L'endemà, sembla que cal marxar tan de pressa com es pugui, abans
que l'enemic s'aplegui de bell nou i ocupi els freus. Hom plega
bagatge tot d'una, i l'exèrcit avença a través d'un bon gruix de
neu, duent diversos guies. El mateix dia havent deixat enrera
l'altura on Tiribazos havia d'atacar, s'atenden.
Des d'allí fan tres jornades pel desert, quinze parasangues, fins a
l'Èufrates, i el travessen amb aigua al llombrígol. Es deia que les
fonts d'aquest riu no eren lluny. Des d'allí fan quinze parasangues
en tres etapes al través d'una plana coberta de neu. La tercera fou
rúfola: el vent mestral bufava de cara, cremant-ho tot i glaçant els
homes. Un dels endevinaires diu de fer un sacrifici al vent, i és
degollada una víctima: i tothom constata que la violència del vent
sembla parar. La neu tenia una braça de gruix: de manera que hi van
morir tot d'atzembles, d'esclaus i una trentena de soldats.
Passen la nit encenent foc: perquè hi havia molta de llenya al
campament: però els darrerament arribats no troben llenya. Els
primers vinguts, que havien encès foc, no permeten d'atansar-se al
foc als tardans, si no els donen part del blat o de l'altre
comestible qualsevol que tinguin. Comparteixen els uns amb els
altres cadascú el que té. On s'encenia foc, en fondre's la neu s'hi
feien uns grans forats fins al sòl, que permetien de mesurar el
gruix de la neu.
Hom marxa tot el día següent per la neu, i homes són atacats de
bulímia. Xenofont, a la reraguarda, havent trobat els homes que
jeien en terra, no sabia quina malaltia era. Però havent-li dit algú
que en tenia experiència, que eren els senyals evidents de la
bulímia, i que si menjaven alguna cosa es redreçarien, recorre els
bagatges, i si veia res de mengívol, ho dóna als malalts o els ho
envia a donar per aquells que són en estat de córrer. En haver pres
algun aliment, s'aixequen i continuen la marxa.
Avençant, Quirísof a entrada de fosc arriba en un poble, i encontra
dones i noies del país que portaven aigua prop de la font situada
davant la fortalesa. Elles pregunten als grecs quí són. L'intèrpret
respon en persa, que són tropes enviades al sàtrapa pel Rei. Elles
responen que el sàtrapa no és allí, sinó a la distància d'una
parasanga. Com era tard, entren dins la fortalesa amb les portadores
d'aigua i fan cap al comarca (1). D'aquesta manera Quirísof, i tots
els de l'exèrcit que van poder, van allotjar-se allí. Quant els
altres soldats, els que no poden acabar el camí passen la nit sense
menjar i sense foc: i hi va haver soldats que van morir.
Alguns enemics, que s'havien aplegat a la persecució dels grecs
rapinyen les atzembles que no han pogut seguir, i lluiten entre ells
pel repartiment. Hom deixa també enrera els soldats a qui la neu
havia fet malbé els ulls, o a qui del fred se'ls havien podrit els
dits dels peus. Per a la vista una protecció era de portar alguna
cosa negra davant dels ulls quan es marxava, i per als peus
bellugar-los sense tenir-los mai quiets, descalçant-se per a la nit.
Però tots els qui s'adormien calçats, les corretges se'ls ficaven
dins els peus, i les sandàlies se'ls glaçaven entorn: perquè
havent-se espatllat les sandàlies velles, havien fet carbatines (2)
de cuiro de bou recent escorxat. Per aquestes necessitats, alguns
soldats havien quedat endarrerits; els quals veient un indret negre,
per haver-ne fugit la neu, havien cregut que és que s'havia fos: i
de fet s'havia fos a causa d'una deu que treia baf no gaire lluny en
una vall. S'havien dirigit cap aquell cantó, s'hi havien assegut, i
es negaven a marxar.
Xenofont, a la reraguarda, en tenir-ne esment, els conjura de totes
les maneres i per tots els mitjans, a no endarrerir-se, dient-los
que ve a l'encalç un gran aplec d'enemics. Acaba per enutjar-se.
Ells demanen que els degollin: perquè els és impossible de fer un
pas. Llavors s'acorda que el millor a fer, és d'esfereir els
perseguidors, si es podia, perquè no caiguessin damunt d'aquella
gent espeuada. Ja era fosc. Els enemicos avancen, amb un gran
aldarull, disputant-se el que havien pres. Llavors la reraguarda,
com a soldats sans que eren, s'aixeça i corre cap als enemics: en
tant els espeuats, cridant tan fort com podien, colpegen els escuts
amb les llances. Els enemics, esporuguits, es llencen per la neu
dins una vall, i ningú fa sentir més la veu.
Xenofont i els seus, prometen als malalts, que l'endemà tornarà
alguna gent a ells, i continuen la marxa. No havien fet quatre
estadis, que troben en mig del camí d'altres soldats reposant damunt
la neu, sense cap guàrdia muntada. Els fan aixecar. Ells diuen que
els de davant s'han aturat. Xenofont, avençant el mateix, envia
davant d'ell els peltastes més vigorosos, amb l'ordre d'inspeccionar
què és que priva. Li reporten, que tot l'exèrcit descansa igualment.
Llavors la divisió de Xenofont fa nit en aquell mateix indret, sense
foc i sense sopar, i estableix les sentinelles que pot. En apuntar
el dia, Xenofont envia els soldats més joves als malalts, amb
l'ordre d'obligar-los a aixecar-se i a partir. Al mateix moment
Quirísof envia del poble a inspeccionar com estava la cua. Hom veu
amb alegria aquests missatgers; els remeten els malalts perquè els
portin al campament, i parteixen. No havien fent vint estadis, que
ja eren al poble on s'allotjava Quirísof. En ser tots junts,
judiquen que les divisions poden sense perill atendar-se pels
pobles. Quirísof resta on era, i els altres, havent-se fet a sort
els pobles que veien, hi fan cap cadascú amb els seus homes.
Allí Polícrates d'Atenes, capità, demana que se l'hi deixi anar a
ell.
Prenent soldats lleugers, corre a la vila escaiguda a Xenofont,
sorprèn tots els vilatans i el comarca, pren disset poltres criats
per al tribut del Rei, i la filla del comarca, maridada de feia nou
dies: el seu marit havia sortit a caçar la llebre, i no va ser
agafat dins les viles. Les habitacions eren sota terra: l'obertura
és com la d'un pou, però a baix són vastes: hi ha eixides excavades
per al bestiar, però les persones davallen amb una escala. Dins
aquestes habitacions hi havia cabres, ovelles, bous, aviram i cries
de tota mena. El bestiar tot és mantingut dins de fenc. Hi havia
també blat, ordi, llegum, i vi d'ordi en vasos. S'hi veia surar
l'ordi fins a ran mateix de les vores, així com canelles, les unes
més grans, les altres més petites, i sense nusos. Calia, quan algú
tingués set, aplicar-se'n una a la boca i xuclar. Aquesta beguda és
molt forta, si no s'amera amb aigua: però deliciosa per a qui hi és
avesat.
Xenofont fa sopar amb ell el comarca, i l'exhorta a animar-se, dient
que no el privarà dels fills, i que en partir el rescabalaran
omplint-li la casa de queviures, només que vulgui posar l'exèrcit en
bon camí, fins a ser en una altra nació. Ell promet, i en prova de
bona voluntat revela on és colgat el vi. Acantonats així per aquella
nit, els soldats s'adormen en l'abundància de tots els béns, tenint
però sempre sota una guàrdia de vista el comarca i els seus fills.
L'endemà Xenofont pren amb ell el comarca i se'n va a trobar
Quirísof. En cada vila on passa, visita els que hi són acantonats, i
per tot arreu els troba regalats i fent platxèria: enlloc no el
deixen partir que no s'hagi assegut amb ells a dinar. No hi havia
indret, on damunt la mateixa taula no s'hi veiés carn d'anyell, de
cabrit, de porc, de vedell, d'aviram, amb pa a dojo, de forment i
d'ordi. Quan per afecte es volia beure a la salut d'algú, se'l duia
fins al vas d'on calia beure, cap jup, morrejant, a tall de bou. Es
va permetre al comarca de pendre el que volgués. Ell no va acceptar,
sinó que per tot on veia algun parent seu, se l'enduia.
En fer cap a Quirísof, troben també els d'aquest acantonament
coronats amb garlandes de fenc sec, i fent-se servir per infants
armenis, vestits amb les túniques bàrbares. Els ensenyaven per
signes, com a sords, el que havien de fer.
Quirísof i Xenofont, després dels compliments d'amistat, pregunten
plegats al comarca, per medi de l'intèrpret que sabia el persa quin
país era aquell. Ell respon que l'Armènia. Li pregunten de bell nou,
per a qui crien els cavalls. Diu que és un tribut per al Rei;
afegeix que el país veí és el dels Càlibs, i indica el camí que hi
mena.
Xenofont aleshores parteix, duent el comarca a la seva família, i li
dóna un cavall que havia pres, una mica vell, a fi que el criï per
immolar-lo; havia sentit dir que era consagrat al Sol, i tenia por
que no es morís: perque estava rendit de la marxa. Pren després per
ell un poltre i en dóna un a cadascun dels generals i dels capitans.
Els cavalls d'aquell país eren més petits que els de Pèrsia però amb
molt més urc. El comarca ensenya als grecs d'embolicar amb sacs les
potes dels cavalls i de les atzembles, quan els menaran per la neu:
perquè sense aquests sacs, s'hi enfonsen fins al ventre.
(1) El cap de la vila.
(2) Sandàlies de pagès, fetes d'una sola peça de cuiro sense curtir.