Xenofont era fill de Gril·los, i nasqué a Atenes cap a l'any 430
abans de J.C. Tota la seva vida gira al voltant de dos fets: el seu
encontre amb Sòcrates i la seva incorporació a l'exèrcit de Cirus.
Diògenes Laerci ens conta de quina manera Sòcrates es féu de
Xenofont un deixeble. «Un dia, Xenofont havent trobat Sòcrates pel
carrer, aquest li barrà el pas, i li preguntà on es compraven les
coses necessàries per a la vida. Xenofont li ho digué. -I per
esdevenir un home honrat, replicà Sòcrates, on cal anar?- Xenofont
no sabé què respondre. -Segueix-me, doncs, li digué Sòcrates, i t'ho
diré». L'anècdota, si no és certa és característica; respecte de
Xenofont ens suggereix merament que el seu aire era el d'un jove
noble i honrat, com afirma el mateix anecdotista; però respecte de
Sòcrates, el veiem talment exercint aquell apostolat civil que tenia
per objecte de fer reeixir en tota ànima ben nascuda totes les
possibilitats d'inteligència i de virtut, al servei d'una funció
adecuada dins la Ciutat.
El bé d'aquesta, i una necessitat absoluta de justícia
condicionaven, per a Sòcrates, l'actuació de cadascú dins el seu
lloc: des de l'humil sabater fins al cap del govern. Això, quan
l'educació sofística afinava extraordinàriament les intel·ligències
en vista d'un èxit personal que el règim democràtic no feia sinó
facilitar. Xenofont romangué tota la vida un socràtic: potser el
més fidel dels socràtics; del seu mestre deixà de banda les
especulacions metafísiques i assajà no sols de fixar-ne, sinó de
viure'n l'ensenyament moral. Els «Records», constitueixen, a més a
més d'una defensa de Sòcrates, una mena de manual socràtic del
ciutadà perfecte. El seu puritanisme polític, dugué lluny Xenofont;
trobant-lo més ben realitzat a Esparta que a Atenes, no es limità a
una admiració teòrica, sinó que acompanyà Ageisilau, l'idealista rei
d'Esparta, en la seva expedició contra Farnabazos, i en la batalla
que a Coronea lliurà contra Atenes i Tebes. Llavors els atenesos
dictaren contra ell una sentència de bandejament. La seva presència
a Coronea hi influí sens dubte; pèrò la malfiança dels atenesos vers
Xenofont venia ja de la seva amistat amb Cirus, l'amic d'Esparta.
Xenofont mateix conta com aquesta amistat començà. Cal agrair-li la
franquesa amb què ho fa: prou fina perquè no poguem titllar-lo de
cínic; prou oberta perquè ens reveli que en el fons d'aquest
socràtic piadós hi havia un Ulisses no ben adormit. Era en 401.
Xenofont no tenia encara trenta anys. Cirus el jove, sàtrapa de
Lídia, Frígia Major i Capadòcia, preparava en secret una expedició
contra el seu germà Artaxerxes, el Gran Rei de Pèrsia, «el Rei», com
deien simplement els grecs. Amb un pretext qualsevol, es feien
lleves. Finides les guerres del Peloponès, moltes energies restaven
ocioses i molts homes sense pàtria, en una època on més que per una
ciutat es combatia per un partit. Tots els països, ademés, on un
fort ideal nacional no ajunta i acarrera les energies, són fecunds
en aventurers. Pròxenos, amic i hoste de Xenofont, l'invità a
adherir-se a Cirus. Això era una perspectiva de riquesa, d'honors i
d'aventures: Xenofont tenia la seva decisió presa segurament abans
d'aconsellar-se amb Sòcrates. Aquest es limità a dir-li que es
remetés a la voluntat dels déus, i consultés l'oracle d'Apol·ló. En
el seu delit, Xenofont en comptes de preguntar si havia de partir o
no, preguntà a quin déu calia fer sacrificis per dur a bon terme el
viatge. Sòcrates el reptà dolçament, però el deixà partir i Xenofont
s'agregà a l'exèrcit grec llevat per a Cirus, uns deu mil homes, en
llur majoria espartans.
Les vicissituds d'aquesta expedició constituteixen la matèria de
l'Anàbasi (literalment «marxa cap a les terres altes»), que hem
assajat de traduir sota el títol més assequible de «Els Deu Mil».
Xenofont l'escriví entre el 379 i 371, en la propietat d'Escillunt
que els espartans li regalaren en premi al seu laconisme. És l'obra
que ha fet popular el nom de Xenofont: una de les més agradables i
pintoresques que ens hagi llegat el món antic; veritable epopeia del
mercenari, de l'home que combat per un sou, i quan el sou li falleix
combat pels seus afectes primaris: amor a la vida, al guany si
encara pot ser, a la pàtria en quant pàtria vol dir el paisatge
familiar, la dona i els infants, l'honor del nom col·lectiu.
Sembla que Xenofont la publicà sota el pseudònim de Temistògenes de
Siracusa; podent parlar d'ell mateix en tercera persona, disposa
d'una llibertat més gran per posar de relleu el paper que en la
famosa retirada s'atribueix, i que altres memòries anteriors (per
exemple l'Anàbasi del seu company d'armes Sofènet d'Estimfal)
deixaven en la insignificància. Més tard, Diodur de Sicília pogué
historiar la mateixa expedició sense anomenar Xenofont.
Però a nosaltres és l'Anàbasi de Xenofont que ens interessa;
l'acceptar-la com a pura novel·la d'aventures, com a pur document
humà encara que se'ns demostrés que no anà del tot com Xenofont ens
conta una expedició que començà essent una de tantes lluites
intestines del corromput Imperi Persa i acabà essent, amb el temps,
una lliçó per al gran Alexandre. La qual cosa fa d'aquests Deu Mil
aventurers, els «Pioners» de l'expansió de la cultura grega Orient
endins.
NOTA.-Hem afegit a la fi del segon volum d'aquesta versió de «Els
Deu Mil», la de la «Vida d'Artaxerxes», per Plutarc. Amb la qual el
llegidor tindrà una visió de la revolta de Cirus, com si diguéssim
des de l'altra banda, ensems que una pintura general de la cort del
Gran Rei. El llegidor completarà profitosament aquesta amb la
lectura del manual «L'Antic Orient» de D. G. Hogarth (Enciclopèdia
Catalana), on trobarà així mateix mapes per seguir, baldament per
sobre, l'itinerari dels Deu Mil.