Falinos partí amb els que l'havien acompanyat. Els que havien anat
al camp d'Arieu, tornaren, Procles i Quirísof: Menó havia restat
allí amb Arieu. Aquests reporten que Arieu ha dit que hi havia molts
perses més distingits que ell, que no el sofririen mai per Rei:
-Però si voleu fer la retirada amb ell, us invita a venir ja,
aquesta nit; si no, diu que partirà de bon matí.
Clearc respon:
-Doncs així cal fer: si venim, tal com dieu; si no, feu el que
creureu més aventatjós per a vosaltres.
El que ell faria, tampoc no els ho diu.
Però després, a posta de sol, convocant els generals i els capitans,
els diu:
-Senyors, he sacrificat per anar contra el Rei, i les entranyes no
m'han estat favorables. I és natural que no ho fossin: perquè jo ara
m'he informat, que entre nosaltres i el Rei hi ha el riu Tigris, que
es passa amb embarcacions, i nosaltres no podríem travessar-lo sense
barques: i de barques no en tenim. Romandre ací no és possible:
perquè de queviures no hi ha manera d'haver-ne. Però per anar a
ajuntar-nos als amics de Cirus, les víctimes ens han estat
favorables del tot. Vet aquí doncs el que cal fer: separem-nos i que
cadascú sopi amb el que té. Quan el corn farà el senyal com per
dormir, plegueu el bagatge; al segon toc, carregueu les atzembles;
al tercer, seguiu el vostre cap, l'atzembleria al llarg del riu, i
els hoplites al defora.
Havent sentit aquestes ordres, els generals i els capitans es
retiren i fan tal com s'ha dit. Des d'aquest moment Clearc comanda i
els altres obeeixen no pas que l'haguessin elegit, sinó veient que
era l'únic que tenia el cap que ha de tenir qui mana, mentre que els
altres eren sense experiència.
El compte del camí que havien fet des d'Efes de Jònia fins al camp
de batalla, era en noranta tres jornades, cinc centes trenta cinc
parasangues o setze mil cinquanta estadis. I del camp de batalla
fins a Babilònia deien que hi havia tres cents seixanta estadis.
Quan va haver-se fet fosc, Miltocites de Tràcia, amb els homes de
cavall que duia, fins a quaranta, i com tres cents d'els de peu,
tracis així mateix, desertà per anar-se'n amb el Rei. Clearc es posa
al cap dels altres, com ho havia anunciat; els altres segueixen: i
cap a mitjanit arriben a la primera etapa, on és Arieu i la seva
tropa. En haver posat les armes davant les files, els generals i els
capitans grecs se'n van a trobar Arieu. Llavors els grecs i Arieu i
els principals dels que eren amb ell juren de no trair-se, i de ser
aliats. Els bàrbars juren a més a més de guiar sense falsia. En
jurar, degollen un brau, un llop, un senglar i un moltó; reben la
sang dins un escut, i els grecs hi suquen l'espasa i els bàrbars la
llança.
Després de donar-se aquestes penyores, Clearc parla així:
-Vejam, Arieu, ja que vosaltres i nosaltres tenim el mateix camí a
fer, digues ¿quina és la teva opinió sobre la marxa: ens en tornem
per on hem vingut, o creus haver ideat alguna altra ruta millor?
Arieu respon:
-Si ens en tornem per on hem vingut, morirem tots de fam: perquè ara
no tenim gens de queviures. En les disset jornades darreres fetes
per arribar ací no hem trobat res en el país, o allí on hi havia
alguna cosa, nosaltres ho hem consumit passant. Ara pensem en una
ruta més llarga, però en la qual no ens mancaran queviures. Hem de
fer les primeres jornades tan fortes com poguem, a fi d'allunyar-nos
com més millor de l'exèrcit del Rei. Perquè un cop li durem un
aventatge de dos o tres dies de camí, el Rei ja no podrà
aconseguir-nos; amb poques tropes no gosarà encalçar-nos, i si en té
moltes no podrà anar de pressa; i potser també li escassejaran els
queviures. Vet aquí- diu Arieu -el parer que jo tinc.
Aquest pla estratègic no podia dur a altra cosa sinó a escapolir-se
o a fugir del Rei: però l'atzar dirigí millor l'exèrcit. Perquè en
ser de dia, tot d'una es posaren en marxa, tenint el sol a la dreta,
comptant d'arribar a posta de sol a llogarrets de la Babilònia: en
això no s'enganyaven. Cap a la tarda, els sembla de veure cavalleria
enemiga: i aquells dels grecs que es trobaven fora dels rengles,
corren a formar-hi. Arieu, que per haver estat ferit s'esqueia a
anar en carro, davalla i es posa la cuirassa, així com els que eren
amb ell. Mentre s'armen, els exploradors que havien enviat endavant,
tornen dient que no és cavalleria, sinó atzembles que pasturen. De
seguida tothom va conèixer que el Rei s'havia atendat per alli prop:
i de fet, s'obirava fum en els llogarrets no pas lluny. Clearc,
però, no marxa contra l'enemic: perquè veia que els soldats estaven
rendits i en dejú: i que també ja era tard. Amb tot, no es decanta
tampoc d'allí, guardant-se que no semblés que fugia; sinó que mena
la seva gent dret endavant i a posta de sol s'atenda amb el cap de
la columna en els llogarrets més pròxims, dels quals l'exèrcit del
Rei havia arrapinyat fins la fusta de les cases.
Els primers, doncs, s'acampen d'una manera o altra; però els segons,
arribant a nit fosca, s'allotgen cadascú on s'esqueia, i fan un gran
aldarull cridant-se els uns als altres, talment que fins els enemics
els senten, i les avençades més pròximes dels enemics fugen de llurs
tendes. Això va ser evident l'endemà: perquè no va aparèixer més
pels voltants ni cap atzembla ni campament, ni fum. El Rei mateix,
pel que sembla, es va esbalaïr de l'atansament de l'exèrcit i es va
veure clar l'endemà pel que va fer.
Més avençada la nit, una terror semblant s'apoderà dels grecs:
brogit, tumulte com sol haver-hi quan sobrevé una de aqueixes
terrors. Clearc, que s'esqueia a tenir prop seu Tolmides d'Elea, el
millor pregó de seu temps, li dóna ordre de cridar silenci i de
proclamar tot seguit que els caps fan a saber, que aquell que
denunciarà qui és que ha deixat anar un ase entre les armes, rebrà
per recompensa un talent d'argent.
En haver-se fet aquesta crida, els soldats comprenen que l'alarma ha
estat vana, i que els caps estan bons i sans. A trenc d'alba, Clearc
ordena als grecs de posar les armes en fila, talment com en dia de
batalla.