Com que no era possible d'haver queviures, i tornar en un mateix dia
al campament, Xenofont pren guies a Trapezunt i condueix contra els
driles la meitat de l'exèrcit, deixant l'altra meitat de guàrdia al
campament; perquè els colcs, llançats de llurs habitacions, s'havien
reunit en gran nombre i apostat a les altures. Però els trapezuntins
no els condueixen a llocs on és més fàcil de trobar queviures,
perquè els habitants eren amics d'ells; ans els guien de bon grat
contra els driles, dels quals havien sofert greuges: un país
muntanyós, malavinent, i els homes més bel·licosos del Pontus-Euxí.
Així que els grecs son a terra alta, tots els llocs que semblen als
driles d'una presa fàcil, hi calen foc en retirar-se. No hi troben
res per pendre, sinó porcs, bous i algun altre bestiar escapat de
l'incendi. Hi havia un lloc que era llur metròpoli, on tots s'havien
refugiat. A l'entorn hi havia un barranc molt profund, de manera que
l'accés a la posició era difícil. Els peltastes, que havien corregut
cinc o sis estadis endavant dels hoplites, travessen el barranc,
veient tot de ramats i altre botí, i ataquen la posició. Eren
seguits d'un gran nombre de dorífors, que havien sortit a la percaça
de provisions, de manera que eren més de dos mil homes que havien
travessat el barranc. No podent amb un combat pendre la posició, que
era voltada d'un fossat amb la terra fent a l'altre cantó un marge
guarnit d'estacats i de torres de fusta, proven de retirar-re; però
els enemics arremeten. No podent refer camí, perquè la davallada de
la posició al barranc s'havia de fer un a un, envien a Xenofont el
qual era el cap dels hoplites. L'enviat diu que hi ha una posició
curulla de botí: però no la poden pendre, perquè és forta, ni és
fàcil de replegar-se, perquè fan sortides, i se'ns llancen a sobre,
i la retirada és difícil.
En sentir aixó, Xenofont mena els hoplites fins a vora el barranc,
els fa posar les armes, passa sol amb els capitans, i examina si val
més endurse'n els qui havien travessat o fer travessar els hoplites,
per si la posició era presa. Per una part, la retirada no semblava
possible sense molts morts; per altra part els capitans creien que
la posició es podia pendre. Xenofont cedeix, ple de confiança en les
víctimes: els endevinaires havent significat en efecte que hi hauria
batalla, però que l'èxit de l'expedició seria feliç. Envia llavors
els capitans perquè facin passar els hoplites. Ell resta, fa retirar
tots els peltastes, i prohibeix tota escaramusa. En haver arribat
els hoplites, ordena a cada capità de formar la seva companyia de la
manera que cregui més aventatjosa per a combatre. Perquè es trobaven
ara prop l'un de l'altre, aquells capitans que tot temps havien
rivalitzat a valentia.
Els capitans executen l'orde. Llavors ell fa circular l'orde a tots
els peltastes d'avençar amb la mà a la corretja de la javalina,
essent així que calia llançar-la al primer senyal, i els arquers de
tenir la fletxa damunt la corda, per disparar al primer senyal, i
als gimnetes de tenir els sarrons curulls de pedres: i encarrega a
homes curosos de vigilar-ho.
Quan tot és a punt, els capitans, els lloctinents i els soldats, que
no es tenien pas per inferiors a ells, són tots arrenglerats, i es
veuen els uns als altres: perquè la línia, a causa del terreny, era
en forma de mitja lluna. Canten el pean, la trompeta ressona, criden
tots a una «Eniàlios!», i els hoplites avencen al pas de carrera.
Alhora s'afua una pluja de trets, javalines, fletxes, bales de fona,
i sobretot pedres llançades a mà: i n'hi havia que fins tiraven foc.
Sota aquesta quantitat de projectils els enemics abandonen l'estacat
i les torres: talment que Agàsias d'Estimfal i Filoxen de Pel·lene
deixen les armes i pugen en simple túnica; l'un arrossega l'altre,
d'altres ja han pujat, i és presa la posició, pel que sembla. Els
peltastes i els psils (1) hi corren, i arrabassa cadascú el que pot.
Xenofont, però, dret a l'entrant de les portes, retenia defora tots
els hoplites que pogués, perquè d'altres enemics apareixien dalt
d'unes altures fortificades. No havia transcorregut gaire estona,
quan se sent una cridòria dins; els uns fugen amb el que havien
pres, algun potser també ferit: i tot és empentejar-se a les portes,
i preguntar als qui es llancen fora d'aquella manera.
Responen que dins hi ha una ciutadella, des de la qual els enemics
han fet una sortida en gran nombre, malmenant els homes que havien
entrat.
Llavors Xenofont fa publicar per l'herald Tòlmides, que qui vulgui
pillar, que entri. Molts van cap dins, rebutgen la sortida dels
enemics, i els tanquen de bell nou dins la ciutadella. El de fora la
ciutadella tot és barrejat damunt davall, i els grecs s'ho enduen.
Però hoplites s'estigueren armes posades, els uns al voltant de
l'estacat, els altres al llarg del camí que duia a la ciutadella.
Xenofont i els capitans inspeccionen si és possible de pendre la
ciutadella: perquè en aquest cas la salvació era segura, i
altrament, semblava força difícil de retirar-se. Després d'haver-ho
observat, la plaça els sembla absolutament impossible de pendre.
Llavors es preparen per al replegament; els soldats arrenquen les
estaques, cadascú la que té al seu endret; els capitans envien els
inútils i els carregats de botí, i la munió dels hoplites, no
deixant sinó els de més confiança.
Comença el replegament: els enemics, en gran nombre fan una sortida,
portant escuts de vímet, piques, gamberes i cascos paflagònics;
d'altres se'n pugen a les cases de banda i banda del camí que duia a
la ciutadella: de manera que tampoc no era segur de perseguir-los
fins a les portes que hi donaven entrada.
Com que tiraven grans vigues daltabaix, era tan perillós de romandre
com de retirar-se. La nit que venia damunt, era espantosa. Els grecs
combatien en aquest mal pas, quan
_un déu els dóna un medi de salvació_.
De repent, una casa de les de mà dreta s'abranda sense saber-se qui
hi ha calat foc. Així que s'esfondra, els de les cases de mà dreta
tots fugen.
Xenofont, aprofitant aquesta lliçó de l'atzar, fa calar foc també a
les cases de mà esquerra, les quals, essent de fusta, s'abranden en
un moment. Fugen, doncs, tots els d'aquelles cases. Ara només els
que eren en front inquietaven; i era evident que atacarien a la
sortida i a la davallada.
Xenofont llavors fa circular l'orde a tots els que s'escaiguin fora
dels trets, de portar llenya i tirar-la entre ells i els enemics.
Quan ja n'hi ha prou, hi calen foc; en calen també a les cases de
vora el fossat, perquè els enemics s'hi entretinguin. Així, amb
penes i fatigues es retiren d'aquesta posició, havent fet entre ells
i els enemics una barrera de foc. Es va cremar tot: ciutat, cases,
torres, estacats i la resta, llevat de la ciutadella.
L'endemà els grecs es retiren, amb queviures. Tement la davallada
cap a Trapezunt, que era estimbadissa i estreta, fan una falsa
emboscada. Un home, Misià de naixença i de nom, pren amb ell deu
cretesos, s'aposta en un lloc boscat i fa com si provés d'amagar-se
dels enemics: ara, que els escuts, de bronze com eren, adesiara
relluïen a través de l'espessura. Els enemics atalaiant això, temen
que sigui una emboscada i l'exèrcit entretant davalla. Quan sembla
que ja és prou lluny, fan senyal al misià de fugir a carrera
desfeta; ell s'aixeca i fuig, i els que eren amb ell també. Els
cretesos, que temien que els atrapessin a la carrera, deixen el
camí, i se salven a rodolons per l'arbúcia cap a la vall. El misià,
que fuig seguint el cami, crida socors: el socorren, i el tornen
ferit. Els que l'havien socorregut, es retiren pas a pas, sota una
pluja de trets, i alguns dels cretesos responen amb fletxes. Arriben
així al campament, tots sans i bons.
(1) Tropes lleugeres.