Els bàrbars giren l'esquena i fugen cadascú per on pot: els grecs
són amos de l'altura. Tissafernes i Arieu es decanten llavors per un
altre camí.
Pel seu costat, Quirísof davalla amb les seves tropes, i s'acampa en
un poble abundant en béns. Hi havia molts altres pobles plens de
béns en el mateix pla, al llarg del riu Tigris. En ser la tarda, de
repent l'enemic apareix en el pla, i destroça uns quants grecs que
s'havien dispersat pel pla a la rapinya. Perquè hi havia molts
ramats de bestiar, que foren presos en el moment de passar a l'altra
vora de riu.
Llavors Tissafernes i la seva gent provaren d'incendiar els pobles.
Alguns grecs es desesperen de debò, cridant que no tindrien d'on
pendre els queviures, si els bàrbars ho cremaven tot. En aquest
moment Quirísof i els seus tornaven de portar auxili. Xenofont
davalla al pla, es posa a recórrer els rengles, i diu als grecs que
venien de portar auxili:
-¿Veieu, grecs, els bàrbars com es retiren del país, com si fos
nostre? Havien estipulat, en fer-se la treva, que nosaltres no
incendiaríem el territori del Rei, i ara són ells que l'incendien
com un país que els és estrany. Però si almenys en alguna banda
deixen queviures per ells, ens veuran marxar-hi. Anem, Quirísof-
afegeix, -sóc del parer de portar auxili contra aquests incendiaris,
com en país nostre.
Llavors Quirísof diu:
-Doncs jo no soc d'aquest parer: Sinó que incendiem també nosaltres,
i acabaran més aviat.
Havent tornat a les tendes, mentre els altres s'ocupen de cercar
queviures, els generals i els capitans es reuneixen. Les dificultats
eren grans: a l'una banda hi havia muntanyes d'allò més altes; a
l'altra banda el riu, tan pregon, que les llances no en
sobressortien gens, quan se n'escandallava la fondària. En aquest
mal pas, un rodenc es presenta i diu:
-Jo m'encarrego, companys, de fer passar quatre mil hopltes d'un
cop, si em procureu el que necessito, i em concediu un talent de
recompensa.
Li pregunten què necessita.
-Necessitaré- diu, -dos mil bots. Veig aquí molts de ramats, de
cabres, de bous i d'ases: escorxeu-los, bufeu-ne les pells, i ens
forniran fàcilment un passatge. Tindré també necessitat de les
corretges que feu servir per a les atzembles. Amb elles, junyiré els
bots, i els adaptaré els uns amb els altres; hi penjaré pedres, que
deixaré anar a tall d'àncores dins l'aigua; i en tenir-los agafats
així de totes dues bandes, llavors, per atènyer l'altra riba, tiraré
damunt brancam i hi escamparé terra. Veureu de seguida com no us
enfonsareu. Cada bot sostindrà dos homes, de manera que no
s'enfonsin, i el brancam i la terra evitaran que rellisquin.
En sentir aquesta proposició, els generals troben la idea enginyosa,
però l'execució impossible. Perquè hi havia a l'altra banda de riu
tot de cavalleria per impedir-ho, la qual tot d'una no hauria deixat
pendre terra als primers que ho provessin.
L'endemà es repleguen en direcció contrària a la de Babilònia, cap
als llogarrets que no havien estat incendiats, i incendien els que
deixen. Els enemics no ataquen; només s'ho miren, amb un aire tot
esbalaït, no sabent cap a on es giraran els grecs, ni quina en duen
de cap. Els soldats es captenien dels queviures; mentrestant els
generals i els capitans es reuneixen de bell nou, es fan dur els
presoners, i els interroguen sobre el país del voltant.
Els presoners diuen que existeix, cap a migjorn, el camí que mena a
Babilònia i a Mèdia, el mateix per on havien vingut; que cap a
llevant, hi ha l'altre que mena a Suses i Ecbatana, on el Rei passa
l'estiu i la primavera; que travessant el riu del costat de ponent,
es va cap a la Lídia i la Jònia; que en fi, a través de les
muntanyes i girant cap a l'Ossa, es va cap als Carducs. Afegeixen
que aquests habiten muntanyes amunt, i que són bel·licosos i no
obeeixen al Rei; que en altre temps els envaí un exèrcit lleial de
dotze miríades, i no en tornà ningú, a causa de les dificultats del
terreny; que, no obstant, quan estaven en pau amb el sàtrapa de la
plana, hi havia perses que feien comerç amb els carducs, i carducs
amb els perses.
En sentir aquestes clarícies, els generals posen de banda els
presoners que asseguren conèixer el país arreu, i no deixen traspuar
res del camí que van a empendre. Amb tot, judiquen necessari
ficar-se a través de les muntanyes dels Carducs. Perquè els havien
dit que travessant-les es feia cap a Armènia, país vast i fèrtil,
sotmès a Orontas; i d'allí feien compte d'avençar fàcilment cap a on
els abellís.
En esguard d'això, sacrifiquen, pet tal d'empendre la marxa en el
moment que els semblés, perquè temien que les cimes de les muntanyes
no fossin ocupades abans. Fan córrer l'ordre que després del sopar,
tothom plegui bagatge i es retiri per partir tot d'una que es faci
el senyal.