Darius i Parisatis tingueren dos fills: el més gran, Artaxerxes; el
més petit, Cirus. Darius havent caigut malalt i pressentint la fi de
la seva vida, volgué tenir els dos fills vora seu. El gran s'esqueia
a ser-hi; i Cirus fou enviat a cercar de la província de la qual
l'havia fet sàtrapa, nomenant-lo també general de totes les tropes
reunides en el pla del Castol. Cirus, doncs, puja, acompanyat de
Tissafernes, a qui tenia per amic, i seguit de tres cents hoplites
(1) grecs comandats per Xènias parrasienc.
Darius mor, i Artaxerxes el succeix de rei. Llavors Tissafernes
acusa Cirus al germà, dient que conspirava contra ell. Artaxerxes
s'ho creu, i agafa Cirus per matar-lo; sinó que la mare, a força de
súpliques, el fa enviar de bell nou a la província.
Cirus se'n va, havent passat per aquell perill i aquella deshonra, i
medita com fer-ho per no haver de dependre més del germà, més aviat
si podia per regnar en el seu lloc. De primer Parisatis, la mare,
estava tota per Cirus, al qual duia més amor que no al regnant
Artaxerxes. Després, qualsevol que vingués de part del rei a la seva
província, ell se'ls disposava tots talment, que en donar-los comiat
eren més amics seus que no pas del rei. Així mateix posava tota la
cura perquè els bàrbars que eren al seu servei fossin bons per a la
guerra i li tinguessin bona voluntat.
Per altra banda, llevava tropes gregues, tan d'amagat com podia; a
fi de sorprendre el rei com més desproveït millor. I vet aquí com
feia aquesta lleva. En totes les ciutats on tenia guarnició,
ordenava als comandants que traguessin soldats del Peloponès, com
més i com més valents millor, sota el pretext que Tissafernes li
rondava les ciutats. Per tal com d'antic les ciutat jòniques eren de
Tissafernes, que el rei les hi havia donades; però llavors s'havien
passat a Cirus totes, llevat de Milet. Ara, a Milet, Tissafernes,
pressentint que duien de cap si fa no fa el mateix, de passar-se a
Cirus, occí els uns i bandejà el altres. Cirus acull els fugitius,
aplega un exèrcit, assetja Milet per terra i per mar, i prova de
fer-hi tornar a entrar els expulsats. I aquesta li era una altra
excusa per ell llevar tropes. I després, enviant al rei, li demanava
que, essent com era el seu germà, li donés a governar aquelles
ciutats a ell més aviat que a Tissafernes: i la mare l'assistia en
això. Talment, que el rei no s'adonava de l'insídia contra ell, i es
pensava que Cirus despenia en tropes per fer la guerra a
Tissafernes. De manera que no li sabia gens de greu que es fessin la
guerra: mes, quan Cirus enviava al rei els tributs collits de les
ciutats que Tissafernes havia tingut en el seu poder.
Un altre exèrcit s'aplegava per Cirus en el Quersonès, en front
d'Abidos, de la següent manera. Clearc era un refugiat lacedemoni.
Cirus, havent-se posat en relació amb ell, li posà admiració i li
donà deu mil darics (2). Clearc, prengué l'or, reuní un exèrcit amb
aquests diners, i sortint del Quersonès feia la guerra als Tracis
que habiten al dessobre de l'Hel·lespont. I talment beneficiava als
grecs, que les ciutats de l'Hel·lespont contribuint de bon grat amb
diners, per al manteniment de les seves tropes. Aquest era així un
altre cos d'exèrcit mantingut en secret per a Cirus.
Aristip de Tessàlia era un seu hoste. Oprimit a la seva terra, pels
del partit contrari, es presenta a Cirus, i li demana cap a dos mil
mercenaris i la soldada de tres mesos, amb l'esperança de prevaler
així sobre els seus adversaris. Cirus li'n dóna fins a tres mil i la
soldada de sis mesos, i li prega de no fer les paus amb els
adversaris que no hagi conferenciat amb ell. I així també aquest
exèrcit de Tessàlia era mantingut secretament per a Cirus.
Endemés d'això, donà ordre a Pròxenos de Beòcia, hoste seu, que
prenent el major nombre d'homes possible acudís, amb l'excusa que
volia posar-se en campanya contra els Písides, com fos que aquests
Písides infestaven el seu territori.
Sofènet d'Estimfal i Sòcrates aqueu, que eren també seus hostes,
reberen així mateix ordre de venir amb els més homes possibles, com
per fer la guerra a Tissafernes amb els refugiats de Milet. I ells
van fer-ho.
(1) Infanteria de línia; la seva principal arma ofensiva era una
llarga llança.
(2) Moneda d'or persa: la seva equivalència seria d'uns 20 a 30
francs.