Rector.
De que com una honra ho tinch
lo mèu goig vos dóna mostra!
Prenéu sitial.
Doctor.
(_S'assentan_) Com volguéu.
¿Com ans d'amich la má 'n dóna
lo Rector de Vallfogona?
Rector.
Igual qu' abans.
Doctor.
Donchs...
Rector.
Parléu.
Doctor.
Com sempre providencial,
la casualitat ha fet
que jo us pogués dí un secret
portant aquí un criminal.
Fujint l'ocultareu vos;
jo, creyent que pe 'l jardí
hauria fugit ahí,
vaig surtir ja recelós.
Mes lo poble está voltát
y ell per re ha surtít del poble;
per mentir sòu massa noble.
¿L'ocultéu vos?
Rector.
Veritat.
Doctor.
Bè... Mogut á compassió
no l'entreguéu, y no 'm supta,
la vostra missió, sens dupte,
es la de pau y perdó.
Mes jo avuy, ja mes calmát,
he pensát vení á esplicarvos
qui es ell, y així arrancarvos
tot sentiment de pietat.
Rector.
Per gran que siga la ofensa
dupto que may ho logréu,
Doctor.
¿Probeniho doncas?
Rector.
Probéu.
Doctor.
Lo cas ab ditxa comensa.
Una cura prodigiosa,
feta ab fortuna, enaltit
va deixarme ab fama honrosa,
tres anys desprès que ma esposa
havia mort en Madrit.
Pare amant, jo, per ma filla
volguí tanta honra en món nom,
y ella, de món nom pubilla,
brillava honrada, com brilla
aquí hermosa per tothom.
Bonica y rica no es raro
que tingués aduladors,
y, en són cor buscant amparo,
lo noble Marqués de l'Haro
s'hi casá, inspirantli amors.
Quant una nit.. . la nèu queya
jelant l'alé quant surtia,
ma filla malalta jeya,
y el Marqués á ser s'esqueya
aprop del rey, com debia.
Al ser mitja nit passada
torná á casa, y lo primer
que vá trovar sa mirada,
vá sè una corda penjada
de desde 'l balcó al carrer.
Presa d'un mal pensament,
puja correns, entra á casa,
passa á la cambra al moment
de sa esposa, y véula jaent,
quant troba al pas una espasa.
Per la xifra que tindria
cicellada, conegué,
sens dupte, de qui seria,
quant llensá un crit d'alegria
y surti ab ella al carrè.
Un criat, qu' ab ell vá baixar,
vá sentir com s'insultavan
ab qui 'l carrè 'l vá esperar,
y allí 'ls sentí anomenar
lo lloch per 'hont se citavan.
Sabut per los altres criats
anaren prompte á avisarme,
y, los menos trastornáts,
de bon cel per ell portáts,
cap ahont aná ván portarme.
Per la nèu petxada guiantnos
nos interném en un bosch;
hi entrem ja com recelantnos
y l'un al altre mirantnos,
quant brilla acer en lo fosch.
Al brill vá seguir lo drinch
que fá 'l tocar una espasa
ab un altre espasa: --¡Vinch!
vaig cridá ab cuanta veu tinch
y sento: --¡Ay! ¡Mòn nom! ¡Ma casa!
Era la veu del marqués
al temps que d'un cos que queya
vám sentí 'l soroll, y, estès,
ja en lloch de sentir d'ell res
vám sentí un' altre que deya:
--Fins avuy per tú humiliat
m'he vist devant de la cort;
avuy de tu m'he venját;
t'he mort, y t'he deshonrát,
que es pitjor qu' haverte mort.--
Un dels criats vá perseguirlo;
mes en vá: jo ab lo marqués
me vaig quedar, y, al tenirlo
retornát per aconduirlo,
lo vám dú á casa entre 'ls tres.
No era mortal la ferida
y vá curar; mes, pensant
que vá ser sa honra escarnida
per una esposa envilida,
ni 'us volgué escoltá un instant.
Ab tot aixó jo al marqués
may cap proba poguí dar,
y, un dia, sens dirnos res,
se 'n aná, ab un criat dels tres,
á Flandes, á guerrejar.
Mentrestant lo deshonor
sabé 'l rey del qui estimava,
y, per aumentá 'l dolor,
vám cáurer de sòn favor,
al temps que mos desterrava.
Buscant un poble olvidát,
aquí vám venir, y un nom
qu' era en la cort deshonrát,
ocult aquí, bè ha probat
lo qu' era honrát, á tothom.
Mes no basta. Ennamorada
mes ma filla cada dia,
escriu... y no es contestada,
y, aprop del riu assentada,
la veig loca 'l millor dia.
¡Y avuy, qu' al fí brilla pura
la vritat, y, ab lo traidor,
jo puch secar sa amargura,
y retornar sa ventura,
y recobrar mon honor!...
¿Voléu que dega imposarme,
el que 'l guardéu vos aquí?
¡No! ¡Jo no dech deturarme,
ni que 'l llamp qu' ha de venjarme,
me calsini ab ell á mil (_Pausa_.)
Rector.
¿Y perquè ahí tot seguit,
no 'l váu coneixe al sentirlo?
Doctor.
Perquè jo, com vos he dit,
no mès l'havia sentit,
mès lo qui vá perseguirlo,
á la claror de la lluna,
vejè bè sa fesomia,
y hem vá dar senyas, qu' un dia,
vaig apuntar, per fortuna,
per si trovarlo podia.
Rector.
Verdaderament, Doctor,
m'ha conmogüt lo qu' heu dit.
Doctor.
Donchs entreguéume al traidor,
y hem tornéu vida y honor.
Rector.
A tot estích decidit,
Doctor.
A entregarlo.
Rector.
A retornarvos
vostra honra y vostra ventura,
si prometéu contentarvos
ab aixó, y no venjarvos,
derramant sa sanch impura.
Doctor.
Aquí vos deixo la prova, (_Donantli un plech._)
qu' ell deu firmar, si la firma
prou venjansa ma ira trova,
ja, que, sí 'l qu' ha fet reprova.
ell sa deshonra confirma.
Rector.
¿Y prometéu procurar
que lliure surti del poble?
Doctor.
Si ell la honra me vol tornar,
fins lo prometo amparar.
Rector.
¡Oh! ¡Teníu lo cor mes noble!
Doctor.
Vaig donchs á fer lo precís.
Rector.
Retiréu la gent armada,
que tè la casa voltada,
y, en haventho fet aixís,
tindréu la prova firmada.
Doctor.
Desd' aquí la ordre darè.
(_Se'n vá á la finestra y fá com si fès senyas á jent de baix perquè
se'n vagin. Lo Rector l'ha seguit, y com si al lluny vegès alguna cosa
en lo carrer diu:_)
Rector.
¡Ah! ¡Qué veig! (_Alarmá't_)
Doctor.
Ja tots se'n van.
Rector.
¿No es vostra filla que vè?
¡Ella riallera!... ¿Qué tè?
¡Com la embarga goig tant gran!
Doctor.
¡Oh! ¡Lo que 'l mèu cor me deya!
Rector.
¡Si sols coneix l'amargura,
com vindrá aixís!
Doctor.
(_Desesperát._) ¡Jo ho preveya!
¡Ja 'l desconsol en que ceya,
m'anunciá tal desventura!
Rector.
¿Voléu dir?
Doctor.
¡Que la rahò sèva
s'ha trastornát!
Rector.
¡Oh! ¡Senyor! (_Al cel._)
Doctor.
¡Oh! ¡Jo la perdré ab la tèva!
Rector.
¡Corréu, Doctor!
Doctor.
¡Filla mèva!
¡Filla mèva del mèu cor! (_Se'n vá._)
### ESCENA XI.
Lo RECTOR, MARÍA.
Rector.
¡Pot ja portar mes desditxas,
aquesta passió fatal!
María.
Senyor Rectò.
Rector.
(Un' altra víctima
del sèu verí condemnat.)
¿Ahont anéu, María?
María.
A vóurer
lo caballer que voldrá.
Rector.
Jo 'm creya que no hi anavau,
perquè sabent lo passat...
María.
Era perquè de la porta
n'havia perdut la clau;
mes, ajudantme á buscarla,
D. Lluis me la ha dada abaix,
y ara vaig á dins á véurer,
si res se li oferirá.
Rector.
¡Oh! ¡Sòu un ánjel, María!
María.
¡Sa mercè sí qu' es un sant!
Rector.
Ningú com vos es ecsemple
de cor mes angelical.
¡Teni en vostre poder l'home,
qu' al fill vos ha envenenát,
y sufrir ansiosa encara,
per si res li pot faltar!
¡Oh! Lo qui entre 'ls ánjels regna,
sabrá premiarvos com cal.
María.
¡A fé donchs, que, si 's premia,
á sa mercè 's déu premiar!
Pobra pajesa jo criada
entre 'ls terrossos del camp
¿qué sè si 'l cor no m'ho dicta,
de cóm en tot s'ha d'obrar?
¿Qué pot, per mes qu' una vulga,
donar, entre erbas, lo prat,
que no sigan, lo mes, violas,
ó bè lliris montanyans?
¿Quí no veu si jo sò santa,
qu' ho fán los concells d'un sant?
Al asessí vaig trovarne,
qu' al mèu fill me vá matar,
lo mèu cor me vá dir: --¡Mátal!
Sa mercè 'm maná salvarl'
y 'l vaig salvar, y calmada,
veyent qu' així 's deu obrar,
fins l'estimo, y per ell reso,
perquè conech que mès cal
resar per qui s' estravia,
que pe 'l que, bo, viu honrát.
Rector.
¡Oh! Mòlt bè... mòlt bè María.
María.
Jo dich lo que 'm passa.
Rector.
¡Y tal!
¿Y avuy feu las esposallas?
María.
Los parents ván arribant.
Rector.
Allá hont volguéu podéu ferlas;
mes, contant, com vám quedar,
en que, olvidant tota ira,
faréu cor fort, ara vaig
una mercè á demanarvos,
que crech que no heu de negar.
María.
Digui.
Rector.