D'allí, els grecs fan quatre jornades, a través del país dels
Macrons, deu parasangues. El primer dia arriben al riu, que limita
el país dels Macrons i el dels Escitens. Teníen a la dreta el
terreny més rost que es pugui imaginar, i a l'esquerra un altre riu,
amb el qual aiguabarrejava el que feia de frontera, i que calia
travessar. La riba era plantada d'arbres minsos però espessos. Els
grecs bo i avençant, anaven tallant-los, escarrassant-se per sortir
d'aquell terreny com més aviat millor. Però els Macrons, armats
d'escuts de vímet i llances, revestits de túniques de clin, s'havien
arrenglerat a l'altra banda del gual. S'encoratjaven entre ells i
tiraven pedres al riu: però no arribaven ni ferien a ningú.
Llavors un peltaste, que deia haver estat esclau a Atenes, es
presenta a Xenofont, dient que sabia la llengua d'aquella gent.
-Jo crec- diu -que aquí és la meva pàtria: i si res no s'hi oposa,
vull conversar amb ells.
-Res no te'n priva- diu Xenofont, -conversa-hi, i assabenta't de
primer, qui són.
Ells responen, a la seva pregunta, que són Macrons.
-Pregunta'ls, doncs- diu Xenofont -per què s'han arrenglerat contra
nosaltres i necessiten ser els nostres enemics.
Ells responen:
-Perquè vosaltres heu vingut a la nostra terra.
Els generals els fan dir que el que és de mal no els en faran:
-Hem fet la guerra al Rei, ens en tornem a Grècia i volem arribar al
mar.
Pregunten ells si els en donarien penyores.
Els grecs responen que els abellirà de donar-ne i de pendre'n.
Llavors els Macrons donen als grecs una pica bàrbara, i els grecs
als Macrons una de grega. Aquestes deien ells que eren les penyores:
uns i altres prenen els déus per testimonis.
Després d'aquestes penyores, els Macrons ajuden a tallar els arbres,
obren el camí, com per fer passar a l'altra riba; es mesclen amb els
grecs, els forneixen tot el mercat que poden i els acompanyen durant
tres dies, fins a haver dut els grecs a les fronteres dels Colcs.
Allí hi havia una muntanya alta, però accessible, al cim de la qual
apareixen els Colcs, arrenglerats en batalla.
D'antuvi els grecs es formen en falanx per marxar contra el puig:
però després, els generals són del parer de reunir-se i deliberar
sobre la millor manera d'atac.
Xenofont diu que seria del parer de deixar córrer la falanx, i de
marxar en columnes de companyia.
-Perquè la falanx es desllorigarà aviat: aquí trobarem la muntanya
avinent, allí malavinent. Això produirà de seguit un descoratjament,
quan ordenats en falanx es veurà que aquesta es descompon. Després,
si marxem a molts homes de fons, els enemics ens desbordaran i faran
servir les tropes que ens desbordin, per al que vulguin. Si al
contrari, marxem a pocs homes de fons, no seria gens estrany que la
nostra falanx fos tallada a trossos, per l'atapeïment de trets i
d'homes que ens cauran damunt. Si això s'esdevé en un punt, tot
anirà malament per a la falanx sencera. Però em sembla a mi que si
fem columnes de companyia, deixant entre les columnes prou interval
perquè les columnes extremes quedin fora de les ales de l'enemic,
d'aquesta manera amb les companyies extremes quedarem fora de la
falanx enemiga i al cap de les columnes de companyia avençaran els
millors dels nostres, al mateix temps que cada columna marxarà per
on el camí sigui més practicable. No serà fàcil, als enemics, de
penetrar en els intervals, havent-hi piques a banda i a banda; no
els serà tampoc fàcil de destroçar una columna que marxa en formació
dreta (1). Si una de les columnes és oprimida, la més veïna la
socorrerà; i així que una de les columnes haurà pogut pujar a la
cima, ni un dels enemics no resistirà més.
Així s'acorda: es formen les columnes de companyia. Xenofont va de
la dreta a l'esquerra i diu als soldats:
-Companys, aquesta gent que veieu és l'únic entrebanc que ens priva
de ser ja allà on fa tant de temps que glatim d'arribar. Cal, si
podem, menjar-nos-els crus.
Quan cadascú és al seu lloc i se són formades les columnes dretes,
es troben una vuitantena de companyies d'hoplites, cada companyia de
gairebé cent homes. Els peltastes i els arquers són dividits en tres
cossos: els uns part de fora l'ala esquerra: els altres part de fora
la dreta, els altres al mig: cada cos és de gairebé sis cents homes.
En acabat d'això, els generals fan circular l'ordre de fer
pregueres: i havent pregat i cantat el pean, avencen. Quirísof i
Xenofont, amb llurs peltastes, marxen desbordant la falanx enemiga.
Els enemics, en veure'ls, corren a llur encontre, estenen la línia,
els uns, cap a la dreta, els altres cap a l'esquerra: però
descomparteixen llur falanx i deixen un gran buit al mig. En
veure'ls esportellar-se, els peltastes arcadians, que comandava
Esquines Acarnaniès, creguts que fugen, hi corren amb tota
l'embranzida, i s'enfilen així els primers al cim del puig. Els
segueix el cos d'hoplites arcadians, que comandava Cleanor
d'Orcomen.
Els enemics, quan els grecs comencen a córrer, no es sostenen més i
emprenen la fuga, l'un girant-se per un cantó, l'altre per un altre.
Els grecs arribats dalt, s'atenden en diversos caserius proveïts de
queviures abundosos.
No va haver-hi res que fos extraordinari, si no és que hi havia allí
molts de ruscs, i que tots els soldats que van menjar bresques, van
tenir desvarieig, vòmits i un escolament per baix, que no n'hi havia
cap que pogués tenir-se dret. Els qui n'havien menjat poc, semblaven
gent absolutament embriaga: els qui molt, boigs furiosos, d'altres
fins moribunds. Així molts jeien per terra com després d'una
desfeta: hi havia un gran decandiment. L'endemà però no havia mort
ningú, i el desvarieig cessà cap a la mateixa hora. Al terç i quart
dia, tothom es llevà com després d'una purga.
D'allí fan dues etapes, set parasangues í arriben a la vora del mar,
a Trapezunta, ciutat grega, poblada, en el Pontus-Euxí, colònia de
Sinope, en el país dels Colcs. Hom hi sojorna una trentena de dies
en els pobles dels Colcs: i des d'allí, feien excursions de saqueig
per la Còlquida. Els trapezuntins estableixen un mercat en el
campament, acullen els grecs i els fan presents d'hostatgia, bous,
farina d'ordi, vi. Negocien així mateix en favor dels Colcs del
veïnatge, que habitaven la major part del pla, i de part d'ells
vénen també bous com a presents d'hostatgia. Després d'això hom es
prepara per a fer els sacrifics promesos: perquè havien vingut prou
bous per oferir a Zeus Salvador i a Hèracles i als altres déus els
sacrificis promesos per un feliç guiatge. Celebren igualment jocs
gímnics damunt la muntanya on eren atendats: i trien Draconti
d'Esparta, que essent infant havia fugit de la seva pàtria, per
haver mort, sense voler, un altre infant d'una ganivetada, per tenir
cura de la carrera i presidir els jocs.
Acabat el sacrifici, les pells són donades a Draconti, i hom li
prega de conduir els grecs al lloc on havia estat feta la pista. Ell
designa el mateix lloc on s'esqueien:
-Aquest turó- diu -és excel·lent per córrer en la direcció que hom
voldrà.
-Però,- li diuen -¿com podran lluitar en un terreny tan aspre i
boscós?
Ell respon:
-Es farà més mal qui caigui.
Infants, la majoria presoners, corren l'estadi, i més de seixanta
cretesos la carrera llarga; altres s'exerciten a la lluita, al
pugilat, al pancraci. Era bell de veure. Perquè havien davallat
molts de lluitadors, i, com que els companys miraven, hi havia una
gran emulació. Els cavalls també corregueren. Calia baixar al galop
una costa, en havent arribat a la vora del mar tombar, i remuntar
fins a l'ara. Costa avall, molts anaven de rodolons: costa amunt,
els cavalls pujaven el pendís al pas, amb fadiga. D'aquí gran
cridòria, i rialles, i encoratjaments.
(1) «Columnes dretes» és el nom amb que Xenofont designa literalment
aquesta formació, que sembla ésser de invenció seva.