D'allí travessa l'Aràbia, tenint l'Èufrates a la dreta, i fa cinc
etapes en un desert, trenta-cinc parasangues. En aquest país la
terra és una plana, tota igual com un mar, i plena de donzell. Si hi
ha res més de planta o de canya, tot és benolent, com aromes: però
d'arbre no n'hi ha cap. Els animals són de tota mena sobretot ases
salvatges, molts estruços dels grossos, ostardes i gasel·les. Els
genets perseguien aquests animals. Els quals, quan algú els
perseguia, s'adelantaven corrents i s'aturaven: perquè corrien molt
més de pressa que els cavalls; llavors, quan els cavalls els
atrapaven de bell nou, tornaven a fer el mateix i no hi havia
manera, d'atrapar-los, sino que els genets, escalonant-se a
distàncies, els cacessin rellevant-se els cavalls. La carn dels que
van agafar s'assemblava a la del cèrvol, però més fina. D'estruç
ningú va agafar-ne; els genets que en perseguiren algun, aviat
desdigueren: perquè se'ls allunyava escapat, corrent amb totes les
cames, i aixecant les ales que les feia servir a tall de vela. Ara,
les ostardes, si un les fa aixecar llestament, és fàcil
d'agafar-les; perquè tenen la volada curta, com les perdius, i de
seguida es rendeixen. Llur carn era exquisidíssima.
Després d'haver travessat aquesta contrada, arriben a les vores del
Mascas, ample d'un pletre. Allí hi ha una ciutat deserta, gran,
anomenada Corsota: i el Mascas la banya tot al voltant en cercle. Hi
resten tres dies i hi fan provisions.
D'allí fan, en tretze etapes, noranta parasangues de desert, tenint
sempre l'Èufrates a la dreta, i arriben a les Portes. En aquestes
jornades moltes atzembles moriren de fam; no hi havia ni farratge ni
arbres: tot el país era pelat. Els que hi habiten desenterren al
llarg del riu unes pedres moleres, que faisonen i porten a
Babilònia: les hi vénen, i en canvi compren blat, del qual viuen.
El blat mancà a l'exèrcit, i no era possible de comprar-ne sinó al
mercat lidià, en el camp bàrbar de Cirus a quatre sigles la càpita
de farina de forment o d'ordi (1). Ara, el sigle val set òbols i mig
i la càpita feia dues quènices àtiques. Els soldats, doncs, es
mantenien de carn.
Hi havia etapes, d'aquestes que es feien d'allò més llargues, quan
es volia arribar a l'abast de l'aigua o del farratge. I vet aquí que
un dia es presenta un lloc estret i fangós, impracticable per als
carros. Cirus s'hi atura amb els primers i els més rics del seu
seguici, i dóna ordre a Glos i a Pigres de pendre un destacament de
bàrbars per desentollar els carros. Com que li semblen fer-ho amb
calma, mana, amb un aire d'ira, als senyors perses que el volten, de
posar-se també a tirar dels carros. Llavors es pogué veure un
exemple de disciplina. Cadascú de seguida llença la seva sobre-roba
de púrpura al mateix indret on s'esqueia i com un que corre per un
premi s'engega per un turó tot pendent, amb aquelles túniques
sumptuoses i aquelles calces brodades que duien, i fins alguns amb
collarets al coll i anells als dits en un moment salten tots dins el
fang, més de pressa del que ningú s'afiguraria; solleven els carros
i els desentollen.
En suma, era evident que Cirus apressava la marxa sense perdre
temps, i sense aturar-se sinó per amor de l'aprovisionament o
d'alguna altra cosa necessària, pensant, que com més llest aniria,
més poc preparat estaria el Rei per combatre, i com més a pleret,
més tropes reuniria el Rei. Perquè era de veure, per qui
reflexionés, que l'imperi del Rei és poderós per l'extensió del
país, i per la població, però feble per la llargària dels camins i
per la dispersió de les forces, si algú fes la guerra amb
promptitud.
A l'altra riba de l'Èufrates, i a l'endret del campament en el
desert, hi havia una ciutat rica i gran anomenada Carmanda. Els
soldats hi compraven els queviures, travessant el riu en raigs, de
la següent manera. Omplien de fenc lleuger les pells que tenien per
cobertors, després les ajuntaven i les cosien ben estret perquè
l'aigua no toqués l'herba seca: damunt d'elles, travessaven el riu i
s'enduien els queviures, un vi fet de la mena de gla que lleva la
palmera, i grans de mill: perquè era el que més abunda en aquest
país.
En aquest lloc es barallaren dos soldats, un de Menó i un de Clearc:
i Clearc, judicant que el de Menó no tenia raó, li venta vergassada.
El soldat, en tornar al sen campament, ho conta: en sentir-lo els
soldats s'indignen, i es posen furiosos contra Clearc. El mateix
dia, Clearc, havent anat al pas del riu per vigilar-hi el mercat,
tornava a cavall cap a la seva tenda, a través del campament de
Menó, i amb pocs homes al seu voltant. Cirus no havia arribat
encara, però era pel camí. Un dels soldats de Menó, que asclava
llenya, veu Clearc que passa, li tira la destral, i l'erra; un altre
li tira una pedra, i un altre, i de seguida molts, per la cridòria
que s'aixecà. Clearc es refugia al seu campament, i tot seguit crida
a les armes: ordena als hoplites de romandre amb els escuts davant
dels genolls, i ell, seguit dels Tracis i dels genets que tenia el
seu campament, que eren més de quaranta, la majoria Tracis, arrenca
contra la gent de Menó, talment que aquesta, colpida d'astorament, i
el mateix Menó, corren a les armes; d'altres resten immòbils, sense
saber què fer. Llavors Pròxenos, que s'esqueia a arribar endarrerit,
al cap d'un batalló d'hoplites, fa avençar els seus homes entre els
dos bàndols, ordena d'abaixar les armes, i suplica a Clearc de no
fer aquelles coses. Clearc, que de poc li havia anat que no fos
lapidat, s'indigna de sentir que Pròxenos parlés tan tranquilament
del seu afront. El commina a sortir del mig. En això arriba Cirus, i
s'assabenta de la cosa; empunya tot d'una les javalines, es llença
entremig seguit dels seus fidels que allí eren, i exclama:
-Clearc i Pròxenos, i els altres grecs presents, no sabeu el que us
feu. Perquè ara us abraoneu els uns amb els altres, penseu que des
d'aquest dia jo seré aclaparat i vosaltres ho sereu també al cap de
no gaire. Perquè si les nostres coses es giren malament, tots
aquests bàrbars que veieu seran més enemics nostres que els que van
amb el Rei.
En sentir aquests mots, Clearc entrà en el seu seny; els dos bàndols
s'apaivaguen, i deixen les armes a lloc.
(1) La cápita així equivaldria a uns 2'19l, i el sigle a uns 1'20
francs. Es tracta doncs d'un preu d'usurers. Cada home consumint una
quènice de blat diària, hauria gastat 2'40 fr., quan la seva
consignació per queviures no era sinó de 31 c.