S'acorda també que els generals hauran de donar compte de llur
conducta passada. En donar-lo, Filesi i Xanticles són condemnats a
pagar vint mines de dèficit en el producte de les estibes a ells
confiades. Sofènet, per negligència en el càrrec per al qual havia
estat elegit, deu mines. Alguns acusen Xenofont dient que havien
rebut cops d'ell, i l'inculpen de violència.
Xenofont s'aixeca, i invita el primer de plànyer-se, a dir on era
que havia estat batut: aquell respon:
-En un lloc on ens moríem de fred, que hi havia qui sap la neu.
Xenofont replica:
-Però si feia l'hivern que dius, i el pa mancava, i de vi n'hi havia
tan poc que ni olor se'n sentia, i molts desdeien de tantes
fatigues, i els enemics ens venien a sobre, i jo en tal avinentesa
vaig comportar-me violentament, confesso que sóc més insolent que
els rucs: els quals, segons la dita, a còpia d'insolència no es
cansen. Amb tot digues- continua -per què vas ser colpejat. ¿Et
demanava alguna cosa i perquè tu no me la daves, et vaig pegar? O bé
et reclamava res? O bé em vaig barallar amb tu per algun xicot? O
tot bevent, et vaig ofendre estant embriac?
Com l'altre responia que res d'això, Xenofont li pregunta si era
dels hoplites.
-No- diu l'altre.
-Dels peltastes?- torna Xenofont.
-Tampoc- respon -però jo, tot i ser lliure, duia un matxo per
encàrrec dels companys de tenda.
Llavors Xenofont el reconeix, i pregunta:
-¿Per ventura ets tu un que transportava un malalt?
-Sí, per Zeus!- fa. -Perquè tu m'hi vas obligar esbarriant els
bagatges dels meus companys de tenda.
-Però aquest esbarriament- diu Xenofont -vet aquí com va ser. Vaig
repartir-los entre altres soldats, per portar-los, amb orde de
remetre-me'ls a mi. Quan els vaig haver rebut tots en bon estat,
te'ls vaig tornar a tu, després, però, que tu vas haver-me presentat
el meu home. Però escolteu com va anar la cosa: perquè val la pena.
Un home era deixat enrera perquè no podia caminar més. Jo, que d'ell
no sabia sinó que era un dels meus, vaig obligar-te a dur-lo amb tu,
a fi que no es perdés: perquè, si no m'erro, els enemics ens anaven
a l'encalç.
L'home hi convé.
-Doncs no- continua Xenofont -havent-te jo enviat endavant, arribo
amb la reraguarda i t'atrapo cavant una fossa com per enterrar el
meu home; jo m'aturo i t'ho aprovo. Però mentre som allí, l'home
plega la cama, i tots els assistents fan un crit que aquell home és
viu. Llavors tu dius: Que visqui tant com vulgui: que el que és jo
no el duré. Llavors jo et vaig pegar, dius veritat: perquè em feies
l'efecte de saber que era viu.
-I què?- replica l'altre -¿és que va deixar de morir després que jo
te'l vaig haver presentat?
-I nosaltres també hem de morir tots,- digué Xenofont: ¿però això
vol dir que ens hagin d'enterrar en vida?
Llavors tothom exclama que encara li havia pegat poc. Després
Xenofont invita els altres a dir per què havia estat colpit cadascú.
I com que ningú no s'aixeca, ell mateix diu:
-Jo, soldats, confesso que he pegat per indisciplina a alguns homes,
els quals s'acontentaven d'ésser salvats per vosaltres, que marxàveu
en ordre i combatíeu on calgués, però ells, abandonant els rengles i
corrent endavant, volien fer el seu botí i guanyar més que
vosaltres. Si tots haguéssim fet això, tots hauríem mort. Ans, un
que, reblanit, no volia aixecar-se i s'exposava als enemics, jo
també vaig pegar-li i el vaig obligar a marxar. Perquè en aquell
hivern tan dur, jo mateix una vegada que esperava uns que plegaven
els bagatges, havent-me assegut una estona, vaig adonar-me que amb
prou feines podia aixecar-me i estirar les cames. Per això, que ho
havia experimentat en mi mateix, quan després ne veia un altre
d'assegut i emmandrit, l'empenyia: perquè el moure's i l'animar-se
donen escalfor i llestesa, en canvi l'estar-se assegut i el repòs jo
veia que contribuïa a glaçar la sang i a fer podrir els dits dels
peus, com sabeu que molts ho han sofert. Algun altre potser que
romàs enrera per droperia us impedia a vosaltres, els de
l'avantguarda, i a nosaltres els de la reraguarda, de poder avençar,
jo l'he colpit amb el puny, a fi que els enemics no el colpissin amb
la llança. És lícit, doncs, que aqueixos que s'han salvat gràcies a
mi, si han patit de part meva alguna cosa contra justícia, me'n
demanin esmena. Però si haguessin caigut en mans dels enemics, ¿quin
mal tan gran haurien pogut sofrir, del qual haguessin cregut lícit
de demanar satisfacció? Senzill- afegí -és el meu raonament. Si a fi
de bé he castigat algú, trobo just de pagar l'esmena que els pares
pagueu als fills i els mestres als minyons: perquè els metges també
cremen i tallen a fi de bé Però si creieu que ho he fet per
violència, reflexioneu que ara jo, gràcies als déus, tinc més
confiança que aleshores, i soc més coratjós ara que aleshores i bec
més vi, i amb tot no pego a ningú, perquè us veig a tots a port.
Però quan fa tempesta i el mar s'infla i s'arrastella, ¿no veieu que
per un sol moviment de cap el pilot s'enfurisma amb els de proa, i
el timoner s'enfurisma amb els de popa? Perquè en aquells moments
fins les faltes més petites basten per esclafar-ho tot. Que jo vaig
colpejar aqueixos amb justícia, ho declaràreu vosaltres mateixos:
perquè m'éreu a la vora, amb les espases, no amb els palets de la
votació, i podieu socórrer-los si haguéssiu volgut. Però, per Zeus!
ni els vau socórrer ni us vau unir amb mi per colpejar
l'indisciplinat. Així vau donar llicència a aqueixos covards,
deixant-los insolentar. Perquè, si voleu considerar-ho, jo penso que
trobareu que els més covards d'aleshores són ara els més insolents.
Boiscos, per dir-ne un, el pugilador tessalià, aleshores, fingint-se
malalt, es resistia a portar l'escut, i ara pel que sento a dir, ha
despullat no sé quants cotiorites. Per tant, si teniu seny, fareu
amb ell el contrari del que fan amb els gossos. Els gossos difícils,
de dia els lliguen i de nit els deixen anar; però aquest, si sóu
prudents, de nit el lligareu i el deixareu anar de dia. Però en
veritat- continuà -m'admiro que si he fet un desplaer a algú de
vosaltres, us en recordeu i ho calleu; en canvi si he socorregut
algú durant el fred o bé allunyat d'ell l'enemic, o estant malalt o
necessitat li he fornit alguna cosa, d'això no se'n recorda ningú.
Ni si he lloat algú que havia fet una bella acció, ni si he honorat
tant com podia a qui s'ha portat com un valent, tampoc d'això no us
en recordeu. I tanmateix, és bell i just i agradívol de recordar-se
del bé més aviat que del mal.
Després d'aquestes paraules, s'aixequen i fan memòria. I el resultat
fou, que tot havia estat ben fet.