Tal va ser la fi d'aquell dia. L'endemà, els generals convoquen els
soldats, i són de parer de deliberar sobre el camí a fer, prenent
consell dels sinopesos. Ja que, si calia anar per terra, els
sinopesos semblaven útils, coneixedors com eren de la Paflagònia; i
si per mar, calia així mateix acudir als de Sinope; perquè eren els
únics que semblaven en condicions de subministrar vaixells
suficients a l'exèrcit. Havent cridat, doncs, els embaixadors,
deliberen amb ells, i els demanen que, essent grecs, el primer favor
a rebre de grecs era aquest, que els fossin benèvols i que els
donessin millor consell.
Hecatònim s'aixeca, i de primer antuvi es justifica de tot allò que
havia dit, de fer-se amics amb el Paflagoni: no havia volgut dir que
haguessin de fer la guerra als grecs, sinó que, podent fer amistat
amb els bàrbars, preferien els grecs. Després, com que li demanen
consell, invoca els déus i parla així:
-¡Si us dono el consell que judico el millor, puguin sobrevenir-me
tota mena de béns! ¡Si no, tot el contrari! Aquest consell, és dels
que en diuen sagrats, i jo per tal el tinc; per això, si es que us
hi he aconsellat bé, molts seran els qui em lloaran; si malament,
molts sereu els qui em maleireu. Jo sé que tindrem molta més feina
si us feu transportar per mar: perquè ens caldrà subministrar-vos
navilis: i si partiu per terra, us caldrà a vosaltres combatre.
Diré, amb tot, el que sé: com a pràctic que sóc del país dels
paflagonis i de llur potència. El país té les dues natures: planes
bellíssimes i serres molt altes. I de primer, jo sé per on és
necessari ficar-s'hi; perquè no és possible, sinó per un indret on a
banda i banda del camí s'aixequen dos corns de muntanya. Per a
dominar-los, basten uns quants homes que se n'apoderin: però un cop
ocupats, tots els homes del món no passarien. Jo us els ensenyaré,
si voleu enviar algú amb mi. Més enllà, jo sé que hi ha planes, i
una cavalleria que els bàrbars mateixos consideren millor que tota
la cavalleria del Rei. Ara aquesta gent no ha acudit a la crida del
Rei: el seu cap és massa orgullós. Però suposem que pogueu ocupar
les muntanyes, d'esmunyedís o per un cop de mà, i que en el pla
pogueu vèncer combatent aquesta cavalleria, sostinguda per una
infanteria que farà més de cent-vint-mil homes: arribareu encara als
rius; de primer el Termodont, ample de tres pletres; el qual jo crec
difícil de travessar, sobretot havent-hi molts d'enemics en front, i
molts darrera que us seguiran. El segon riu és l'Iris, també de tres
pletres; i el tercer l'Halis, que no té pas menys de dos estadis, el
qual no podeu travessar sense barques: però de barques, qui haurà
que us en procuri? Igualment el Parteni, al qual arribareu, si
travesseu l'Halis. Jo considero, doncs, que el viatge per terra ha
d'ésser-vos no difícil, sinó impossible. Però si aneu embarcats,
d'aquí fins a Sinope costegeu, i de Sinope a Heraclea: i llavors,
d'Heraclea, ni per terra ni per mar no trobeu destorb: perquè a
Heraclea hi ha molts de bastiments.
Quan hagué acabat de parlar, els uns sospiten que havia parlat per
amistat envers Corilas, de qui era també cònsol: altres perquè
esperava una recompensa per aquest consell. Alguns, en fi, sospiten
que havia parlat d'aquesta manera de por que anant per terra no
malmenin el territori dels sinopesos. Els grecs, no-res menys, voten
de fer el trajecte per mar. Després d'això Xenofont diu:
-Sinopesos, els nostres homes han triat la ruta que vosaltres
aconselleu. Però la cosa està així: si ha d'haver-hi prou naus
perquè no hàgim de deixar un sol home dels nostres aquí, ens
embarcarem: però si els uns hem de romandre i els altres hem
d'embarcar-nos, no pujarem en nau. Ja que sabem bé, que pertot on
serem més forts, podrem també salvar les persones i haver queviures:
però si enlloc som atrapats més febles que els enemics, és evident
que serem tractats com esclaus.
Sentida aquesta resposta, els embaixadors preguen d'enviar algú a
Sinope. Els grecs envien Cal·limac d'Arcàdia, Aristó d'Atenes i
Sàmolas aqueu: els quals parteixen tot d'una.
Mentrestant Xenofont, veient aquell gran nombre d'hoplites grecs,
veient aquell gran nombre de peltastes, d'arquers, de foners i de
gimnetes, capacitats per un llarg exercici, que hi havia a les vores
del Pontus, on amb poca despesa no s'haurien pogut reunir mai tantes
forces, pensà que seria bell d'afegir territori i potència a Grècia,
fundant-hi una colònia; i li semblava que esdevindria considerable,
tenint en compte el nombre de les tropes, i dels pobles que habiten
entorn d'aquella mar. Amb aquesta intenció, ofereix un sacrifici
abans de dir-ne res a cap soldat, i crida vora seu Silanos
d'Ambràcia, que havia estat endevinaire de Cirus.
Però Silanos, tement de veure realitzat el projecte, i que l'exèrcit
s'establís en aquell país, llença pel campament el rumor que
Xenofont volia establir-hi les tropes i fundar una colònia i fer-se
un nom i un poder. Aquest Silanos, per la seva banda volia arribar
com més aviat millor a Grècia: perquè els tres mil dàrics que havia
rebut de Cirus, llavors que després d'un sacrifici li havia predit
la veritat deu dies per endavant, els havia salvat prou bé. Els
soldats, en sentir aquest projecte, alguns creien que el millor era
d'establir-se, però la majoria no. Timasió de Dardània i Tòrax de
Beòcia diuen a uns mercaders d'Heraclea i de Sinope vinguts al
campament, que, si no pagaven la soldada a l'exèrcit per a
procurar-se queviures durant la travessia, hi havia perill que totes
aquelles tropes romanguessin vora el Pontus.
-Perquè Xenofont és d'aquest parer; i ens encarrega, tot d'una que
hauran arribat els navilis, de dir de cop i volta a l'exèrcit:
«Soldats, ens veiem ara com ara en dificultats per tenir queviures
durant la travessia, i per guanyar alguna cosa de profit per als
vostres quan torneu a la pàtria; però si voleu ocupar algun dels
països colonitzats al voltant de l'Euxí, trieu el que us abelleixi;
llavors, qui vulgui, tornarà a la seva pàtria, i qui vulgui,
romandrà aquí: teniu vaixells a mà, per deixar-vos caure d'improvís
on volgueu.»
Els mercaders, en sentir aquest disçurs, l'anuncien a les ciutats.
Timasió de Dardània envia amb ells Eurímac de Dardània i Tòrax de
Beòcia, perquè diguessin el mateix. Els sinopesos i els heracleotes,
en sentir-ho, envien a Timasió i li recomanen de posar-se davant del
negoci, i de pendre els diners que creguessin perquè l'exèrcit es
fes a la mar. Aquest, satisfet de la proposta, estant el soldats en
col·lotge els parla així:
-No cal pas, companys, que ens enderiem a romandre, ni que preferim
cap altre país a la nostra Grècia. Sento dir d'alguns, que
sacrifiquen amb aquesta intenció sense dir-nos-en res. Jo us
prometo, si us embarqueu, per lluna nova, de pagar-vos a cadascú un
talent cizinès (1) per mes, i us duré a la Tròada, d'on jo sóc
exilat: la meva ciutat serà per vosaltres: perquè m'hi rebran de bon
cor. Jo mateix us conduiré en un lloc, d'on replegareu molt de botí.
Perquè sóc pràctic de l'Eòlida i de la Frígia i de la Tròada i de
tota la satrapia de Farnabazes: les unes, perquè en sóc, l'altra,
perquè hi he fet la guerra amb Clearc i Dercílides.
S'aixeca tot d'una Tòrax de Beòcia que sempre havia disputat a
Xenofont el comandament. Diu que a la sortida del Pontus trobarien
el Quersonès, contrada bella i fèrtil, on, qui volgués, podria
establir-se, i qui no volgués, tornar cap a la pàtria. Que era
ridícol, quan a Grècia hi havia un territori gran i abundós,
d'anar-ne a cercar per terres de bàrbars.
-Fins que hi sereu- diu -jo, també, com Timasió, us prometo la paga.
I deia això sabent el que els heracleotes i els sinopesos havien
promès a Timasió si els grecs s'embarcaven.
Xenofont, en tant, callava. Però Filesi i Licó, tots dos aqueus,
s'aixequen i diuen que és estrany que en privat Xenofont sol·liciti
a romandre i fins ofereixi sacrificis sense comunicar-ho a
l'exèrcit, i en públic no en digui un mot. De manera que Xenofont es
veu obligat a aixecar-se i a parlar així:
-Jo, soldats, com veieu, ofereixo tants de sacrificis com puc, per
vosaltres i per mi, a fi que les meves paraules, els meus pensaments
i les meves accions s'escaiguin a ser les més belles i les més bones
per a vosaltres, tant com per a mi. Suara, doncs, jo sacrificava per
saber si valia més començar a parlar-vos jo d'aquest projecte i
treballar per realitzar-lo, o bé no tocar absolutament la qüestió.
Silanos, l'endevinaire, m'ha respost, punt essencial, que les
víctimes eren favorables: i sabia que jo no soc pas inexpert, perque
sempre assisteixo als sacrificis. Però ha afegit, que en aquelles
entranyes es revelava no sé quin engany o insídia contra mi: i
naturalment ho encertava, perquè ell mateix tramava de calumniar-me
davant vostre. Ell és, en efecte, qui ha llançat el rumor que jo
meditava d'executar aquests projectes sense el vostre consentiment.
Jo, per la meva banda, veient-vos en un mal pas, examinava de quina
manera seria possible que, apoderant-nos d'una ciutat, qui volgués,
s'embarqués tot d'una; i qui no volgués, esperés solament a haver
guanyat alguna cosa per fer bé als seus. Però, com que veig que els
heracleotes i els sinopesos us envien les naus per embarcar-vos, i
que hi ha homes que us prometen una paga des de la nova lluna, em
sembla una ventura que poguem arribar bons i sans allí on volem i
rebre encara les despeses d'un bon viatge. Desisteixo, doncs,
d'aquest pensament, i a tots els que han vingut a trobar-me dient
que calia realitzar-lo, jo els dic que desisteixin igualment. Per
què aquesta és la meva opinió: essent molts com ara, crec que sou
respectats i teniu queviures: ja que és una seqüència de la
victòria, d'ensenyorir-se dels béns dels vençuts; però si us
separeu, si la força s'esmicola, no podreu ni pendre la vostra
subsistència, ni retirar-vos al vostre grat. Opino, doncs, com
vosaltres, que cal partir cap a Grècia; i si a algú se l'atrapava
desertant abans que tot l'exèrcit estigués en seguretat, se'l
condemni com a traïdor. I a qui li sembli com a mi- diu -que aixequi
la mà.
L'aixequen tots; però Silanos es posa a cridar, i s'esforça a dir
que era just que partís qui volgués. Els soldats, però, no ho
comporten, ans l'amenacen que si mai l'atrapen desertant, en pagarà
la pena.
Llavors els heracleotes, sabent que era decidit d'embarcar-se, i que
Xenofont mateix ho havia fet votar, envien les naus; però quant als
diners que havien promès a Timasió i a Tòrax, queden en mentida.
Així, aquests que havien promès aquesta soldada, es torben tots i
agafen por de l'exèrcit. Prenen amb ells els altres generals, als
quals havien comunicat els primers passos fets (i que eren tots,
llevat de Neó d'Asinea, lloctinent de Quirísof -el qual encar era
absent-), i vénen a trobar Xenofont. Diuen que se'n penedeixen, i
que els sembla que el millor és de navegar cap al Fasis, ja que hi
ha bastiments, i ocupar el territori dels fasians: un nét d'Eetes
s'esqueia llavors, a ser-ne rei.
Xenofont respon, que no diria res d'aquestes coses a l'exèrcit.
-Però vosaltres- afegeix -reuniu-lo, i digueu-les-hi, si voleu.
Llavors Timasió de Dardània expressa el parer de no convocar-lo,
sinó que cadascú de primer provi de persuadir els seus capitans; i
separant-se, ho fan així.
(1) Equivalent a 28 dracmes àtiques, o sigui uns 25 fr.