Els soldats s'assabenten del que s'ha debatut. Neó els diu que
Xenofont, després d'haver seduït els altres generals, té la intenció
d'enganyar els soldats i de dur-los altre cop cap al Fasis. En
sentir-ho els soldats s'indignen, fan grups, formen rotllos, i es
temia que no fessin el que ja havien fet amb els heralds dels colcs,
i amb curadors dels mercats: que tots els que no s'havien escapolit
per mar, havien estat lapidats.
En tenir-ne noticia, Xenofont és del parer de reunir com més aviat
l'assemblea, i no deixar que es reuneixi espontàniament. Dona orde a
l'herald de cridar a l'assemblea. Els soldats, tot d'una que senten
l'herald, acuden i val a dir llestament. Llavors Xenofont, sense
revelar que els generals haguessin estat amb ell, parla així:
-Sento que algú, oh soldats, m'acusa com si jo tramés de conduir-vos
amb engany al Fasis. Escolteu-me doncs, pels déus: si apareixo
culpable, no em deixeu partir d'aquí, que no n'hagi pagat la pena;
però si apareixen culpables els qui m'acusen, tracteu-los com es
mereixen.
»Vosaltres sabeu,- continua -jo em penso, d'on surt el sol i on es
pon, i que si un ha d'anar a Grècia, ha de fer ruta cap a ponent; i
si vol anar als bàrbars, a l'inrevés, cap a llevant. És, doncs,
possible que ningú pugui enganyar-vos, fins al punt que el sol surti
d'allí on es pon, i es pongui allí on surt? I una cosa encara sabeu,
que el mestral porta de l'Euxí a Grècia, i el llebeig, Pontus endins
cap al Fasis; i quan el mestral bufa, es diu bella travessia cap a
Grècia. ¿És, doncs, possible que ningú us enganyi fins al punt de
fer-vos embarcar quan bufi el llebeig?
»Però suposem que us faci embarcar quan hi hagi bonança. ¿És que jo
no navegaré en un sol vaixell, i vosaltres almenys en cent? ¿Com
podria jo obligar-vos a navegar amb mi no volent, o conduir-vos amb
engany? Però suposem encara, que enganyats, i encantats per mi,
arribeu al Fasis: i que ja desembarquem: llavors bé coneixereu que
no sou a Grècia: i jo, l'enganyador, seré un, i vosaltres, els
enganyats, vora deu mil, amb armes. ¿Quin home, doncs, estaria més
exposat a pagar la pena, que un que de tal manera tramés contra ell
mateix i contra vosaltres?
»Però això són enraonies d'homes insensats i gelosos de mi, perquè
em veuen honorat de vosaltres. I no obstant, m'envejen sense raó:
perquè, ¿impedeixo jo per ventura a ningú d'ells de parlar quan
pugui dir entre vosaltres alguna cosa de bo, o de combatre si vol
per vosaltres i per ell mateix, o de vetllar per la vostra
seguretat, quan vulgui pendre's aquesta cura? I què? ¿Quan vosaltres
elegiu els vostres capitostos, em fico jo entre peus a ningú? Em
retiro, que comandi: només que faci alguna cosa de bo.
»Però ja em basta el que he dit: si algú de vosaltres pensa haver
estat enganyat ell, o que un altre pugui ser induït a engany, que ho
digui i que ho provi! Ara, ja que n'esteu satisfets, no us en aneu
fins que us hauré parlat d'un fet que veig que comença a produir-se
en el campament: el qual si arrela i arriba al punt que senyala, és
hora de pendre mesures sobre nosaltres mateixos, a fi de no
aparèixer els homes més dolents i més vils a la faç dels déus i dels
mortals, tan amics com enemics.
En sentir aquestes paraules els soldats s'estranyen de què pugui
ser, i l'exhorten a parlar; i ell comença de bell nou:
-Sabeu, jo crec, que hi havia a les muntanyes unes fortaleses
bàrbares, amigues dels cerasuntins, d'on alguns habitants davallaven
i venien a vendre'ns bestiar i altres coses que tenien. Alguns de
vosaltres, pel que tinc entès, han anat a la més pròxima d'aquestes
fortaleses i n'han tornat havent-hi fet fira. Ara bé, Cleàret,
capità, havent sabut que aquesta fortalesa és petita i mal guardada,
perquè es creia amiga nostra, surt de nit per barrejar-la, sense
dir-ne res a ningú. I feia compte, si prenia aquesta fortalesa, de
no tornar més a l'exèrcit, embarcar-se en un vaixell a bord del qual
els seus companyons de tenda costejaven, i, posant-hi el botí que
prengués, fer-se a la vela i sortir del Pontus. I d'això n'eren
còmplices aquells seus companys ja embarcats, com acabo de saber.
Cleàret crida amb ell tothom que pot seduir, i els mena cap a la
plaça. Però durant la marxa se'ls fa de dia, la gent del lloc es
reuneix, i de dalt de llurs fortificacions tiren i peguen tan bé,
que occeixen Cleàret i una colla dels altres, alguns dels quals es
retiren a Cerasunt.
»Això era aquell dia que nosaltres, partíem cap aquí per terra; i
mentre alguns dels que havien de navegar encara eren a Cerasunt i no
havien llevat àncores. Després d'això, segons diuen els cerasuntins,
arriben de la fortalesa atacada tres homes d'els més vells demanant
per presentar-se a la nostra assemblea; i no havent-nos trobat allí,
diuen als cerasuntins que s'estranyen, que ens hagi vingut el
pensament d'atacar-los; Aquests havent-los respost que la cosa no
havia estat feta per acord comú, se n'alegren, i volen embarcar-se
per venir aquí a contar-nos el que s'havia esdevingut, i a
invitar-nos a pendre els morts i enterrar-los. Alguns dels grecs que
havien fugit s'esqueien encara a Cerasunt. Sabent on anaven aquests
bàrbars, gosen tirar-los pedres i a cridar-ne d'altres en llur ajut.
Els embaixadors, que eren tres, moriren lapidats. Després d'això
vénen a trobar-nos els cerasuntins, i conten la feta; i nosaltres,
els generals, consternats del que sentim, deliberem amb ells sobre
la manera de donar sepultura als grecs morts. Estant així en
consell, fora del camp, de repent sentim un gran aldarull: _Pega!
Pega! Tira! Tira!_ i aviat veiem una munió corrent cap a nosaltres,
els uns amb pedres a les mans, el altres replegant-ne. Els
cerasuntins, que ja havien vist l'esdevingut en llur ciutat, fugen
esverats cap als vaixells. I fins per Zeus, alguns de nosaltres van
agafar por. Però jo vaig a llur encontre i pregunto què passa. N'hi
havia que no en sabien res, tot i tenint pedres a les mans; i quan
n'ensopego un que ho sap, em diu que els curadors del mercat tracten
de mala manera l'exèrcit. En això algú veu el curador Zelarc que es
retira, cau al mar, i llança un crit; els altres el senten, i com si
hagués aparegut un porc senglar o un cérvol, li corren damunt. Els
cerasuntins, veient-los precipitar-se cap a la banda d'ells, i
pensant evidentment que els escometien, fugen a la carrera i es
tiren al mar. Hi cauen també alguns dels nostres, i qui s'escau a no
saber nedar, s'ofega.
»Què en penseu dels cerasuntins? No ens havien fet cap tort, temien
que la ràbia no ens hagués envaït com uns gossos. Si les coses
continuen a aquest pas, mireu en quin desconcert caurà el nostre
exèrcit: Vosaltres tots junts no sereu amos ni de declarar la guerra
a qui voldreu, ni de desistir-ne; sinó que qualsevol s'endurà
l'exèrcit per les seves i contra qui li passarà pel cap. I si us
vénen embaixadors a demanar la pau o qualsevol altra cosa, qui
voldrà els occirà sense deixar-vos sentir les paraules dels qui a
vosaltres acudin. Després, tots aquells que vosaltres haureu elegit
per comandants, no seran tinguts per res. Qualsevulla que s'elegeixi
ell mateix general i vulgui cridar: _Tira! Tira!_, serà apte per
occir el comandant o el soldat ras que li plaurà, sense cap procés,
si hi ha qui li presti obediència, com suara s'ha esdevingut.
»El que han tret a cap aquests generals que s'han elegit ells
mareixos, vegeu-ho. Zelarc, aquest curador de mercat, si ha comès
cap injustícia, ha fugit per mar sense pagar-vos-en la pena; si no
és culpable de res, fuig lluny de l'exèrcit, de por de morir
injustament, sense procés. Els qui han lapidat els embaixadors han
aconseguit que no pogueu, vosaltres els únics entre els grecs, venir
en seguretat a Cerasunt, si no és per la força. Aquests morts, que
no fa gaire els mateixos que els havien occit us invitaven a
enterrar, ells han fet que ni amb un herald sigui segur d'anar-los a
recollir. Perquè, ¿qui voldrà anar d'herald després d'haver occit
els heralds dels altres? Per tant, nosaltres hem demanat als
cerasuntins que enterressin ells mateixos els morts.
»Si aquests fets estan bé, aproveu-los amb un decret, a fi que,
havent-se de repetir, cadascú per si es procuri una guàrdia, i
cerqui de plantar la seva tenda en alguna posició forta i dominant.
Ara, si us sembla que tals accions són de feres, però no d'homes,
mireu de posar-hi algun fre. Si no, per Zeus! ¿com oferirem als déus
sacrificis plaents, fent accions impies, o com anirem a combatre els
enemics, si ens matem els uns als altres? ¿Quina ciutat ens rebrà
com amiga, si veu entre nosaltres aquesta violació de les lleis?
¿Qui gosarà subministrar-nos mercat, quan serà notori que cometem
els crims més grans? I aquelles lloances que pensem haver merescut
de tothom, ¿qui ens les tributarà, si ens portem d'aquesta manera?
Perquè nosaltres mateixos jo sé que titllaríem de miserables,
aquells que fessin tals coses.»
Aleshores s'aixequen tots i diuen que els autors d'aquells delictes
han de pagar-ne la pena, que en l'esdevenidor no s'ha de consentir
més un desordre semblant, i que el primer que el renovellarà sigui
condemnat a mort: que els generals instrueixin procés a tots, i
dictin sentència, fins de qualsevol altra falta comesa d'ençà de la
mort de Cirus.
Els capitans foren nomenats jutges. A proposta de Xenofont, i per
consell dels endevinaires s'acordà de purificar l'exèrcit. I
l'expiació tingué lloc.