Així finà Cirus, dels perses que visqueren després de Cirus l'Antic,
l'home més reial i més digne de l'imperi, com ho confessen tots
aquells que semblen haver-lo tractat. De primer, era encara un nen,
educat amb el seu germà i amb els altres infants, que ja se'l tenia
com el millor de tots en tota cosa. Perquè els fills dels perses més
distingits són educats a les portes del rei: allí tothom hi
observaria un gran seny, allí no s'hi sent a dir ni s'hi veu res de
vergonyós. Les criatures veuen com els uns són honorats pel rei, i
ho senten a dir, i com d'altres incorren en la seva desgràcia: de
manera que tot d'una, bo i criatures aprenen de comandar i de ser
comandats.
Cirus semblà ser d'antuvi el més respectuós dels de la seva edat;
obeïa als vells fins millor que els de naixença més baixa que ell;
després era molt amic dels cavalls i els manejava amb la més gran
habilitat del món; se'l judicava en els exercicis guerrers, el tir a
l'arc i el llançament de la javalina, com el més amic d'apendre i el
qui més s'hi practicava. Quan la seva edat li ho va permetre, fou el
més amic de la cacera i el més apassionat dels perills que es corren
amb les bèsties. Un ós un dia se li va tirar damunt, sense que ell
tremolés sinó que va abraonar-s'hi, i l'ós havent-lo fet caure del
cavall, en rebé ferides de les quals duia ben visibles les
cicatrius; però al capdavall l'occí i va fer ric i feliç el primer
que l'havia vingut a socórrer.
Enviat pel seu pare en qualitat de sàtrapa a la Lídia, la gran
Frígia i la Capadòcia, i designat així mateix general de totes les
tropes que tenen obligació de reunir-se en el pla del Castol, mostrà
d'antuvi que allò que més preava, si pactava amb algú i si feia amb
algú cap contracte, i si prometia res a algú, era de no enganyar en
res. I així tenia la confiança de les ciutats, que li eren sotmeses,
i la confiança dels particulars; i si algú li havia esdevingut
enemic, un cop havia tractat amb Cirus tenia la seguretat de no
haver de sofrir res contra els pactes. En conseqüència, quan va fer
la guerra a Tissafernes, totes les ciutats es decidiren de bona gana
per Cirus en comptes de Tissafernes, llevat dels Miletencs; i encara
aquests el temien, perquè no volia abandonar els refugiats. En
efecte, demostrà, com havia dit, que no els abandonaria mai, després
que una vegada havia estat llur amic, encara que llur nombre minvés
i encara que els anessin més malament les coses.
Se'l veia, si algú li havia fet res de bo o de dolent, afanyar-se
per vèncer ell: i reportaven d'ell aquest desig, que dessitjava de
viure prou temps per vèncer a beneficis aquells que li havien fet
bé, i a venjança aquells que li haguessin fet mal. Per això doncs
tothom volia confiar-li, a ell més que a ningú del nostre temps, la
seva fortuna, la seva ciutat, la seva persona. No és pas tampoc que
ningú pugui dir, que es deixés enriure pels malfactors i els
injustos, ans els castigava més sense consideració que ningú. Sovint
es veien per les carreteres gent a la qual mancaven els peus i les
mans i els ulls: de manera que, dins la província de Cirus, tothom,
grec o bàrbar que no fes tort a ningú podia viatjar sense por, anar
on volia i portar el que li venia bé. Era un fet reconegut que
honorava amb preferència els valents a la guerra. La seva primera
guerra fou contra els Písides i els Misians; dirigint ell mateix en
persona la campanya en aquests països, a aquells que veié afrontar
de bon delit els perills, els féu governadors de les províncies
conquistades i els honorà amb altres presents; de manera que
semblava pretendre que els valents havien de ser els més feliços, i
els covards els esclaus dels valents. En conseqüència, eren a dojo
els qui volien córrer per ell al perill allí on es podia pensar que
Cirus ho reparés.
Pel que fa a la justícia, si algú li apareixia com volent
assenyalar-se per la seva, ho feia tot per enriquir-lo més que no
pas els qui amaven els profits injustos. Així és com tot li era
administrat equitativament i com tenia un veritable exèrcit. En
efecte els generals i els capitans venien a ell per mar, no amb
vista als diners, sinó perquè sabien que era més profitós d'obeir bé
a Cirus, que no pas la soldada de cada mes. Quan un el servia bé en
alguna cosa que ell encomanés, mai no deixava aquest zel sense
recompensa. Per això s'ha dit que Cirus tingué en tot els millors
agents.
Quan veia algun intendent que s'assenyalava per la seva justícia,
que millorava el país que regia, i que es feia rendes, no li llevava
mai res, sinó que encara li'n donava més: de manera que treballaven
de gust i adquirien amb confiança, i per altra banda el que un
hagués menjat ho amagava a Cirus. Perquè no es veia que envegés les
riqueses clares, però provava de servir-se dels tresors amagats.
Tots els amics que s'havia creat, dels quals coneixia l'afecte i
judicava auxiliars aptes per a empendre el que s'escaigués a voler
empendre, és cosa reconeguda per tothom que no hi havia ningú que
sapigués afalagar-los com ell. I com que de vegades ell mateix es
creia en necessitat d'amics per tal de tenir auxiliars, també ell
provava de ser per als seus amics un auxiliar excel·lent així que
remarcava el que desitgés cadascú.
Era l'home del món, jo penso, que rebia més presents, per moltes
raons; però també més que ningú els distribuïa entre els seus amics,
mirant els gustos de cadascú i el que veia que cadascú necessitava
més. Tot el que li enviessin d'agenç del cos, ja fos per a la
guerra, ja fos per a l'ornament, conten que deia que el seu cos no
podia portar-ho pas tot, i que uns amics ben agençats els
considerava com el millor ornament d'un home. Que hagués vençut els
seus amics en magnificència i en benifets no és res d'estrany,
perquè era més poderós; però que els sobrapassés en atencions, i en
desig de fer-los plaer, això el que és a mi em sembla més admirable.
Perquè Cirus sovint els enviava gerres, mig plenes de vi, quan ne
rebia de bo, dient que feia molt de temps que no havia trobat un
millor vi que aquell: «Te n'envia doncs i et prega de beure-l avui
amb els que més estimes.» Sovint enviava oques a mig menjar i
meitats de pans i altres coses així, encomanant al portador de dir:
«Cirus ho ha trobat exquisit: i vol, que tu també ho tastis.» Quan
el farratge era d'allò més rar, i que ell pels vailets i per la cura
que tenia se n'havia pogut procurar, enviava a tots cantons a dir
als seus amics de pendre aquell farratge per a llurs cavalls de
sella, a fi que el dejuni no els privés de portar els seus amics. Si
mai anava per algun indret on l'haguessin de veure molts ulls,
cridava els seus amics i conversava amb ells sèriament, a fi que es
veiés clar quins era que estimava.
De manera que el que és jo, pel que sento a dir, no crec que ningú
entre els grecs ni entre els bàrbars hagi estat més amat que ell.
Vet-en-aquí una prova. Tot i que Cirus era sotmès del rei ningú no
es passà d'ell a Artaxerxes; Orontas sol va provar-ho, i aviat va
trobar que l'home que havia pres per confident, era més afeccionat a
Cirus que no pas a ell. En canvi quan els dos prínceps esdevingueren
enemics, molts es passaren del Rei a Cirus, i d'aquests la gent que
el Rei estimava més, però que creien que en ser valents trobarien
una recompensa més digna vora Cirus que no pas vora del Rei. A la
mort de Cirus va haver-hi una gran prova que ell era personalment
bo, i que sabia destriar bé els fidels, afeccionats i segurs. Ell
mort, tots els amics i comensals que el voltaven moriren combatent
per Cirus, llevat d'Arieu: el qual es trobava format a l'ala
esquerra, manant la cavalleria: i en saber que Cirus havia caigut,
fugí amb totes les tropes que duia.