i no restem sols i no haver de córrer sols altres
perills. Perquè nosaltres no tenim cap retirada: Heraclea- diu -és
massa lluny per tornar-hi, Crisòpolis massa lluny per arribar-hi: i
els enemics són prop. D'aquí al port de Calpe, on creiem que es
troba Quirísof, si ha pogut salvar-se, és encara el camí més curt.
Però no hi ha allí ni bastiments per embarcar-nos, i per restar-hi
no hi ha provisions per un sol dia. Si moren els assetiats, és
pitjor per nosaltres d'arriscar-nos amb les soles tropes de
Quirísof, que no pas, salvats aquells, unir-nos tots i procurar la
salvació comú. Cal, doncs, que marxem, amb la idea decidida d'acabar
gloriosament, o de realitzar una bellíssima acció salvant tants de
grecs. Déu tal vegada mena les coses així, perquè vol humiliar la
fatxenderia dels que es creien més savis, i aixecar-nos a major
glòria a nosaltres, que comencem pels déus. Sinó que cal seguir, i
parar tota l'atenció a trobar manera de fer tot el que us sigui
comandat. Ara, doncs, acampem-nos, avançant fins que ens sembli que
és hora de sopar. Mentre marxarem, que Timasió es destaqui endavant
amb la cavalleria, sense perdre'ns de vista, i explori el país a fi
que no ens quedi res amagat.
Això dit, els posa al front. Envia al mateix temps els gimnetes més
llestos cap als flancs i cap a les altures, a fi que si atalaien res
des d'enlloc, facin senyal: i dóna orde de cremar tot el que
ensopeguin de combustible.
La cavalleria, esbarriant-se tant com pot bonament, incendia per
allí on passa, i els peltastes, avançant per les altures, cremen tot
el que veuen de cremable: així mateix l'exèrcit quan ensopega alguna
cosa deixada intacta; de manera que semblava abrandat tot el país i
l'exèrcit qui-sap-lo nombrós.
En ser hora, pugen i s'acampen al cim d'un turó, d'on atalaien les
fogueres dels enemics, a la distància d'uns quaranta estadis: i
ells mateixos encenen tantes fogueres com poden. Però en acabat de
sopar, circula l'orde d'apagar tots els focs.
Durant la nit, apostades les sentinelles, dormen; després, a punta
de dia, havent suplicat als déus, es formen en batalla i avancen a
pas accelerat. Timasió i la cavalleria, que tenien guies i s'havien
destacat endavant, no se n'adonen que ja són al turó on eren
asetiats els grecs; i no hi veuen ni l'exèrcit amic ni l'enemic (de
la qual cosa n'envien avís a Xenofont i a l'exèrcit), sinó velletes
i vellets i uns quants xais escarransits i bous abandonats.
A la primeria, es meravellen del que hagi pogut passar; després,
pels romasos s'ennoven que els tracis s'havien retirat tots a
entrada de vespre, afegint que els grecs havien partit a trenc
d'alba; cap a on, no ho sabien.
Sentit això, els qui eren amb Xenofont, dinen, pleguen bagatge i es
posen en marxa, amb la intenció d'ajuntar-se com més aviat amb els
altres al port de Calpe; i fent via, veuen les petjades dels
arcadians i dels aqueus al llarg del camí que va a Calpe. En ser-hi
pervinguts, s'alegren de reveure's i s'abracen com a germans. Els
arcadians pregunten als soldats de Xenofont, per què havien apagat
les fogueres:
-Perquè nosaltres- diuen -al principi vam creure, no veient més els
focs, que anàveu a atacar l'enemic de nit: i l'enemic, pel que a
nosaltres ens sembla, tement-se també això, se'n va anar: perquè es
va retirar precisament cap a aquell mateix temps. Però com no
veníeu, i el temps s'escolava, vam creure que, informats de la
nostra situació, i esfereïts, us havíeu retirat fugint cap al mar.
Hem estat del parer de no restar darrera vostre, així és, doncs, que
ens hem encaminat fins ací.