Aquell dia s'allotgen en els llogarrets situats part d'amunt de la
plana que voreja el Centrites, un riu de dos pletres d'amplària que
separa l'Armènia dels país dels Carducs. Els grecs s'hi reposen,
contents de veure la plana. El riu és a sis o set estadis de les
muntanyes dels Carducs. S'hi van allotjar, doncs, molt a pler,
gràcies als queviures i al record de les moltes fatigues passades.
Perque en els set dies que havien travessat els Carducs, els havien
passat combatent constantment, i havien patit tants de mals, que ni
tots els soferts de la part del Rei i de Tissafernes. Amb el
pensament, doncs, d'ésser-ne alliberats, es van adormir dolçament.
A punta de dia, veuen a l'altra banda del riu cavallers armats, com
per barrar el pas, i part d'amunt d'aquests cavallers tot
d'infanteria arrenglerada en les costes, com per impedir l'entrada a
Armènia. Eren gent d'Orontas i d'Artucas, armenis, macedonis i
caldeus mercenaris. Es deia que el caldeus eren lliures i valents:
tenien per armes uns grans escuts de vímet i llances. Les costes
damunt les quals estaven formats, eren a tres o quatre pletres del
riu. Es veia un sol camí que hi conduís, i com fet de mà d'home. Va
ser per allí que els grecs intentaren el pas. Però en provar-ho,
se'ls palesa que l'aigua arriba més amunt del pit i que el corrent
és enasprit per uns grans còdols relliscosos, que no és possible de
conservar les armes dins l'aigua, i si no, el riu se'ls enduia; i
que posar-se-les al cim del cap, era oferir-se nu a les fletxes i
als altres trets. Es retiren, doncs, i s'acampen a la vora del riu.
Llavors, d'amunt la muntanya on havien passat la nit precedent,
veuen un gran nombre de carducs aplegats en armes. El descoratjament
dels grecs és gran, en veure la dificultat de travessar el riu, en
veure els que impedien el pas, en veure els carducs a punt
d'atacar-los per darrera quan passaran.
Aquell dia, doncs, i la nit següent restaren en un gran
embarblescament.
Però Xenofont tingué un somni; li va fer l'efecte que estava lligat
per unes traves, les quals, havent-se-li escorregut per elles
mateixes, el deixaren solt per caminar tant com volgués. A trenc
d'alba, se'n va a trobar Quirísof, li diu que té esperances que tot
anirà bé, i li conta el somni.
Quirísof se'n alegra, i els generals, presents tots cuiten a fer
sacrificis abans que el dia llueixi. Des de la primera víctima els
senyals són favorables. En tornar dels sacrificis, els generals i
els capitans donen ordre als soldats de dinar.
Mentre Xenofont dina, corren a ell dos joves perquè tothom sabia que
era permès d'acostar-se-li, dinant o sopant, i, si dormia, de
despertar-lo per dir-li qualsevol cosa que tingués a veure amb la
guerra. I llavors li conten que s'estaven replegant brossa per fer
foc, quan reparen a l'altra riba entre unes roques que davallen fins
al riu mateix, un vell, una dona i unes noies, que deixen dins una
balma de la roca com uns sacs de vestit. En veure'ls, els fa
l'efecte de poder passar-hi segurs: perquè aquell costat no era
accessible a la cavalleria enemiga. Es despullen, i dinen, i, punyal
en mà, proven de passar nus nedant: però avencen, passen sense
mullar-se les vergonyes, prenen els vestits i se'n tornen pel mateix
camí.
Tot d'una Xenofont fa ell mateix libacions, i dóna ordre de buidar
vi als joves per pregar als déus, que han fet veure el somni i el
passatge, de conduir a bon terme la resta. Fetes les libacions,
condueix de seguida els joves a la presència de Quirísof, i li conta
el fet. En haver-lo sentit, Quirísof fa també libacions. En havent
libat, dónen ordre de plegar bagatges, convoquen els generals i
escateixen la manera de passar millor el riu, de vèncer els enemics
que tenen en front i de no rebre cap dany dels que són darrera.
S'acorda que Quirísof anirà al cap i passarà amb la meitat de
l'exèrcit, que l'altre meitat s'esperarà amb Xenofont, i que les
atzembles i la turba passaran entremig dels dos destacaments.
Tot ben concertat, es posen en marxa; els joves serveixen de guies,
vorejant el riu cap a l'esquerra: el camí fins al gual era de sobre
quatre estadis.
Durant la marxa, els esquadrons de cavalleria enemiga avancen per
l'altra vora.
En ser al gual, damunt els marges del riu, posen les armes, i
Quirísof el primer, es corona, es despulla, pren les armes, i dóna
ordre a tots de fer altretant. Mana als capitans de formar les
companyies en columna (1), i de fer-se passar les unes a la seva
dreta i les altres a la seva esquerra. Al mateix temps els
endevinaires degollen victimes al riu. Els enemics engeguen els arcs
i les fones; però no arriben. Com que les víctimes donen senyals
favorables, els soldats entonen tots el pean, i criden l'alalà, al
qual s'ajunta el gisclet de totes les dones: perquè hi havia moltes
de cortesanes dins l'exèrcit.
Quirísof entra al riu, seguit dels seus. Xenofont, prenent amb ell
els soldats més llestos de la reraguarda, corre amb tota la seva
embranzida cap al gual que era a l'endret de l'entrada de les
muntanyes d'Armènia, fent veure de voler passar per allí i encloure
la cavalleria que vorejava el riu. Els enemics, veient que la gent
de Quirísof passava l'aigua fàcilment, veient que la gent de
Xenofont els corria cap a l'esquerra, tenen por de ser copats, i
fugen amb totes llurs forces cap a l'indret que, des del riu, duia a
les terres altes. En ser al camí, es dirigiren amunt cap a la
muntanya.
Lici, que comandava l'esquadró de cavalleria, i Esquines, que
comandava els peltastes de la divisió de Quirísof, veient fugir
l'enemic a bell córrer, el segueixen: els soldats criden que no es
quedaran enrera i que s'enfilaran amb ells per la muntanya. Quirísof
per la seva banda, en haver passat, no s'entreté a empaitar la
cavalleria, sinó que se'n puja de dret a les costes, que davallen al
riu, cap als enemics de dret. Els de dalt, veient fugir llur
cavalleria i els hoplites grecs arremetre, abandonen les altures que
dominen el riu.
Pel seu costat Xenofont, veient que a l'altra vora tot va bé, es
replega pel camí més curt cap al gual que passava l'exèrcit: perquè
ja s'obiraven els carducs davallant cap al pla per atacar els
darrerens. Quirísof era amo de les altures. Lici, amb uns quants
soldats, havent emprès l'empaitada, s'apodera de les atzembles
endarrerides, i, a més a més, d'algunes belles robes i vasos per
beure. Els bagatges dels grecs i la turba estant al punt de passar,
Xenofont es gira de front als carducs i els encara les armes. Dóna
ordre als capitans de formar cada companyia per vint-i-cinquenes,
desplegant cada vint-i-cinquena en un front de falanx pel costat de
l'escut, de manera que els capitans i els caps de vint-i-cinquena,
anessin del cantó dels carducs, i els caps-de-cua es col·loquessin
del cantó del riu.
Els carducs, quan veuen la reraguarda separada de la turba i reduïda
ja a un petit nombre, avencen més de pressa contra ella, cantant no
sé quins cants. Quirísof, per la seva banda, trobant-se en lloc
segur, envia a Xenofont els peltastes, els foners i els arquers, amb
ordre de fer allò que els manin. En veure'ls travessar Xenofont
envia un missatger i dóna ordre de romandre vora el riu sense
travessar-lo: després, quan ells començaran à travessar que s'hi
llencin a flanc i a flanc com si volguessin tornar a passar el riu,
la gent de tret amb la mà a la corretja de les javalines, i els
arquers amb les fletxes a l'arc: però sense avençar gaire dins el
riu. Al mateix temps ordena als seus, així que les pedres els
aconseguiran i faran soroll d'amunt els escuts, de cantar el pean, i
córrer cap als enemics: després, quan els enemics hauran girat
l'esquena, i des de la vora del riu la trompeta sonarà a càrrega, de
fer mitja volta pel cantó de la llança, seguint els caps-de-cua, de
córrer tots i passar com més de pressa, cadascú per on tingui el seu
rengle de manera de no entrebancar-se els uns als altres. Que el
millor soldat serà aquell que primer arribi a l'altra vora.
Els Carducs, veient que ja resten poques tropes, molts dels que
havien rebut ordre de romandre havent partit, uns per curar de les
atzembles, altres dels bagatges, altres de les aimies, ataquen
llavors de valent, i comencen a engegar els arcs i les fones. Els
grecs, entonant el pean, es llancen contra ells a la carrera. Ells
no els esperen, ja que anaven armats com s'hi va a les muntanyes,
suficientment per escometre i fugir, però no suficientment per anar
a les mans. En aquell instant el trompeter dóna el senyal: i els
enemics fugen encara molt més de pressa. Els grecs fan mitja volta i
fugen a través del riu corrents. Alguns dels enemics se n'adonen,
tornen corrents al riu i tiren fletxes damunt els grecs, dels quals
fereixen uns pocs. La majoria, però, ja els grecs eren a l'altra
vora, que encara se'ls veia fugir. Els qui havien vingut a
l'encontre dels bàrbars, havent-se portat com a homes i havent
avençat més que l'avinentesa no exigia, després tornen a passar el
riu amb la gent de Xenofont: i alguns d'ells són ferits.
(1) Vegi's la nota del capítol anterior.