Els que havien arribat per mar a Cerasunt, en parteixen també per
mar i els altres van per terra. Quan són a les fronteres dels
mossinecs, envien a ells Timesiteu de Trapezunt, cònsol dels
mossinecs, per preguntar-los si han de travessar un país amic o
enemic. Ells responen que no passaran de cap manera: perquè es
fiaven de llur fortalesa.
Llavors Timesiteu conta que els pobles de l'altra banda del país
estan en guerra amb aquests. S'acorda d'invitar-los, si volien fer
una aliança. Timesiteu hi és enviat, i en torna amb els cabdills. En
ser que han arribat, es reuneixen els cabdills mossinecs i els
generals grecs; i parla Xenofont, servint d'intèrprete Timesiteu:
-Oh mossinecs, nosaltres volem acabar bons i sans la nostra marxa,
cap a Grècia, per terra perquè no tenim vaixells. Ens ho destorben
aquests que hem sentit a dir que són enemics vostres. Si voleu,
doncs, podeu pendre'ns per aliats i revenjar-vos si mai us han fet
cap injúria, i tenir-los sempre més sota la vostra obediència. Si
ens rebutgeu, mireu d'on la treuríeu una altra força auxiliar com
aquesta nostra.
A això respon el cabdill dels mossinecs, que s'avenen a això i
accepten l'aliança.
-Vejam, doncs- continua Xenofont -en què havem d'esmerçar-nos, si
esdevenim aliats vostres, i vosaltres què esteu en condicions de fer
per ajudar-nos a acabar el nostre camí.
Ells diuen:
-Som prou forts per atacar de revés el territori dels nostres
enemics comuns i enviar-vos ací naus i homes que combatran per
vosaltres, i us ensenyaran el camí.
Sobre aquestes bases, parteixen, després d'haver donat i rebut
penyores de fe. L'endemà, tornen duent tres-centes barques,
cadascuna d'un sol tronc d'arbre, i en cadascuna tres homes, dels
quals dos desembarquen i es posen en ordre de batalla; el tercer
resta. Aquests últims, agafant les barques, se'n tornen. Els altres
es formen així: es posen en files, de cent, si fa no fa,
corresponent-se les unes a les altres com els rengles dels chors.
Tots porten uns escuts de vímet, coberts de cuiro de bou blanc,
pelut, que s'assemblen a una fulla d'eura. Amb la dreta empunyen una
javalina de sis colzades de llarg, armada, al capdamunt, d'una punta
de ferro, i amb una bola al capdamunt de la fusta.
Vesteixen una tuniqueta fins al damunt dels genolls, del gruix d'un
cobremantes de lli. Sobre el cap porten cascos de cuiro a la
plafagònia, amb un floc de crines al mig, molt a la manera d'una
tiara. Porten també destrals de ferro.
Un d'ells havent preludiat, els altres avencen tots cantant, a
ritme, passen a través de les files dels grecs, que eren en armes, i
marxen tot d'una contra els enemics, cap a la posició que semblava
que era de més bon pendre. Era construïda davant la ciutat que ells
anomenaven llur metròpoli, i que contenia la més forta ciutadella
dels mossinecs. Aquesta ciutadella era causa de la guerra; perquè
els qui l'ocupaven eren tinguts per amos de tots els mossinecs. Els
aliats dels grecs pretenien que els altres no l'ocupaven dret a
llei, sino que essent comú, se n'havien apoderat per tenir ells
l'aventatge.
Els segueixen alguns grecs, no pas per orde dels generals, sinó per
amor del pillatge. Els enemics els deixen avençar tranquil·lament,
però quan són prop de la posició, fan una sortida a la carrera, els
posen en fuga, maten un gran nombre de bàrbars, així com alguns dels
grecs que els havien acompanyat, i els persegueixen fins que veuen
els grecs que arriben en llur ajut. Llavors giren l'esquena i es
retiren; tallen els caps dels morts i els ensenyen als grecs i a
llurs propis enemics, dansant i cantant un aire d'ells.
Els grecs s'afligiren d'haver fet envalentir els enemics, i d'haver
vist fugir amb els bàrbars els grecs que havien sortit, tot i que
eren uns quants; la qual cosa no s'havia esdevingut en tota
l'expedició.
Xenofont convoca els grecs, i els parla així:
-Soldats, no us descoratgeu pel que ha passat. Sapigueu que el bé no
és pas més petit que el dany. D'antuvi, hem constatat que els
mossinecs que han de servir-nos de guies són realment els enemics
d'aquells, dels quals també nosaltres hem de ser-ho, per força.
Després, els grecs que han menyspreat la nostra formació, i que
s'han cregut capaços de fer en companyia dels bàrbars, el que havien
fet en companyia nostra, n'han pagat la pena: a fi que no tornin més
a prescindir de la nostra formació. Cal doncs que us prepareu a
mostrar als bàrbars aliats, que valeu més que ells, i als bàrbars
enemics, que ara han de lluitar amb uns homes diferents, i que
llavors combateren amb gent mal formada.
Així restaren aquell dia les coses. L'endemà fan un sacrifici i les
víctimes són favorables. Dinen, es formen en columnes dretes,
arrenglerant els bàrbars a l'ala esquerra, en el mateix ordre, i
marxen. Els arquers van entre les columnes poc enrera del front dels
hoplites, perquè dels enemics n'hi havia de llestos a baixar
corrents tirant pedres. Els arquers i els peltastes els rebutgen.
Els altres avencen al pas cap a l'indret on la vigília els bàrbars i
els que eren amb ells havien estat posats en fuga: perquè els
enemics hi eren en batalla. Els bàrbars sostenen l'escomesa dels
peltastes i els combaten; però en ser que els hoplites s'acosten,
giren l'esquena. Els peltastes els segueixen tot d'una,
empaitant-los amunt cap a la ciutat. Els hoplites segueixen en
formació. En ser dalt, vora les cases de la metròpoli, els enemics
s'hi apleguen tots, i lluiten, ventant les javalines, o bé, com que
tenen unes altres piques gruixudes, llargues, que un home portaria
amb prou feines, proven de defensar-se amb les mans.
Els grecs, lluny de cedir, els marxen a l'encontre: els bàrbars
fugen també d'allí i abandonen tots el lloc. Llur rei habita en una
torre de fusta, bastida al cim de la ciutadella: el mantenen tots
del comú i li serveixen de guàrdies. Es nega a sortir-ne, així com
els de la primera posició presa, i són cremats tots, amb les torres
de fusta. Els grecs barregen la plaça. Troben dins les cases estibes
de pans de l'any passat, segons diuen els mossinecs. El gra nou era
desat encara en garba: espelta la major part. Dins d'àmfores troben
talls de delfí salat; i en altres atuells seu de delfí, que els
mossinecs feien servir com els grecs l'oli. Dalt de graners hi havia
tot de castanyes, grosses, que no tenien cap juntura. Són llur menja
habitual: les fan bullir i les enfornen com a pa. Troben vi que,
begut pur, sembla agre, a causa de la seva aspresa, però amerat té
bona flaire i és dolç.
Els grecs dinen i continuen la marxa endavant, després d'haver remès
la plaça als mossinecs aliats d'ells. De totes les altres places que
van topar, en les quals hi hagués enemics, les més accessibles foren
abandonades, i les altres es rendiren.
I la majoria d'aquestes places vet-aquí el que són. Les ciutats
estan entre elles a una distància de vuitanta estadis, les unes més,
les altres menys. Fent un crit fort, se senten d'una ciutat a
l'altra: tants d'alts i baixos fa el país.
Quan els grecs arriben al territori dels mossinecs, aquests els
ensenyen fills de gent rica, ben mantinguts, engreixats amb
castanyes bullides, tendres i d'allò més blancs, i quasibé tan alts
com grossos, amb les espatlles pintades de colors, i un tatuatge de
flors, al pit. Cercaven de tenir comerç als ulls de tothom, amb les
meretrius que els grecs duien: perquè així era costum entre ells.
Tots són blancs, homes i dones.
Els grecs diuen que, en llur expedició, no han travessat una gent
més bàrbara, i els costums de la qual s'allunyin més dels grecs.
Perquè estant amb gent, fan allò que els homes farien sols, i estant
sols, fan allò que es faria estant amb altres. Dialoguen amb ells
mateixos, es posen a riure tots sols, i ballen on s'escauen, com si
volguessin fer-s'hi veure.