L'endemà es fan a la vela i naveguen amb un bon vent dos dies, al
llarg de la costa. Vorejant la terra atalaien el cap Jasó, on diuen
que la nau Argo fondejà, i les boques de diversos rius, primer del
Termodont, després de l'Iris, després de l'Halis, en acabat del
Parteni. Passada aquesta desembocadura, arriben a Heraclea, ciutat
grega, colònia dels megaresos, situada en el territori dels
mariandins. Fondegen vora la península Aquerúsia. Allí diuen que
Hèrcules davallà a l'encontre del Cancerber: encara avui ensenyen,
com a monument d'aquesta davallada, un avenc de més de dos estadis
de profunditat.
Els heracleotes envien als grecs, en present d'hostatgia, tres mil
medimnes de farina d'ordi, dues mil àmfores de vi, vint bous i cent
ovelles. En aquell lloc s'esmuny a través del pla un riu anomenat
Dicos, l'amplària del qual és de dos pletres.
Els soldats, havent-se reunit, deliberen sobre el restant del
viatge, si val més sortir del Pontus per terra o per mar.
Aixecant-se aleshores Licó d'Acaia, diu:
-M'admiro, oh soldats, dels generals, que no s'enginyen a
procurar-nos menjar. Perquè dels presents hospitalaris l'exèrcit no
en té per mantenir-se tres dies i no hi ha d'on treure provisions
per al cami- diu. -Sóc del parer, doncs, de demanar als heracleotes
no menys de tres mil cizicens.
Un altre diu que no menys de deu mil:
-I ara, sense aixecar la sessió, elegim ambaixadors i enviem-los a
la ciutat a veure què ens responen per escatir-ho.
Llavors proposen ambaixadors, el primer Quirísof, que havia estat
elegit comandant en cap: i alguns també Xenofont.
Tots dos s'hi resistiren enèrgicament. Perquè l'un i l'altre
entenien que no s'havia d'obligar una ciutat grega i amiga a res que
ells mateixos no volguessin donar. Apareixent aquests sense cap
delit, envien Licó Aqueu, Callímac de Parràsia i Agàsias d'Estimfal.
Arribats a Heraclea, exposen l'acordat: diuen que Licó fins amenaçà,
si no feien el que se'ls demanava.
Després d'haver-los sentit, els heracleotes diuen que deliberaran.
Repleguen de seguida tots els cabals del camp, transporten a
l'interior el mercat de queviures, tanquen les portes i apareixen en
armes dalt de les muralles.
Llavors els promovedors d'aquest disturbi acusen els generals
d'haver espatllat l'afer. Els arcadians i els aqueus es reuneixen de
banda. Al cap d'ells es posen principalment Callímac de Parràsia i
Licó l'aqueu, amb aquests discursos: que era vergonyós que un atenès
que no havia afegit cap fona a l'exèrcit, comandés als peloponesians
i als lacedemonis; que les fatigues els havien tocat a ells i el
profit als altres, i això quan eren ells que havien estat autors de
la salvació comú, perquè eren ells que l'havien obrada, els
arcadians i els aqueus, i la resta de l'exèrcit no havia fet res (i
la veritat era que més de la meitat de l'exèrcit eren arcadians i
aqueus). Si tenien seny, doncs, que s'unissin, es triessin generals
d'ells i fessin camí a part, provant de fer alguna bona presa.
Així s'acorda: Si arcadians i aqueus hi havia al costat de Quirísof,
l'abandonen, així com a Xenofont, i formen cos a part. N'elegeixen
deu d'entre ells per generals: establint que aquests farien allò que
s'acordés per majoria de vots. Així, doncs, el comandament suprem de
Quirísof s'esfondra als sis o set dies d'haver estat elegit.
Xenofont, amb tot, volia continuar la marxa en companyia d'aquests
facciosos, opinant que seria més segur que no pas encaminar-se
cadascú pel seu cantó. Però Neó mira de convèncer-lo de marxar sol,
havent sabut per Quirísof que Cleandre, harmosta de Bizanci, deia
que vindria amb trirrems al port de Calpe; la intenció de Neó era
que ningú se'n gaudís; volia que en aquestes trirrems s'embarquessin
ells i els soldats d'ells. Per això havia donat aquest consell.
Quirísof, descoratjat per tots aquests esdeveniments, i per altra
banda avorrit de l'exèrcit, deixa Xenofont en llibertat de fer el
que vulgui.
Aquest és encara temptat de descompartir-se de l'exèrcit i
embarcar-se sol; però havent fet un sacrifici a Hèrcules guiador,
per aconsellar-se si era preferible i millor de continuar
l'expedició amb els soldats que li restaven, o bé de separar-se'n,
el déu en les víctimes li significà de continuar l'expedició amb
ells.
Així l'exèrcit es divideix en tres cossos. Els arcadians i els
aqueus, més de quatre mil cinc cents, tots hoplites. Després, amb
Quirísof, mil quatre cents hoplites, i una setcentena de peltastes:
els tracis de Clearc. Per fi, amb Xenofont, uns mil set cents
hoplites, i uns tres cents peltastes: i ell sol va tenir cavalleria,
uns quaranta homes de cavall.
Els arcadians, havent obtingut bastiments dels heracleotes,
s'embarquen els primers, per caure a l'improvís damunt els bitinis i
fer com més presa millor. Desembarquen al port de Calpe, cap al mig
de la Tràcia. Quirísof, en sortir de la ciutat d'Heraclea, marxa per
l'interior del país; però un cop es fica dins la Tràcia continua
vorejant el mar: perquè ja es sentia malalt. Xenofont, havent pres
uns quants bastiments, desembarca a la ratlla de Tràcia i de
l'Heracleòtida, i avença terra al través.