Després d'això, atenyen el riu Zapatas, d'una amplària de quatre
pletres. Hi sojornen tres dies. Hom tenia sospites: però no es tenia
la prova de cap parany. Clearc va decidir-se a una assentada amb
Tissafernes, per a veure si podia fer cessar les sospites abans que
en sortís la guerra: i envia algú a dir que dessitjaria tenir una
assentada amb ell. Tissafernes l'invita a venir tot d'una. En ser
que estan plegats, Clearc diu:
-Jo sé, Tissafernes, que hi ha hagut entre nosaltres juraments, i
que ens hem donat la dreta de no fer-nos mútuament cap tort. Amb
tot, veig que et guardes de nosaltres com d'uns enemics, i
nosaltres, veient això, ens guardem per la nostra banda.
»Com que per bé que escorcollo no puc descobrir que tu hagis provat
de fer-nos cap mal, i jo sé clar i net que el que és nosaltres no
pensem tampoc en res semblant, m'he decidit a venir a enraonar amb
tu a fi que, si podem, esvaíssim aquesta desconfiança mútua. Perquè
sé que els homes que per una calúmnia, i també els que per una
sospita, es temen els uns als altres, i volen prevenir abans de
patir, causen mals irremeiables a gent que no anaven a fer ni per
altra banda tenien intenció de fer res de tal. Convençuts, doncs,
que aquests malentesos amb una entrevista és com millor poden
cessar, vinc i vull provar-te que tu et malfies de nosaltres sense
raó. Perquè de primer, i és la més gran garantia, els nostres
juraments a la cara dels déus ens priven de ser enemics. I qui té
consciència d'haver-los negligit, el que és jo no el felicitaria
mai. Perquè la guerra dels déus no sé amb quina llestesa fuig ningú
que la defugi, ni en quines tenebres pot esquitllar-se, ni en quina
fortalesa retreure's: perquè arreu tota cosa és sotmesa als déus i
per tot damunt tota cosa els déus imperen per un igual. Vet aquí el
què penso sobre els juraments sobre els déus als quals hem confiat
l'amistat pactada.
»Passant a consideracions humanes, jo et miro al present, com el
nostre bé més gran. Perquè amb tu tot camí és obert, tot riu
gualejable, no hi ha fretura de queviures; sense tu, tot camí
s'endinsa en les tenebres: perquè no en sabem res; tot riu és de mal
passar, tota multitud és esfereïdora, i més esfereïdora la solitud:
perquè és plena de tota privació. Si ens tornàvem bojos i t'occíem
¿què hauríem produït occint el nostre benfactor, sinó una lluita amb
el Rei, el venjador més terrible? I encara de quines esperances em
privaria a mi mateix si emprenia, de fer-te cap mal, jo t'ho diré.
»Jo he desitjat de ser l'amic de Cirus, creient-lo l'home del seu
temps més apte per fer bé a qui volgués. Jo et veig avui a tu amo
del poder i de la contrada de Cirus, conservant per això el teu
propi governament: veig que aquesta potència reial, de la qual Cirus
s'havia fet una enemiga, és al contrari una aliada per a tu. Essent
així, qui és tan boig que no vulgui ser el teu amic? Però encara et
diré, més, d'on me ve l'esperança que tu voldràs ser amic nostre. Sé
que els Misians us són amoïnosos: jo penso, amb les forces de què
disposo, fer-vos-els ajupir; i sé que els Písides també. I sento dir
que hi molts altres pobles tals als quals jo penso que faria acabar
de pertorbar la vostra ventura. I els egipcians, contra els quals us
sé sobretot irritats, no veig pas quines forces aliades podríeu
esmerçar per a castigar-los millor que les que són amb mi. En fi,
entre els que habiten entorn, si amb algún volguessis ser amic, ho
series com al més gran de tots; i si algú t'inquieta, obraràs com a
senyor, tenint-nos de servidors a nosaltres, que et servirem no per
amor de la soldada solament, sinó també de l'agraïment que per
haver-nos salvat et duriem en justícia. A mi, quan considero tots
aquests motius em sembla talment estrany que et malfiïs de
nosaltres, que és la cosa que en sabria més dolç de sentir el nom de
l'home prou hàbil en l'art d'enraonar per convèncer-te amb les seves
enraonies que nosaltres conspirem contra tu.
Així parla Clearc; Tissafernes respon:
-Sí, estic content, Clearc, de sentir de tu paraules tan
entenimentades; pensant d'aquesta manera, si meditaves contra mi
alguna cosa de mal, em sembla que series tan mal intencionat envers
tu mateix com envers mi. Però perquè estiguis ben segur que no
tindríeu raó de malfiar-vos ni del Rei ni de mí, escolta pel teu
cantó: Si volíem perdre'us, ¿et sembla que ens mancaria prou
cavalleria o infanteria o armes per estar en condicions de fer-vos
dany, sense córrer per la nostra banda cap perill? Els terrenys
propis per atacar-vos ens mancarien, et sembla? I aqueixes planures
tan grans que ens són amigues i que amb tant de fatic travesseu, i
aqueixes serralades que veieu davant i que haveu de passar, per
ventura no podem, ocupant-les per endavant, fervos-les
impracticables i aqueixos rius tan nombrosos, al pas dels quals
podem regular ¿quants de vosaltres ens abellirà de combatre? I n'hi
ha que de cap manera no els travessaríeu, si nosaltres no us féssim
pasar. Si en tot això som vençuts, el foc val a dir que és més fort
que els fruits de la terra: i podríem, incendiant-los, arrenglerar
en batalla contra vosaltres la fam, amb la qual, per molt valents
que siguéssiu, no podríeu pas combatre. ¿Com, doncs, tenint tants de
medis per fer-vos la guerra, i cap de perillós per a nosaltres, de
tots aquests aniríem a triar l'única manera que sigui impia davant
dels déus i vil davant dels homes? És cosa de gent en un mal pas,
sense recursos, estreta per la necesitat, miserable en fi, que vol
treure algun profit de perjuri envers els déus i de la mala fe
envers els homes. No, Clearc, nosaltres no serem mai tan
desenraonats ni tan toixos! ¿Per què, quan podíem exterminar-vos, no
hi hem vingut a parar? Sàpigues bé que la causa n'és el desig que jo
tenia de guanyar-me la confiança dels grecs; i que les tropes
estrangeres amb les quals Cirus, en pujar cap a les terres altes, no
comptava sinó perquè les pagava, jo pogués, en davallar
refermar-m'hi a còpia de benifets. Ara, dels aventatges que podeu
oferir-me, tu n'has dit alguns: però el més gran jo ja el sé. Perquè
és permès al Rei sol de portar la tiara dreta damunt del cap; però
per ventura, vosaltres presents, fora fàcil a un altre de
portar-la-hi també damunt del cor (1).
Parlant així va semblar a Clearc que deia la veritat; i respon:
-Aquests, doncs- diu -que quan nosaltres tenim tals motius
d'amistat, proven, amb llurs calúmnies de fer-nos tornar enemics, no
són dignes dels darrers suplicis?
-El que és jo- fa Tissafernes -si voleu, els generals i els
capitans, venir a mí, us diré obertament qui són que em diuen que tu
conspires contra mí i contra el meu exèrcit.
-Jo- digué Clearc -te'ls duré tots: i per la meva banda et revelaré
també d'on m'hi he tret el que sento dir de tu.
Després d'aquesta conferència, Tissafernes, fent uns grans afalacs a
Clearc, l'incita a romandre a sopar amb ell. L'endemà Clearc, de
tornada al campament apareix clarament convençut de les disposicions
amicals de Tissafernes i reporta el que aquest ha dit; i afegeix que
cal que els invitats vagin a la tenda de Tissafernes, i que aquells
dels grecs que fossin convictes de calúmnia, siguin castigats com a
traïdors enemics dels grecs. Sospitava que el calumniador era Menó,
sabent que s'havia entrevistat, igual que Arieu, amb Tissafernes,
que formava un partit contra ell, i que conspirava per a guanyar-se
tot l'exèrcit i esdevenir l'amic de Tissafernes. Clearc, per la seva
banda, volia conciliar-se l'afecte de l'exèrcit sencer i treure's
d'entre peus aquells que li feien nosa.
Alguns soldats, però, li contradiuen, opinant que no han d'anar-hi
tots els generals i capitans i que cal malfiar-se de Tissafernes.
Però Clearc insisteix fortament, fins a aconseguir d'anar-hi cinc
generals i vint capitans; els segueixen uns dos cents soldats com si
anessin a mercat.
En ser a les portes de Tissafernes, els generals són cridats dins,
Pròxenos de Beòcia, Menó de Tessàlia, Agias d'Arcàdia, Clearc de
Lacedemònia, i Sòcrates d'Acaia: els capitans resten a la porta. Al
cap de no gaire estona, al mateix senyal, són agafats els de dins i
degollats els de fora. Després d'això, tot de cavallers bàrbars,
galopant pel pla, occeixen tots els grecs que topen, siguin esclaus
siguin lliures. Els grecs estan tots admirats d'aquelles carreres de
cavalleria que veuen des del campament, i vacil·len sobre el que
hagin de fer, quan arriba Nicarc d'Arcàdia, fugitiu, ferit al
ventre, i tenint-se les entranyes amb les mans, conta tot el que
s'és esdevingut.
De seguida els grecs corren a les armes, colpits tots de terror i
creient que els bàrbars van a arremetre tot d'una contra el
campament. Però no vénen pas tots sinó Arieu, Artàozos i Mitrídates,
que eren gent lleialíssima a Cirus. L'intèrpret dels grecs diu que
obira amb ells el germà de Tissafernes i que el reconeix. Duien un
seguici de perses acuirassats, com a trescents. En ésser prop,
aquests demanen que si hi ha cap general o capità grec, s'adelanti
per comunicar-li les ordres del Rei. Llavors els generals grecs
Cleanor d'Orcomen i Sofènet d'Estimfal surten del camp amb
precaució, i amb ells Xenofont d'Atenes, a fi de saber noves de
Pròxenos. Quirísof s'esqueia a ser lluny d'allí, en un llogarret amb
altres fent provisió de queviures.
En ser a l'abast de la veu, Arieu parla així:
-Oh grecs, Clearc, descobert d'haver faltat als juraments i romput
la treva, té el seu càstig i és mort. Pròxenos i Menó, que han
denunciat la seva perfídia, són en gran honrament. Pel que fa a
vosaltres, el Rei us exigeix les armes: diu que són seves, ja que
eren de Cirus, el seu esclau.
A això els grecs responen per boca del Cleanor d'Orcomen:
-Oh el més malvat dels homes, Arieu, i tots els altres que éreu
amics de Cirus, no us avergonyiu a la cara dels déus i dels homes,
vosaltres que, després de jurar que reconeixeríeu els mateixos amics
i els mateixos enemics que nosaltres, ens haveu traït amb
Tissafernes, el més descregut i el més criminal dels homes, que
haveu assassinat els mateixos depositaris dels vostres juraments, i
que havent traït els altres ara marxeu contra nosaltres amb els
nostres enemics?
Arieu replica:
-Clearc ha aparegut com havent conspirat de fa temps contra
Tissafernes i Orontas i tots els que érem amb ells.
A això Xenofont respon:
-Clearc, vull consentir-hi, si contra els juraments rompia les
treves, té el seu càstig: perquè és just que morin els perjurs. Però
Pròxenos, però Menó, que són els vostres benfactors i els nostres
generals, envieu-los ací. Perquè és clar que essent els vostres
amics i els nostres, procuraran donar-nos a vosaltres i a nosaltres
els millors consells.
Llavors els bàrbars tenen entre ells una llarga conferència, i es
retiren sense respondre res.
(1) Amb aquesta metàfora Tissafernes insinua que, ajudant-lo els
grecs, pretindria a la corona.