ALIANÇA AMB ELS PAFLAGONIS: GRAN FESTÍ.
QUIRÍSOF GENERAL EN CAP.
Durant aquest sojorn, els uns vivien de les provisions del mercat,
els altres, de la rapinya que feien a Paflagònia. També els
paflagonis robaven força bé a qui s'allunyés de les tendes, i de nit
provaven de fer mal als qui eren atendats lluny. D'aquí, una viva
animositat entre els uns i els altres.
Però Corilas, que en aquell temps era governador de Paflagònia,
envia als grecs ambaixadors, amb cavalls i vestidures magnífiques,
disposat a no inquietar més els grecs, amb què no l'inquietessin més
a ell. Els generals responen que ho consultaran amb l'exèrcit. En
tant, els acullen com a hostes, i inviten a més a més d'ells, tots
els altres que semblava més just. Llavors, després d'haver immolat
uns quants bous de captura i altres víctimes, serveixen un banquet
abundós: sopen recolzats damunt llits de fullatge, i beuen en copes
de banya, de les que es trobaven al país.
Fetes libacions, i cantat el pean, s'aixequen de primer uns tracis,
i al so de la flauta dansen i salten alt i amb lleugeresa i
s'esgrimeixen amb els sabres. A la fi, un venta cop a l'altre de
manera que sembla a tots que l'ha ferit: perquè l'home cau amb una
certa traça. Els paflagonis fan un gran crit. El vencedor despulla
l'altre de les armes, i se'n va cantant el Sitalcas (1). Els tracis
en tant s'emporten el vençut com mort. Però no havia patit res de
mal.
Després s'aixequen els enians i els magnesiencs, els quals comencen
la dansa nomenada _carpea_, en armes. La qual mena de ball
consisteix, que un posa les seves armes en terra, sembra i guia els
bous ajovats, girant-se a cada punt com temorós. Un lladre ve. Així
que l'altre el veu, s'arrenca de les armes, li va a l'encontre, i
combat davant la seva parella. Tot això ho fan en cadència, al so de
la flauta. A la fi el lladre agarrota el pagès i se li enduu la
parella. De vegades és el pagès que guanya el lladre: l'ajova al
costat dels bous i el fa tirar amb les mans lligades a l'esquena.
Després d'això entra un misià, que a cada mà porta un escut lleuger.
I dansa tan aviat fent veure que planta cara a dos, tan aviat
servint-se dels dos escuts contra un de sol, com tan aviat giravolta
i fa la capitomba, sense deixar anar els escuts: de manera que dóna
un bell espectacle a la vista. A la fi, balla la _pèrsica_,
percudint els escuts: s'agenolla, s'aixeca, tot fet en cadència, al
so de la flauta.
Després, surten els mantineïns i alguns altres arcadians, els quals
s'aixequen, revestits de les més belles armes que poden, i avencen
en cadència, conduits per la flauta que toca un aire guerrer.
Llavors canten el pean, i ballen, com en les desfilades en honor
dels déus. Els paflagonis s'admiren de veure que tots aquells balls
s'executin en armes.
El misià, veient-los esbalaïts d'aquelles coses, convenç un dels
arcadians que tenia una ballarina seva, i la fa sortir després
d'haver-la agençada amb el millor que pot i de donar-li un escut
lleuger. Aquesta balla la pírrica (2) àgilment. Hi ha llavors un
aplaudiment gran. Els paflagonis pregunten si les dones combatien
amb ells. Els grecs responen que són elles que han fet fugir el Rei
del seu camp. Tal va ser la fi d'aquella vetllada.
L'endemà, duen els ambaixadors al campament. I sembla bé als soldats
de pactar que entre ells i els paflagonis no hi hagués més injúries.
Després d'això, els enviats parteixen.
Els grecs, semblant-los que hi ha prou bastiments s'embarquen i
naveguen un dia i una nit amb un vent favorable, tenint la
Paflagònia a l'esquerra. L'endemà arriben a Sinope i fondegen a
Harmene de Sinope. Els sinopesos habiten en territori paflagònic i
són una colònia de milesians. Envien als grecs, com a present
d'hospitalitat, tres mil medimnes (3) de farina d'ordi, i mil cinc
centes àmfores de vi.
Quirísof també hi fa cap, amb una trirrem. Els soldats s'havien
imaginat que els duria altra cosa: però no duia res. Anuncia
solament que Anaxibi, almirall de l'estol, i els altres, fan elogis
de l'exèrcit; i que Anaxibi havia promès, si sortien del Pontus, que
tindrien una soldada.
A Harmene els soldats romanen cinc dies. I sentint-se ja prop de
Grècia, els entra més que mai la dèria de no tornar a casa amb les
mans buides. Creuen, doncs, que si elegien un cap únic, un de sol
podria més bé que molts manejar l'exèrcit de nit i de dia; si cal
guardar algun secret, l'amagarà millor; si cal guanyar per mà
l'enemic, perdrà menys de temps; no caldran tantes conferències,
sinó executar el que ell sol haurà decidit: quan fins aleshores els
generals ho havien fet tot per majoria de vots.
Amb aquests pensaments, es decanten per Xenofont. Els capitans se li
presenten, dient que l'exèrcit ho entén així; i cadascú,
manifestant-li el seu afecte, l'invita a encarregar-se del
comandament.
Xenofont, per una banda, s'hi avenia, pensant que així li'n vindria
més glòria entre els amics i el nom li creixeria dins la ciutat; tal
volta fins podria ser ocasió d'algun bé per a l'exèrcit.
Aquestes consideracions el movien a desitjar d'esdevenir comandant
en cap; però quan pensava si n'és d'obscur per a tothom
l'esdevenidor, i que aquesta manera corria el perill de llençar la
glòria guanyada abans, vacil·lava. En aquesta perplexitat, li sembla
que el millor és consultar els déus. Condueix dues víctimes davant
l'altar, i sacrifica a Zeus Rei, el qual li havia estat prescrit per
l'oracle de Delfos. Per altra banda, d'aquest déu creia vingut el
somni que havia vist, llavors que va començar a pendre la seva part
en la conducció de l'exèrcit. I quan partí d'Efes per ser presentat
a Cirus, recordava també que un àguila li havia fet un crit a la
dreta, però aturada; l'endevinaire que l'acompanyava havia dit que
això era un gran averany, i no pas per a un home particular, i
revelador de glòria, baldament penible: perquè els ocells on més
ataquen l'àguila és seguda. No era, amb tot, averany de riquesa:
perquè l'àguila s'apodera de la seva presa al vol.
Méntre sacrifica, el déu li mostra clarament que ni ha de pretendre
el comandament, ni d'acceptar-lo si és elegit. I és el que de fet
tingué lloc. L'exèrcit es reuneix i tots diuen d'elegir un cap únic;
aquest parer adoptat, el proposen a ell. Com era evident que
l'elegirien, si es passava a votació, Xenofont s'aixeca i diu:
-Jo, oh soldats, sóc sensible a l'honor que em feu, com a home que
sóc, i us en regracio i prego als déus que em donin l'avinentesa de
ser-vos bo en alguna cosa. Amb tot l'elegir-me a mi per cap,
havent-hi un lacedemoni, no em sembla aventatjós per a vosaltres, ja
que per amor d'això n'obtindríeu menys, si necessitàveu res dels
lacedemonis; i també per mi no sé si això seria del tot segur.
Perquè veig que fins ara no han cessat d'estar en guerra amb la meva
pàtria, fins que han reduït tota la ciutat a reconèixer que els
lacedemonis tenen sobre ells l'hegemonia. I quan els atenesos ho han
reconegut, tot d'una han cessat la guerra i no han continuat el
setge de la vila. Si jo que aquestes coses he vist, ara semblava, en
allò que jo puc, llevar senyoria a llur autoritat, temo que no em
fessin tornar massa de pressa a la raó. Quant a això que vosaltres
penseu, que hi hauria menys sedicions amb un sol cap que no amb
molts, sapigueu bé que si n'elegiu un altre no em trobareu que
aixequi cap partit. Perquè penso que qui a la guerra es rebel·la
contra el cap, es rebel·la contra la seva pròpia salut. En canvi si
m'elegiu, no m'estranyaria que trobéssiu algú irritat contra
vosaltres i contra mi.
Quan hagué acabat de parlar, se n'aixequen molts més dient que és
precís que ell comandi.
Agàsias d'Estimfal diu que seria ridícol que això passés:
-¿Per ventura s'enfadaran també els lacedemonis si uns quants es
reuneixen per sopar i no elegeixen un lacedemoni per president? Si
la cosa és així- diu -no ens és permès de ser capitans, sembla, ja
que som arcadians.
Els altres, com si Agàsias hagués parlat bé, aplaudeixen amb un gran
aldarull.
Llavors Xenofont, veient que calia insistir més, es fa endavant i
parla:
-Doncs bé, soldats- diu -perquè ho comprengueu tot, us juro per tots
els déus i deesses, que jo, quan he tingut notícia de la vostra
decisió, he sacrificat per saber si era millor per vosaltres de
confiar-me aquest comandament i per mi d'encarregar-me'n. Els déus
en les víctimes m'han significat d'una manera que fins un idiota ho
hauria entès, que he d'abstenir-me d'aquest comandament únic.
Llavors elegeixen Quirísof. Quirísof, un cop elegit, es presenta i
diu:
-Però, soldats, sapigueu això, que jo tampoc no hauria excitat cap
tumulte, si n'haguéssiu elegit un altre. Però quant a Xenofont,- diu
-li heu fet un servei no elegint-lo: ja que ara tot just Dexip l'ha
calumniat vora d'Anaxibi, tant com ha pogut, per més que jo m'he
esforçat a tapar-li la boca. Ha dit que tenia entès que Xenofont
s'estimaria més dividir el comandament amb Timasió Dardani, que és
de l'exèrcit de Clearc, que no pas amb ell, que és lacedemoni. Ja
que, però, m'haveu elegit a mi- afegeix -miraré de fer-vos tot el bé
que podré. Vosaltres així prepareu-vos a llevar àncores demà, si fa
bon temps. El rumb serà cap a Heraclea: cal doncs que tothom miri de
fer-hi cap; Un cop allí, escatirem les altres coses.
(1) Probablement un cant de lloança a algun rei llegendari d'aquest
nom.
(2) Dansa guerrera.
(3) Cada medimne feia uns 52 litres.