DESCORATJAMENT DELS GRECS. DISCURS DE XENOFONT I ELECCIÓ DE NOUS
GENERALS
Quan els generals van haver estat presos, i els capitans i soldats
que els havien seguit, van haver mort, els grecs es trobaren en un
gran mal pas, pensant que eren a les portes del Rei i que per tots
cantons els voltaven qui sap les nacions i ciutats enemigues, sense
ningú que els hagués de fornir mercat, a una distància de Grècia de
no pas menys de deu mil estadis, sense cap guia per al camí, amb
rius intravessables al mig que els barraven el camí de retorn; que
els havien traït els mateixos bàrbars que havien pujat amb Cirus;
que eren sols i abandonats, no tenint gens de cavalleria auxiliar;
de manera que era evident que, vencedors, no matarien ningú, i,
vençuts, ni un d'ells no sobreviuria.
En mig d'aquests pensaments, pocs d'entre ells aquell vespre
tastaren menjar, i pocs encengueren foc, i molts aquella nit ni
vingueren vora les armes. Reposaren cadascú on s'esqueia, sense
poder dormir, del pesar i de l'enyorament de la pàtria, dels pares,
de les dones, dels fills, que ja feien compte de no tornar a veure
més. En aquesta disposició d'esperit tothom reposà.
Doncs hi havia a l'exèrcit un tal Xenofont, atenès, que no el seguia
ni com a general, ni com a capità, ni com a soldat; sinó que
Pròxenos, que era hoste seu d'antic, l'havia enviat a cercar del seu
país, prometent-li, si venia, de fer-lo amic de Cirus, del qual ell
mateix deia que n'esperava més aventatges que no pas de la pàtria.
Xenofont, havent llegit la carta, consultà Sòcrates atenès sobre
aquest viatge. Sòcrates, sospitant que no fos alguna cosa de
culpable en la consideració de la ciutat això d'esdevenir amic de
Cirus, ja que semblava que Cirus havia ajudat de valent els
lacedemonis en la guerra contra Atenes, aconsella a Xenofont d'anar
a Delfos a consultar el déu sobre aquest viatge. Xenofont hi va i
pregunta a Apol·ló a quin és dels déus que ha d'oferir sacrificis i
pregueres, per fer de la manera més bella i millor el camí que
medita, i per tornar bo i sà en haver reeixit bé. Apol·ló li respon
a quins déus calia sacrificar. En venir altra vegada, diu l'oracle a
Sòcrates. Aquest, en sentir-lo, li fa retret de no haver començat
per preguntar què era millor per ell, que partís o que restés; ans,
determinat ja d'anar-se'n, d'haver-se assabentat tan sols de com
faria millor el viatge.
-Però ja que l'has interrogat així- diu -cal fer tot allò que el déu
ha manat.
Xenofont, doncs, havent sacrificat a qui el déu li havia respost,
s'embarca i aconsegueix a Sardes Pròxenos i Cirus, ja a punt
d'empendre el camí cap a les terres altes. És presentat a Cirus. Als
desigs de Pròxenos, Cirus hi ajunta els seus de retenir-lo al seu
costat: li diu que, tan aviat com finirà l'expedició el farà tornar
de seguida. Es pretenia que l'expedició era contra els Písides.
Feia, doncs, la campanya enganyat així, però no per Pròxenos, perquè
aquest no sabia que l'embranzida anés contra el Rei, ni ho sabia
tampoc cap altre dels grecs, llevat de Clearc. Quan van haver
arribat a Cilícia, ja apareixia clar per tothom que l'expedició
anava contra el Rei. Esfereïts del trajecte i mal disposats amb tot
els demés, per vergonya els uns envers els altres i envers Cirus,
havien seguit: i Xenofont era un d'ells.
En mig del capficament general, s'afligia amb els altres i no podia
dormir. Amb tot, havent agafat una mica de son, va tenir un somni.
Va semblar-li com, si en mig d'una tronada, un llamp caigués sobre
la casa pairal, que s'en va abrandar tota. Esverat, es desperta amb
un surt, i judica el somni per una banda bo, ja que, en mig de les
penes i dels perills li havia semblat de veure una gran llum de
Zeus; i per altra banda tenia por, el somni semblant-li venir de
Zeus Rei, i el foc havent semblat abrandar-se en cercle, que no
podria sortir del territori del Rei, ans s'hi trobaria tancat de
tots costats per obstacles.
De quina natura era un somni tal, és permès d'esbrinar-ho pels
esdeveniments que seguiren el somni. Perquè va passar això. Així que
es va haver despertat, el primer pensament que se li presentà és:
-Per què jec? La nit avença; i amb el dia és probable que els
enemics arribin. Si caiem en poder del Rei ¿què impedirà que,
després d'haver vist tot el que hi hagi de més espantós, i de sofrir
tot el que hi hagi de més cruel, no morim amb ignomínia? De la
manera de defensar-nos ningú no s'hi prepara ni se'n preocupa; ans
jaiem com si tinguéssim temps d'estar tranquils. Jo, doncs, ¿de
quina ciutat espero el general que obri en conseqüència? ¿A quina
edat faig compte d'arribar jo mateix? Perquè el que és jo poc
arribaré a vell, si avui m'abandono als enemics.
Després d'això s'aixeca i convoca de primer els capitans de
Pròxenos. I en tenir-los reunits, diu:
-Jo, oh capitans, no puc dormir, com tampoc vosaltres, em penso, ni
jeure més, quan veig en quina situació estem. Perquè és evident que
els enemics no ens haurien declarat una guerra oberta abans de
creure haver-s'ho preparat tot bé: i amb tot, de nosaltres ningú no
es preocupa de com podríem lluitar millor. I la veritat, si afluixem
i caiem en poder del Rei, ¿què ens pensem que hem de sofrir? Un home
que després de tallar la testa i la mà del seu germà ja mort, del
fill del seu mateix pare i mare les penja en una creu? I nosaltres,
que no tenim ningú que ens prengui interès, que hem marxat contra
ell per a fer-lo de Rei esclau i per a occir-lo, si haguéssim pogut,
què ens pensem que hem de patir? ¿Per ventura no arribarà a tot, per
a tractar-nos amb la ignomínia més extrema, i fer entrar així a tots
els homes la por de moure mai guerra contra ell? Sí, per no caure en
poder d'ell, cal fer qualsevol cosa. Jo, mentre ha durat la treva,
no he cessat mai de plànyer-nos i de tenir per feliços el Rei i la
seva gent en considerar l'extensió i la mena del país que posseïen,
i com tenien a dojo les provisions, i quants d'esclaus, i quant de
bestiar, i quant d'or i de vestits. I en canvi quan pensava en els
nostres soldats que no podien tenir part en cap d'aquests béns si no
els pagàvem, i del que compréssim sabia encara que en trindríem poc,
i que els nostres juraments ens impedien tot altre medi d'adquirir
el necessari que no fos comprant-ho: en rumiar aquestes coses, de
vegades em feia més por la treva que no pas ara la guerra. Amb tot,
ja que ells han romput la treva, em sembla que han posat fi a llurs
ultratges i a les nostres inquietuds. Perquè aquests béns jeuen ara
en mig, com un premi per a aquells de nosaltres que seran més homes
de cor: i els jutges dels jocs són els déus que, cóm és de creure,
estaran amb nosaltres. Perquè els enemics han perjurat davant
d'ells; i nosaltres, que tants de béns vèiem, ens en hem abstingut
fermament, per respecte als juraments fets als déus: de manera que
em sembla que podem marxar al combat amb una confiança molt més gran
que no pas ells. Endemés, tenim uns cossos més bregats que els
d'ells a suportar freds i calors i fatigues; i tenim també, amb
l'ajuda dels déus, unes ànimes més valentes: i llurs homes són més
fàcils de ferir i de matar que no pas nosaltres, si els déus, com
abans, ens donen la victòria. Però potser també n'hi ha d'altres que
tenen el mateix pensament. En nom dels déus, no esperem que altres
vinguin a nosaltres per exhortar-nos a les més belles accions: ans
comencem nosaltres a abrivar els altres pel camí de la virtut.
Mostreu-vos els més valents dels capitans, i més dignes de ser
generals que els generals mateixos. Pel que fa a mi, si vosaltres,
voleu marxar on jo us dic, vull seguir-vos; i si vosaltres m'ordeneu
de conduir-vos, no pretexto per res la meva edat; ans em considero
de tenir tota la vigoria per rebutjar de sobre mi els mals.
Així parla Xenofont. Els capitans, després d'haver escoltat aquests
raonaments, el preguen tots de conduir-los, llevat d'un tal
Apollònides, el qual, amb un accent beoci, pretén que és una
ximpleria qui proposés cap altre medi de salvació que no fos de
convèncer el Rei, si és possible. I comença llavors a parlar del mal
pas. Però Xenofont interrompent-lo diu:
-Home admirable, tu ni comprens el què veus, ni et recordes del què
sents. No obstant, tu eres amb nosaltres, quan el Rei, després de la
mort de Cirus, tot enorgullit de la seva obra, ens envià la
intimació de rendir les armes. Però com que nosaltres no les hem
rendides, ans hem vingut armats a atendar-nos vora d'ell, ¿què és
que no ha fet, enviant emissaris, sol·licitant treves, fornint els
queviures, fins que la treva tingué lloc? Llavors els generals i els
capitans, tal com tu demanes, van venir a parlamentar amb ells,
sense armes, refiats de la treva; i ara colpits, agullonats,
injuriats, no poden almenys obtenir la mort, els mesquins, i tant,
n'estic segur, que la desitgen. ¿I tu, sabent tot això, tractes de
ximples els qui inviten a defensar-se, i exhortes a tornar a
conciliar-nos el Rei? El que és a mi, companys, em sembla que no
s'ha d'admetre aquest home entre nosaltres: llevem-li la capitania,
carreguem-lo de bagatges, i que serveixi de bagatger. Perquè un home
deshonra la pàtria i tota la Grècia, quan, essent grec, és com
aquest.
Llavors Agàsias d'Estimfal, prenent la paraula, diu:
-Però aquest home no té res a veure ni amb la Beòcia ni amb enlloc
de Grècia. Perquè jo l'he vist, que té les dues orelles foradades
com un lidi.
I així era. El tragueren, doncs: i els altres, recorrent els
quarters, allí on el general vivia, cridaven el general; I, on havia
desaparegut, el sotsgeneral; on vivia el capità, el capità. Quan
tothom és reunit, s'asseuen davant les armes: i els reunits eren,
entre generals i capitans, al voltant d'una centena. Al moment que
això passava, era prop de mitjanit.
Llavors Hierònim d'Elis, el més vell dels capitans de Pròxenos,
comença de parlar així:
-Generals i capitans, en vista de les circumstàncies presents, ens
ha semblat bo de reunir-vos i de convocar-vos, per pendre, si podem,
un bon determini. Parla- digué -també tu, Xenofont, repeteix el que
ens has dit a nosaltres.
Llavors Xenofont diu:
-Tots sabem que el Rei i Tissafernes han fet agafar els que han
pogut de nosaltres; pel que fa als altres, és clar que conspiren
contra ells per fer-los morir, si poden. Al meu entendre, doncs, hem
de fer-ho tot per no caure mai en poder dels bàrbars, ans més aviat,
si podem, perquè caiguin ells en el nostre. Ara, sapigueu bé tots,
tants com ara sóu reunits, que esteu en una avinentesa decisiva.
Perquè els soldats tots us tenen els ulls a sobre, i si us veuen
descoratjats, tots seran covards; però si vosaltres pareixeu els
primers disposats a anar contra l'enemic, i a animar els altres,
sapigueu bé que us seguiran i s'escarrassaran a imitar-vos. I tal
volta també és just que vosaltres us distingiu d'ells: perquè
vosaltres sóu generals, taxiarques, capitans: quan hi havia pau,
vosaltres fruíeu de més part de riqueses i d'honors: ara també,
doncs, ja que estem en guerra, heu de trobar just vosaltres mateixos
que hàgiu de ser més valents que la turba, i que hàgiu
d'adelantar-vos-li a prevenir i a passar fatic allí on calgués. I
ara de primer jo crec que fareu un gran servei a l'exèrcit, si us
ocupeu a reemplaçar, com més aviat millor, els generals i els
capitans que han mort. Sense caps, res de bell, res de bo, en suma,
res absolutament no es fa, a la guerra sobretot. Perquè la
disciplina fa l'efecte que és la salut; i la indisciplina ha perdut
a molts. Quan haureu elegit tants de caps com calgui, si reunim els
altres soldats i els encoratgem, jo crec que farem una cosa
absolutament en saó. Perquè sens dubte també ja haureu reparat amb
quin decandiment han acudit a les armes, amb quin decandiment han
muntat les guàrdies. Mentre estaran així, jo no sé quin partit se'n
pot treure, sigui que calgués res de nits, sigui de dies. Ara, si
algú els gira les idees cap a un altre cantó, de manera que no
pensin solament en el que han de sofrir, sinó també en el que han de
fer, estaran molt més animats. Perquè sabeu que no és la multitud i
la força que a la guerra fan la victòria; sinó que aquells que,
ajudant els déus, van amb una ànima més vigorosa contra els enemics,
els d'enfront poques vegades els resisteixen. I el que és jo he
reflexionat també, companys, que aquells que en els combats
s'esforcen a salvar la vida de totes maneres, fan gairebé sempre una
mort covarda i vil, i aquells que saben que la mort és comú i
necessària a tots els homes, i que combaten per morir bellament, jo
veig que són més aviat aquests que arriben a la vellesa, i mentre
viuen, s'ho passen més feliç. Convençuts d'aquestes màximes, ens cal
avui, ja que estem en tals circumstàncies, ser nosaltres mateixos
homes de cor i excitar-hi els altres.
Dit això, calla. Després d'ell, Quirísof pren la paraula:
-Abans, Xenofont, solament et coneixia per haver sentit a dir que
eres atenès. Però avui et lloo pel que dius i pel que fas, i voldria
que els demés fossin com tu: perquè seria un bé general. I ara- diu
-no triguem, companys, separem-nos ja, i elegiu cabdills els que no
en tingueu, i feta l'elecció, veniu al mig del campament i dueu els
elegits; després convoqueu ací els altres soldats i que estigui prop
de nosaltres -diu- l'herald Tòlmides.
I dient aquests mots, s'aixeca, perquè no hi hagi cap retard i
s'executi el que s'ha de fer. Tot seguit s'elegeixen els caps: en el
lloc de Clearc, Timasió de Dardània; en el lloc de Sòcrates,
Xànticles d'Alcaia; en el lloc d'Àgias, Cleanor d'Arcàdia; en el
lloc de Menó, Filesi d'Acaia; en el lloc de Pròxenes, Xenofont
d'Atenes.