Després de l'elecció, que el dia a penes clarejava, els caps vénen
al mig del campament, i acorden d'establir guàrdies avençades i de
convocar els soldats. En ser els altres soldats reunits, s'aixeca de
primer Quirísof de Lacedemònia i parla, així:
-Soldats, les circumstàncies són difícils, d'ençà que hem estat
privats d'uns generals com aquells, i dels capitans, i dels soldats;
a més a més, Arieu i la seva gent, que abans eren aliats nostres,
ens han traït. Com sigui, cal sortir d'aquestes circumstàncies com a
valents, i no arrupir-nos, ans provar de quina manera, sí podem, ens
salvem per una bella victòria; i si no, morim almenys bellament, que
mai no caiguem vius en mans dels enemics. Perquè estic segur que
sofriríem coses, que els déus les reservin als nostres enemics.
Després d'això, Cleanor d'Orcomen s'aixeca i diu:
-Sí, vosaltres veieu, companys, el perjuri i la impietat del Rei,
veieu la perfídia de Tissafernes, ell que, després de tant de dir
que era veí de Grècia i que allò que més preava era de salvar-nos,
després d'haver fet els mateixos juraments que nosaltres, i
d'haver-nos donat ell mateix la mà dreta, ell mateix ens enganya, i
agafa els nostres generals i ni tan sols ha respectat Zeus
Hospitalari, sinó que havent segut amb Clearc en una mateixa taula,
per millor enganyar-los amb això, els ha fet morir. I Arieu, que
nosaltres hem volgut establir Rei, al qual hem donat i del qual hem
rebut fermances que no ens traïríem, aquest home, sense por dels
déus, ni respecte per la memòria de Cirus, ell que vivint Cirus
tants d'honors n'havia rebut, ara es passa als enemics més
aferrissats d'ell, i prova de fer-nos mal, a nosaltres, els amics de
Cirus. Però que els déus els ho facin pagar! Que nosaltres,
testimonis d'aquestes coses, no ens hem de deixar enganyar més per
aquesta gent: ans combatrem amb tota la força que podrem, i sofrim
allò que als déus sembli bé.
Llavors Xenofont s'aixeca, revestit per a la guerra amb la més bella
armadura que havia pogut, convençut que si li donaven la victòria
els déus, el més bell agenç convenia al vencedor, i que, si calia
morir, era llei que, havent-se cregut a ell mateix digne de les més
belles armes, revestit d'elles havia de trobar la seva fi; i comença
així el seu parlament:
-El perjuri dels bàrbars i la perfídia de què us parla Cleanor, els
coneixeu bé, jo crec. Si doncs escatim un nou pacte d'amistat amb
ells, per força ha d'apoderar-se de nosaltres un gran
descoratjament, en veure el què han arribat a patir els generals,
que, de bona fe, s'havien remès en llurs mans. Però si teníem
intenció d'imposar-los per les armes la pena del que ens han fet, i
d'ara endavant fer-los la guerra en tot i per tot, tenim, amb
l'ajuda dels déus, moltes i belles esperances de salut.
En el mateix moment que Xenofont deia aquestes paraules, un grec
esternuda: i en sentir-ho els soldats, tots d'un sol moviment
s'inclinen davant del déu. Llavors Xenofont continua:
-Em sembla, companys, que, ja en el moment que escatim la nostra
salut ha aparegut un pressagi de Zeus Salvador, cal fer vot d'oferir
a aquest déu sacrificis de gràcies, tot d'una que haurem arribat en
país amic: i alhora fem vot de sacrificar als altres déus, segons
les nostres possibilitats. I a qui li sembli bé- afegí, -que aixequi
la mà.
Tots l'aixequen. Llavors pronuncien el vot i canten el pean. Una
vegada s'ha complert amb els déus com pertany, Xenofont torna a
començar en aquests mots:
-Estava dient que tenim moltes i belles esperances de salut. De
primer, perquè nosaltres mantenim ferms els juraments fets en nom
dels déus, i els enemics han perjurat i han violat la treva i els
juraments. Essent així, és possible que els déus seran contraris als
nostres enemics, i aliats nostres, ells que són capaços, quan volen,
de fer de cop i volta petits els grans, i de salvar els petits, fins
en mig dels perills. En segon lloc, jo us recordaré els perills dels
nostres avant-passats, a fi que vegeu com us convé d'ésser valents,
ja que els valents, amb l'ajuda dels déus, se salven fins dels
perills més grans. Quan els Perses i els que anaven amb ells
vingueren amb un exèrcit nombrosíssim, per fer desaparèixer Atenes,
els atenesos gosaren resistir-los i els venceren. I havent fet vot a
Àrtemis que tants enemics com matarien, tantes cabres immolarien a
la dea, com que no pogueren trobar-ne prou, decidiren de
sacrificar-ne cinc centes cada any, i encara avui dia les
sacrifiquen. Més tard quan Xerxes, havent aplegat tropes
incomptables, marxà contra Grècia, els nostres avis desferen els
avis d'aqueixos per terra i per mar. De les quals coses podem
veure'n com a proves els trofeus; però el més gran testimoniatge és
la llibertat de les ciutats on heu nascut i heu estat criats: perquè
no us hi inclineu davant de cap home senyor, sinó davant dels déus.
D'aquests avis heu sortit. Jo no diré pas, que vosaltres els
avergonyiu: ans no fa gaires dies que, arrenglerats en batalla
davant dels descendents d'aquells mateixos, heu vençut tropes molt
més nombroses que vosaltres, ajudant els déus. I aleshores éreu
homes valents per amor de la reialesa de Cirus; però ara, que la
lluita és per la vostra salvació, convé sens dubte que sigueu molt
més valents i animosos: i és, val a dir, natural, que ara fins
mostreu més seguretat davant dels enemics. Perquè llavors, que no
n'havíeu fet la prova, tot i veure'n la munió incommensurable, heu
gosat, amb l'ànima que heu rebut dels vostres pares, llançar-vos
damunt d'ells. ¿I ara que ja teniu l'experiència que, per nombrosos
que siguin, no tenen cor per esperar-vos, us escauria de témer-los?
Ni us sembli tampoc que esteu en pitjors condicions, si les tropes
de Cirus, abans arrenglerades al vostre costat, avui us han fet
defecció. Perquè són encara més covardes que les que nosaltres hem
vençut; i ens han abandonat a nosaltres per fugir cap aquestes. Val
molt més veure la gent que vol començar a fugir en els rengles
enemics que no pas en els nostres. Si algú de vosaltres es
descoratja perquè no tenim cavalleria, quan els enemics ne tenen
tanta, feu esment que deu mil genets no són més que deu mil homes.
Perquè ningú, en una batalla, no ha mort mai d'una mosegada ni d'una
coça de cavall: són els homes qui fan tot el que s'esdevé a les
batalles. ¿No som per ventura nosaltres damunt d'un suport molt més
segur que el dels qui van a cavall? Perquè ells, penjats damunt dels
cavalls, tenen por no solament de nosaltres, sinó també de caure:
mentre que nosaltres, anant damunt terra, colpim molt més fort a qui
ens escomet, i encertem molt més allí on apuntem l'arc. En una sola
cosa ens guanya la cavalleria: és a fugir molt més a la segura que
nosaltres. Si animats al combat, us afligiu perquè Tissafernes no
ens guiarà més ni el Rei ens fornirà més mercat, considereu què és
millor: si tenir per guia un Tissafernes, que és evident que
conspira contra nosaltres, o fer-nos conduir per homes que agafem,
els quals sabran que, si falten envers nosaltres, és envers llur
ànima i llur cos que faltaran. Quant als queviures, ¿val més
comprar, en el mercat que ens forneixen, unes poques mesures per
molts diners, no tenint ja ni diners, o bé pendre'n nosaltres
mateixos, en ser vencedors, servint-nos de la mesura que cadascú
voldrà? Si reconeixeu que això és preferible, potser creieu que els
rius són impossibles de passar, i teniu per un gran engany
d'haver-los travessat: considereu llavors si els bàrbars no han fet
també la més gran bogeria. Perquè tots els rius, si lluny de les
fonts són difícils de travessar, avençant cap a les fonts esdevenen
passadors i no mullen ni el genoll. Però ni que els rius no ens
deixin passar, ni que no se'ns presenti cap guia, no cal ni amb això
que ens descoratgem. Perquè sabem que els Misians, que no diríem pas
que fossin més valents que nosaltres, malgrat del Rei, habiten en
terra del Rei, ciutats grans i pròsperes. I sabem altre tant dels
Písides; i quant als Licaons, nosaltres mateixos hem vist que en els
plans ocupen els llocs forts, i recullen els fruits del país dels
Perses. El que és jo, doncs, us diria, en aquest cas, de no
demostrar massa embranzida per tornar a casa nostra, ans de
preparar-ho tot com si volguéssim acasar-nos en algun indret per
aquí. Perquè estic segur que als Misians el Rei els donaria molts de
guies, i molts d'hostatges per reconduir-los sense cap parany; i que
fins els aplanaria el camí, si volien partir en carros de quatre
cavalls. I per a nosaltres jo sé que també ho faria, i ben content,
si ens veia preparar-nos, per romandre. Però tinc por, si una vegada
apreníem de viure ociosos, de passar la vida en l'abundància, de
fer-nos amb les cepades i belles mullers i filles dels Medes i dels
Perses, que, a tall dels menjadors de lotos, no ens oblidéssim del
camí de la pàtria. Em sembla, doncs, enraonat i just, que provem
primer que tot, de tornar a Grècia amb les nostres famílies, i un
cop allí fer veure els grecs que si són pobres és perquè volen, ja
que els és permès de transportar aquí els ciutadans que ara a casa
d'ells viuen sense recursos, i veure'ls-hi rics. Perquè tots aquests
béns, companys, és evident que són de qui venci. Ara he
d'exposar-vos, com marxarem de la manera més segura, i, si cal
combatre, com combatrem amb més èxit. De primer -diu- sóc del parer
de cremar les carretes que ens segueixen, a fi que no siguin les
bèsties que regulin els nostres moviments, sinó que avencem per on
ho exigeixi el bé de l'exèrcit. En segon lloc, cremar les tendes:
perquè és un enfarfec de dur-les i no serveixen ni per combatre ni
per haver queviures. Desempalleguem-nos encara dels bagatges
sobrers, llevat del que és necessari per a la guerra, per a menjar o
beure: a fi de tenir com més gent sota les armes millor, i tan pocs
bagatges com sigui possible. Perquè vençuts, sabeu que tot queda per
als altres: i si vencem, cal creure que els enemics esdevindran els
nostres bagatgers. Resta per dir el que jo crec més important. Ja
veieu que els enemics no han gosat rependre la guerra amb nosaltres
fins a haver-se apoderat dels nostres generals, convençuts que,
mentre hi haguessin cabdills i nosaltres els obeíssim, estaríem en
condició de guanyar la guerra, però havent-nos agafat els cabdills,
creien que l'anarquia i la indisciplina ens perdrien. Cal, doncs,
que els nous caps siguin molt més vigilants que els d'abans, que els
soldats siguin molt més disciplinats i obedients als caps d'ara que
als d'abans. En cas de desobediència, si decidiu que qualsevol de
vosaltres que s'escaigui a ésser-hi present, ajudarà el general en
la repressió, des d'aleshores enganyareu completament l'enemic.
Perquè aquell dia veuran deu mil Clearcs en comptes d'un de sol, no
permetent a ningú de ser covard. Però ja és hora d'acabar; perqué
tal vegada l'enemic compareixerà tot d'una. Que aquell que trobi bé
aquestes coses, que les ratifiqui com més de pressa, a fi
d'acabar-les d'obra. Però si algú troba millor alguna altra cosa,
que gosi fer-nos-la avinent, encara que sigui un simple soldat,
perquè tots freturem la salvació comú.
De seguida Quirísof diu:
-Doncs bé, si cal fer alguna altra cosa a més a més de les que diu
Xenofont, es podrà fer tot d'una; però crec que el millor és, de
posar com més aviat a votació les que acaba de dir. I qui li sembli
bé, que aixequi la mà.
L'aixeca tothom. Xenofont, dret, confirma:
-Oh companys, escolteu el que em sembla encara útil; És evident que
hem d'anar on tinguèm queviures. Ara, sento a dir que hi ha bells
pobles a no pas més de vint estadis d'ací. No m'estranyaria que els
enemics, a tall d'aquests gossos covards que empaiten i mosseguen,
si podien, la gent que passa, però que fugen si els empaiten a ells,
que els enemics doncs, ens perseguissin en retirar-nos; Potser,
doncs l'ordre més segur per a la marxa és de formar amb els hoplites
un quadre, a fi que els bagatges i tanta munió com ens segueix s'hi
trobi en més seguretat. Si designeu doncs des d'ara qui ha de
dirigir el quadre i arranjar el front, després qui ha d'anar a cada
flanc i a la reraguarda, no hauríem de deliberar quan l'enemic
sobrevingués, i podriem fer servir tot d'una les tropes ja formades.
Si algú altre hi veu cosa millor, que es faci altrament; Si no,
Quirísof comandi el front, ja que ell també és Lacedemoni; que dos
dels generals més vells curin dels flancs; i els més joves, jo i
Timasió, anirem de moment a la reraguarda. Més endavant, quan haurem
assajat aquesta formació, escatirem el que sembli cada vegada més
eficaç. Si algú hi veu altra cosa millor, que la digui.
Com que ningú pren la paraula en contra, continua:
-Qui li sembli bé així, que aixequi la mà.
Sembla bé així.
-Ara -diu- cal partir i fer el que ha semblat bé. I qui de vosaltres
desitgi reveure la família, que es recordi de ser un home valent:
perquè no hi ha altra manera d'aconseguir-ho; i qui desitgi viure,
que provi de vèncer: perque qui venç, mata, i qui és vençut, és
mort. En fi, qui tingui delit de riqueses, que provi de guanyar:
perquè qui venç salva les seves i pren les dels vençuts.