D'allí fa dues etapes, deu parasangues, fins al riu Psaros, que té
d'amplària tres pletres. D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins
al riu Píram, que té d'amplaria un estadi (1). D'allí fa dues
etapes, quinze parasangues fins a Issos, última ciutat de la
Cilícia, vora el mar, poblada, gran i rica. Hi romangueren tres
dies, durant els quals arribaren a Cirus els trenta-cinc vaixells
del Peloponès, amb Pitàgoras el Lacedemoni d'almirall. Tamus
d'Egipte els conduïa des d'Efes, tenint amb ell altres vint-i-cinc
naus de Cirus, amb les quals havia assitiat Milet, quan era amiga de
Tissafernes, i fet la guerra amb Cirus contra ell. Venia també dalt
de les naus Quirísof de Lacedemònia, enviat a cercar per Cirus,
seguit de set-cents hoplites que comandava al servei de Cirus. Les
naus fondejaren tocant a la tenda de Cirus. Allí els grecs
mercenaris que eren amb Abròcomas desertaren d'ell i passaren a
Cirus: quatre-cents hoplites, que s'uneixen a l'expedició contra el
rei.
D'allí fa una etapa, cinc parasangues, fins a les Portes de Cilícia
i de Síria. Eren dues muralles: la de la banda de dins, davant de
Cilícia, era ocupada per Siènnesis i una guarnició de Cilicis; la de
la banda de fora, davant la Síria, es deia que era guardada per una
guarnició del rei. Entre mig de les dues s'esmuny un riu anomenat el
Carsos, ample d'un pletre. Tot l'espai entre les dues muralles és de
tres estadis; i poc és possible de passar-hi per la força, perquè el
pas és estret, i les muralles davallen fins al mar, i per damunt hi
ha tot de roques malpetgeres. I és en aquestes dues muralles que
s'obren les Portes. Per amor d'aquest pas Cirus fa venir les naus, a
fi de desembarcar hoplites part d'ençà i part d'enllà de les Portes,
i de passar a despit dels enemics que guardessin les Portes
Sirianes; cosa que Cirus creia que faria Abròcomas, que tenia un
nombrós exèrcit. Però Abròcomas no va fer-ho, sinó que en sentir a
dir que Cirus era a la Cilícia, es retirà de la Fenícia i marxà cap
al rei, duent, pel que es deia, un exèrcit de tres-cents mil homes.
D'allí Cirus fa a través de la Síria una etapa de cinc parasangues
fins a Mirianda, ciutat poblada per Fenicis, vora el mar. És un lloc
comercial, i hi fondegen molts de bastiments de transport. Hi
romanen set dies; durant els quals Xènias d'Arcàdia, general, i
Pasió de Megara, pujant en un bastiment i posant-hi dins el que
tenen de més valor, es fan a la mar, picats, pel que semblava a la
majoria, perquè Cirus deixava tenir a Clearc els soldats d'ells que
s'havien passat a Clearc per tornar a Grècia i no pas anar contra el
rei. Tot d'una que hagueren desaparegut corregué la veu que Cirus
els perseguia amb les seves trirrems: uns feien vots perquè fossin
agafats, com a traïdors que eren; d'altres els compadien si els
atrapessin.
Cirus convocà els generals i digué:
-Xènias i Pasió ens han abandonat. Però sàpiguen bé que no s'han
salvat pas com uns esclaus fugitius. Sé bé on van, i no se m'han
escapolit pas. Tinc trirrems per poder agafar el bastiment llur.
Però, pels déus, el que és jo no els perseguiré pas. No dirà ningú
que jo, mentre algú és amb mí me'n serveixo, i quan se'n vol anar
l'agafo, el malmeno i l'expolio dels seus cabals. Que se'n vagin
doncs, sabent que es porten més malament amb mi que no pas jo amb
ells. I més: jo tinc en el meu poder llurs fills i llurs dones,
custodiats a Tral·les: però no les en privaré pas, sinó que les
recobraran per amor de llur passada virtut envers mí.
Així parlà Cirus; i els grecs, si algun no tenia gaire delit per
l'expedició, en sentir la bondat de Cirus el seguiren amb més gust i
amb més daler.
Després d'això Cirus fa quatre etapes, vint parasangues, fins al riu
Chalos, que té d'amplària un pletre, i és ple de peixos grans i
mansuets, que els sirians tenen per uns déus i no permeten que se'ls
faci cap mal, com tampoc als coloms. Les viles on van atendar eren
de Parisatis, donades per a la seva cintura (2).
D'allí, fa cinc etapes, trenta parasangues, fins a les fonts del riu
Dardes, l'amplària del qual és d'un pletre. Allí hi havia el palau
de Bèlesis, governador de la Síria, amb un jardí tot gran i bell,
que tenia tot el que cada estació produeix. Cirus l'arrasà i cremà
el palau.
D'allí fa tres etapes, quinze parasanges, fins a les vores de
l'Èufrates, que té quatre estadis d'ample: i s'aixeca allí una
ciutat gran i rica, Tàpsac per nom. Hi romanen cinc dies. Cirus,
havent enviat a cridar els generals grecs, els diu que el camí serà
contra el Gran rei, cap a Babilònia i els dóna ordre de fer-ho saber
als soldats, i de convèncer-los de seguir-lo. Els generals convoquen
una assemblea i ho anuncien. Els soldats s'enfurismen contra els
generals, i diuen, que sabent-ho feia temps, els ho han tingut
amagat. Es neguen a anar endavant, si no els donen tants de diners
com als grecs que precedentment havien acompanyat Cirus en el viatge
cap al seu pare, i això no anant pas a combatre, sinó quan Cirus
havia estat cridat pel seu pare. Els generals ho reporten a Cirus,
el qual promet de donar a cada home cinc mines (3) d'argent, a llur
arribada a Babilònia, i la soldada sencera fins a deixar-los de bell
nou aposentats a Jònia.
La majoria dels grecs són convençuts així. Però Menó, abans que es
vegés clar el que farien els altres soldats, si seguirien Cirus o
no, convoca el seu exèrcit separadament dels altres i diu:
-Soldats, si em creieu, sense perill ni fatiga us fareu estimar més
de Cirus que els altres soldats. Què us mano de fer? Ara Cirus
suplica als grecs de seguir-lo contra el rei. Jo doncs us dic que
ens cal passar el riu Èufrates abans que no es vegi clar el que els
altres grecs respondran a Cirus. Si voten per seguir-lo, vosaltres
semblareu la causa, havent començat a passar, i com als més zelosos
Cirus us en sabrà grat i us ho pagarà: i sap pagar millor que ningú.
Si els altres voten que no, refarem tots plegats el camí: i com a
únics que haureu obeït, com a més fidels, us farà servir per a les
guarnicions, i per als comandaments de companyies, i en qualsevol
altra cosa que li demaneu jo sé que trobareu en Cirus un amic.
Havent sentit aquestes paraules obeeixen i travessen, abans que els
altres hagin respost. Cirus, en adonar-se que passen, se n'alegra
tot, i envia Glos a dir a l'exèrcit:
-Des d'ara jo tinc de què lloar-vos, soldats: però vosaltres també
tindreu de què lloar-me a mí, jo m'hi basquejaré, o creieu que no
sóc ja Cirus!
Els soldats, plens de grans esperances, li desitgen una bella
fortuna. A Menó, diuen, li envià presents esplèndids. Això fet,
Cirus travessa, seguit de tota la resta de l'exèrcit.
Dels que passaren el riu, ningú no es mullà més amunt del pit. Els
Tapsaquesos deien que mai aquell riu no havia estat passador a peu
fins aleshores, sinó en barques; les quals Abròcomas adelantant-se
les havia cremades, a fi que Cirus no pogués passar. Semblava doncs
que era cosa dels déus, i que clarament el riu s'havia enretirat
davant de Cirus, com davant del rei futur.
D'allí travessa la Síria, en nou etapes, cinquanta parasangues, i
arriben a les vores de l'Araxes. Hi havia en aquell indret tot de
pobles curulls de blat i de vi. Hi romanen tres dies i hi fan
provisions.
(1) Sis pletres, o poc més de 180 m.
(2) Els reis de Pèrsia concedien a llurs dones la propietat de
països i viles perqué amb les rendes es mantinguessin i es
vestissin. Sovint cada feu d'aquests es designava amb el nom de la
peça de vestit que era destinat especialment.
(3) La mina pèrsica valia 125 dracmes, l'àtica 100. Una dracma
equivalia a poc menys del franc.