Vesprejava. Es donà ordre als voluntaris de sopar i partir tot
d'una; i havent lligat el guia, hom els el remet. Es convé amb ells,
que, si prenen l'altura, guardaran la posició tota la nit; a punta
de dia sonaran la trompeta; llavors els de dalt marxaran contra els
enemics que ocupen l'eixida visible, i l'exèrcit anirà en llur ajuda
enfilant-se el més de pressa possible. Acordat això els uns avencen,
en nombre com de dos mil. Queia un xàfec; Xenofont, seguit de la
reraguarda, condueix la seva gent cap a l'exida visible, a fi què
els enemics hi decantin l'atenció i els que feien el tomb passin com
més desapercebuts. Tot just la reraguarda és vora un barranc que
calia travessar per pujar pel dret, quan els bàrbars comencen a fer
rodolar daltabaix pedres rodones, cada una per omplir un carro, les
unes més grans, les altres més petites, però que en rebotre damunt
els penyals, s'espargien com trets de fona: i era absolutament
impossible ni d'acostar-se al camí. Alguns capitans, no podent
pendre aquest, proven per un altre, i continuen així fins a entrada
de fosc. Quan creuen poder retirar-se sense ésser vistos, tornen per
sopar: i la reraguarda ni tan sols havia dinat.
Amb tot, els enemics no cessen en tota la nit de fer rodolar bocins
de roca: es podia calcular el soroll. Els voluntaris que tenien el
guia amb ells, havent donat la volta, sorprenen la guàrdia enemiga
seguda al voltant del foc; n'occeixen una part, acacen els altres, i
resten allí com si fossin amos de l'altura.
No n'eren pas amos: sinó que hi havia un mamelló damunt d'ells, vora
el qual passava l'estret camí on era apostada la guàrdia. Amb tot,
des d'allí hi havia accés cap a l'indret ocupat pels enemics, sobre
el camí obirador.
Hi passen la nit. Tot d'una que el dia llustreja, marxen en silenci
i en ordre contra els enemics: com que feia boira, els arriben a
prop sense ser reparats, però en veure's els uns als altres, sona la
trompeta; els grecs criden alalà! i es llencen damunt els homes; els
quals no els esperen, ans abandonen el camí i fugen. En moren pocs,
perquè anaven armats a la lleugera. Quirísof i la seva gent, en
sentir la trompeta, pugen tot seguit pel cami obirador: els altres
estrategues avencen per senderons no fressats, cadascú per on
s'escau a ser, i s'enfilen com poden, hissant-se els uns als altres
amb les piques. Són els primers que s'ajunten amb els que s'havien
apoderat de la posició. Xenofont, amb la meitat de la reraguarda,
avença pel mateix camí que els qui duien el guia. Era el més avinent
per les atzembles. L'altra meitat l'havia col·locada darrera els
bagatges. Avençant troben un pujol dominant el camí i ocupat per
enemics, els quals calia destroçar, o bé estar descompartit dels
altres grecs. I haurien pres el mateix camí dels altres; però era
l'únic per on podien passar les atzembles.
S'exhorten mutuament, i es llancen cap al pujol, en columnes de
companyia (1), no en cercle, però deixant una retirada a l'enemic,
si volia fugir. I mentre els veuen pujar, cadascú per on pot, els
bàrbars els tiren fletxes i pedres; però en comptes de rebre'ls de
prop, fugen i abandonen la posició. Els grecs n'havien passat més
enllà, i atalaien un altre pujol ocupat per enemics; són del parer
de marxar-hi. Però Xenofont havent-s'hi pensat, tement que si deixa
desguarnit el pujol que acaba de pendre, l'enemic l'ocuparia de bell
nou i cauria damunt les atzembles que desfilen, (i les atzembles per
un camí tan estret avencen en llarga corrua), deixa al cim del pujol
els capitans Cefisodor, fill de Cefisofont, atenès, Amfícrates fill
d'Amfidem, atenès, i Arcàgoras, refugiat d'Argos. Ell mateix, amb la
resta, avença cap al segon pujol, i el pren de la mateixa manera.
Restava encara un terç mamelló, que era de molt el més dret:
dominava la posició on els voluntaris, la nit, havien sorprès la
guàrdia vora el foc. En acostar-se els grecs, els bàrbars abandonen
aquest pujol sense combat; la qual cosa admira a tothom. Es sospita
que la por d'ésser voltats, i assitiats els l'ha fet deixar. Però el
fet és que els Carducs, atalaiant des del cim el que s'esdevenia a
la cua, s'havien retirat tots per atacar la reraguarda.
Xenofont, amb els més joves, puja dalt del cim, i mana a la resta
d'avençar lentament, a fi que les darreres companyies puguin
aconseguir-los: i els diu que reposin les armes, tot d'una que,
seguint el camí, arribin en un terreny igualat. Al mateix instant,
Arcàgoras d'Argos arriba, escapat, i conta que han estat copats del
pujol, que li han mort Cefisodor i Amfícates i tots els altres que
no han saltat daltabaix de la roca i aconseguit la reraguarda.
Obtingut aquest èxit, els bàrbars vénen a ocupar un altre pujol en
front del mamelló. Xenofont els proposa un armistici per via d'un
intèrpret, i reclama els morts. Ells prometen tornar-los, a condició
de no incendiar els llogarrets. Xenofont hi consent. En aquest
moment, mentre que la resta de l'exèrcit desfila, i que ells
discuteixen les condicions, tots els enemics acudeixen del cim del
pujol, i es concentren en un mateix punt. I així que els grecs
comencen a davallar del mamelló per ajuntar-se amb els altres a
l'indret on havien reposat les armes, els enemics avancen en gran
nombre i en tumulte. En ser al capdamunt del mamelló d'on Xenofont
davallava encara, es posen a fer rodar pedres i trenquen la cuixa
d'un. L'escuder de Xenofont, que li portava l'escut, l'havia
abandonat. Euríloc de Lusos, arcadià, hoplita, corre cap a ell i
cobrint-lo amb el seu escut, tots dos es retiren així mentre que els
altres es repleguen cap a les tropes formades en batalla.
Llavors tot l'exèrcit grec trobant-se reunit, s'atenda en nombroses
i belles cases, on els queviures abunden. Hi ha molt de vi, que
tenen dins les cisternes arrebossades.
Xenofont i Quirísof obtenen els morts a canvi del guia; i fan a
aquests morts, dins el possible, tots els honors que s'acostumen per
als homes valents.
L'endemà marxen sense guia: els enemics combatent i allí on el lloc
era estret ocupant-lo per endavant, no cessen de barrar el pas. Quan
deturaven els primers, Xenofont, a la reraguarda, enfilant-se cap
als puigs, dissipava per als primers l'entrebanc del camí, procurant
col·locar-se més amunt dels obstaculadors. Quan la reraguarda era
atacada, Quirísof, enfilant-se amunt, i procurant posar-se més amunt
que els obstaculadors, dissipava per als de darrera l'entrebanc del
camí: i així s'ajudaven sempre mútuament, i vetllaven atentament els
uns sobre ets altres. Hi havia moments que els bàrbars donaven molt
a fer a les tropes que havent pujat tornaven a davallar perquè eren
tan àgils, que s'escapaven àdhuc fugint de prop: perquè de fet no
portaven sinó arcs i fones.
Eren uns excel·lents arquers: tenien un arc de vora tres colzes, i
fletxes de més de dos: per engegar-les tiraven la corda cap a baix
de l'arc, emparpalant-hi el peu esquerre. Les fletxes travessaven
els escuts i les cuirasses. Els grecs, quan ne recollien, les feien
servir de javalines adaptant-hi corretges. En tots aquells terrenys
els Cretesos van ser d'alló més útils: els comandava Estràtocles de
Creta.
(1) Formació que a més d'ésser compacta com la falanx tenint
l'aventatge d'una major mobilitat, feia possible una acció més
lliure i un múltiple desenrotllament de forces. A aquest fi les
companyies es desplegaven les unes al costat de les altres a la
dreta o a l'esquerra, segons que el punt a ocupar fos a la dreta o a
l'esquerra de la línia de marxa; però no s'estrenyien en línia, sinó
que deixaven entre elles espais. Característic de les columnes de
companyia és a més a més, que les enomòties (vint-i-cinquenes) no
estaven l'una al costat de l'altra, sinó l'una darrera l'altra, de
manera que la companyia tenia una profunditat major que el front.
(Bersi).