Això dit, s'aixequen, i van a cremar els carros i les tendes: del
sobrer, si a algú mancava alguna cosa, se la reparteixen entre ells
i la resta la tiren al foc. Fet això, dinen.
Durant el dinar, arriba Mitrídates amb una trentena d'homes a cavall
i cridant els generals a l'abast de la veu, parla així:
-Jo també, grecs, era fidel a Cirus, com vosaltres sabeu, i ara tinc
bones intencions envers vosaltres. Per altra banda sóc ací que passo
tota mena de pors. Si us veia, doncs, que preníeu un partit
saludable, jo vindria a vosaltres amb tots ets meus servidors.
Digueu-me, doncs, què dueu de cap, com a amic que us sóc, ben
intencionat, i que té ganes de fer la marxa en vostra companyia.
Els generals deliberen, i acorden de respondre així: i diu Quirísof:
-Nosaltres hem decidit, si ens deixen tornar a la nostra pàtria, de
travessar el país fent-hi tan poc dany com podrem: però si algú
s'oposa a la nostra marxa, de combatre fins a la fi contra ell, tan
fort com ens serà possible.
De seguida Mitrídates prova de fer-los veure que és impossible, si
el Rei no vol, d'escapar-ne. Llavors es va conèixer que era un
enviat de sota mà: i en efecte, un dels familiars de Tissafernes
l'acompayava, per estar segur de la seva fe. Des d'aquell moment,
els generals convingueren que el millor partit era de fer una guerra
sense heralds, mentre estiguessin en país enemic: perquè amb
conversades espatllaven els soldats: i fins ja havien fet malbé un
capità, Nicarc d'Arcàdia, que havia desertat de nit amb una vintena
d'homes.
Després d'això l'exèrcit dina, passa el riu Zapatas i avença en bon
ordre, duent les atzembles i la munió al centre de la columna. No
havia fet gaire camí, quan reapareix Mitrídates duent si fa no fa
dos cents homes de cavall i cap a quatre cents arquers i foners,
d'allò més lleugers i ben retrossats. Avença cap als grecs amb aire
d'amic; i en ser a la vora, de sobte la seva gent de cavall i de peu
els uns llencen les fletxes, i els altres avien les fones, i cop de
ferir. Els grecs de la reraguarda són els que reben més dany, sense
poder tornar-s'hi: ja que els arquers cretesos tiraven més curt que
els perses, i al mateix temps, anant armats a la lleugera, els
havien tancat en el centre dels hoplites. Per altra banda, els
javaliners no arribaven prou lluny per encertar els foners enemics.
Xenofont es decideix llavors a perseguir: i es llança a la
persecució amb els hoplites i els peltastes que s'esqueien amb ell a
la reraguarda: però tot i perseguir no agafen cap enemic. Perquè els
grecs ni tenien cavalleria, ni els homes de peu podien en un curt
espai aconseguir la infanteria persa, que fugia de lluny: perquè no
era cosa d'apartar-se gaire del gros de l'exèrcit.
Per altra banda la cavalleria bàrbara feria, fins i tot fugint,
tirant per darrera des de dalt els cavalls. Tant de camí com els
grecs feien en persecució de l'enemic, l'havien de refer per
retirar-se combatent. De manera que en tot el dia l'exèrcit no
avençà pas més de vint-i-cinc estadis, i no arribà als pobles fins
al vespre.
Allí el decandiment recomençà. Quirísof i els generals de més edat
acusen Xenofont per haver-se posat a perseguir apartant-se de la
falanx, i per haver-se posat en perill sense haver pogut fer cap mal
als enemics. En sentir-los, Xenofont diu que l'acusen dret a llei, i
que l'esdeveniment testimona per ells.
-Però jo- afegeix -he estat obligat a perseguir, perquè veia que
estant-nos quiets preníem mal, sense poder fer-ne. Quan ens hem
posat a perseguir hem vist -diu- la veritat del que dieu: perquè ni
podíem fer més mal als enemics que abans, i ens replegàvem amb totes
les dificultats del món. Cal, doncs, donar gràcies als déus, que els
enemics no hagin vingut amb molta força, sinó amb poca gent: que
sense grans danys, ens hagin revelat el que ens manca. Perquè ara
els enemics tiren l'arc i la fona a una distància a què els cretesos
no poden respondre amb llurs arcs, ni els qui tiren a mà atènyer-hi.
Quan els perseguim, no és cosa tampoc d'allunyar-nos gaire tros de
l'exèrcit: i en un tros petit, un home de peu, per ràpid que sigui,
no atrapa un home de peu que li porti un tret d'arc d'aventatge. Si
hem, doncs, d'impedir als enemics que puguin venir a fer-nos mal,
ens calen com més aviat millor foners i cavalleria. Sento dir que hi
ha en el nostre exèrcit Ròdencs, dels quals diuen que la majoria
saben manejar la fona, i les pedres que tiren arriben doble lluny
que les dels perses. Aquests, en efecte, tirant amb pedres grosses
com el puny, atenyen poc lluny; però els Rodencs saben també usar
bales de plom. Si revisem, doncs, quins són que posseeixen fones; i,
qui en tingui li'n donem diners, i paguem també amb diners a qui
vulgui trenar-ne d'altres, i trobem algun privilegi per als qui
vulguin allistar-se com a foners, potser se'n presentaran alguns
d'aptes per a aquest servei. Jo veig també que hi ha cavalls dins
l'exèrcit: alguns son meus, d'altres han estat deixats per Clearc,
n'hem agafat també molts a punta de llança que serveixen per als
bagatges. Escollim doncs els millors, substituint-los per atzembles,
aquipem els cavalls de manera de portar genets i potser ells
mateixos inquietaran els fugitius.
El parer semblà bé. Aquella mateixa nit es formà un cos de prop de
dos-cents foners; l'endemà es van provar cap a cinquanta cavalls, i
altres tants genets, i se'ls van fornir casaques i cuirasses, i
Lícios, fill de Polístrates, fou posat al cap de la cavalleria.