Després d'això es reuneixen i deliberen sobre el camí que resta.
S'aixeca el primer Antileó de Túrion, i parla en aquests termes:
-El que és jo,- diu,-companys, ja desdic de plegar bagatges, d'anar,
de córrer, de portar les armes, de marxar en formació, de muntar la
guàrdia i de combatre: desitjo ja un repòs de tots aquests fatigs.
Puix que som vora el mar, vull fer embarcar el que resta, i estès i
dormint com Ulisses, arribar fins a Grècia.
En sentir això, els soldats exclamen amb un gran aldarull, que ha
parlat bé. Un altre repeteix les mateixes paraules, i després d'ell
tots els presents. Llavors Quirísof s'aixeca i parla així:
-Tinc per amic, companys, Anaxíbios, que s'escau en aquest moment a
ésser cap d'un estol. Si m'envieu a ell, espero tornar amb les
trirrems i els bastiments de transport que calen per dur-nos. I ja
que tanmateix voleu embarcar-vos, espereu-vos fins que jo torni: i
tornaré aviat.
En sentir aquestes paraules, els soldats s'alegren, i voten que
Quirísof s'embarqui com més aviat millor.
Després d'ell, Xenofont s'aixeca i parla així:
-Quirísof és enviat a cercar bastiments, i nosaltres romandrem. El
que em sembla, doncs, convenient de fer durant aquesta estària, jo
us ho diré. De primer, cal procurar-nos queviures del país enemic:
perquè ni tenim un mercat suficient, ni diners per a comprar sinó a
uns pocs mercaders: a més a més, aquesta terra és enemiga: hi ha
perill, doncs, que molts dels nostres es perdin, si avanceu sense
cura i sense precaució a la percaça de queviures. Crec, doncs, que
cal pendre els queviures per medi d'escamots de farratgers;
altrament, sense errar a la ventura, si voleu salvar-nos, i
vetllant-hi tots.
Així s'acorda.
-Escolteu encara. Alguns de vosaltres sortireu a la presa. Penso,
doncs, que és millor que qui vagi a sortir ens ho digui, i ens
indiqui on, a fi que sapiguem el nombre dels qui surten i dels qui
resten, i que preparem si cal res, i que si convé portar socors a
algú, sapiguem on cal córrer, i si algú dels inexperimentats medita
una empresa, ho deliberem amb ell i provem de saber contra quina
força anirà.
S'aprova també.
-Penseu encara en això- diu -L'enemic, per la seva banda, té lleure
per rapinyar, i raó per armar-nos paranys, ja que ens hem apoderat
del que és d'ells. És apostat dessobre nostre. Crec, doncs, que
calen guàrdies tot al voltant del campament. Si ens dividim en
companyies per guardar i vigilar, els enemics podran caçar-nos
menys. I mireu encara una cosa. Si sabíem de cert que Quirísof
tornarà amb bastiments suficients, no caldria res del que us vaig a
dir: però, com que ara això no és segur, sóc del parer de
proveir-nos aquí mateix de bastiments. Perquè si torna duent-ne,
havent-n'hi aquí a mà en tindrem més abundor per navegar-hi; si no
en duu, farem servir els d'aquí. Jo veig sovint bastiments que
voregen aquesta costa. Demanem als trapezuntins naus llargues (1),
duem-les a port, i guardem-les, després d'haver-ne llevat els
timons, fins que n'hi haurà prou per conduir-nos: potser aleshores
no ens mancaran medis de transport.
S'aprova també.
-Penseu també- continua -si no és just de mantenir del comú la
marineria que durem, tot el temps que s'estaran aquí per culpa
nostra, i de convenir amb ells el passatge, a fi que ens aprofitin
aprofitant-se ells.
S'aprova també.
-Sóc en fi del parer- diu -si per cas no arribem a procurar-nos
bastiments, de manar a les ciutats marítimes, que adobin els camins
que hàgim sentit a dir que estan impracticables. Perquè obeiran, per
la por i per ganes que tenen de deseixir-se de nosaltres.
Llavors exclamen, que no era cosa d'anar per terra. Xenofont, veient
llur poc seny, no ho treu a votació, però dóna entenent a les
ciutats d'adobar els camins, dient-los que més aviat se'n veuran
desempallegats, si els camins són practicables.
Manlleven als trapezuntins un vaixell de cinquanta rems, del qual
fan comandant Dexip, periec (2) de Lacedemònia. Aquest home, sense
preocupar-se de reunir bastiments, s'escapoleix, fugint del Pontus
amb el vaixell que té. Però més tard en va patir el just càstig:
perquè havent intrigat a Tràcia, a la cort de Seutes, va ser mort
pel lacedemoni Nicandre. Manlleven també un vaixell de trenta rems,
del qual fan comandant Polícrates atenès, que torna vora el
campament amb tots els vaixells que pot pendre. La càrrega, si en
duien, és treta i posada sota bona guàrdia, a fi que no se'n perdi
res, i els vaixells són fets servir per al transport. Mentrestant,
els grecs surten al pillatge: els uns agafen, els altres no.
Cleènet, havent dut la seva companyia i una altra contra una posició
difícil, hi és mort, i molts altres amb ell.
(1) De guerra.
(2) Els periecs, habitants lliures de les ciutats lacedemòniques, no
podien aspirar a càrrecs públics, però devien prestacions militars.