Rector.
Dèu vos guart.
¿No estéu mes aconsolada?
María.
¡Ay! Estich desesperada:
no puch, no ho puch suportar.
Rector.
¿No ho heu dit pas á la noya
ni á 'n en Benet?
María.
No senyor;
mes, ¿com aixugá 'l mèu plor
si he perdut la millor joya?
A 'n als noys los dich que ploro
no mes per lo del convent;
mes... m'ofega 'l sentiment
y... ¡no puch, no puch !... ¡me moro!
Rector.
¿Si sabeu qu' aquí sufria,
com tots sufrim, en Rafel,
y sabeu qu' ara es al cel,
per que plorarlo, María?
L'enveja aquí 'l vá matar
y ara gosa entre 'ls ditxosos.
En lo cel no hi ha envejosos;
creguéu... no l' heu de plorar.
María.
Si no es per ell que jo ploro!
Jo l'estimava y ja sè
qu' ell es al cel y está bè;
mes, ¡qué hi fa, si jo l'anyoro!
¿Perquè Dèu Nostre Senyor
la glòria á n' ell li hagi dat,
deixa d'haverme arrancat
á mi aquest tros del mèu cor?
¡Per ell! ¡Si fòs per ell sol,
qui mes ventura demana!
Per ell, 'sent bona cristiana,
si ja es al cel, ¿qué mes vol?
¡Per mí es que 'l ploro! ¡per mi!
¡Per mí, que no puch passar
sense véurerl' y escoltar
sa veu que 'm ressona aquí!
¡Ah! no, no, ¡may!... no ho creguéu.
Quant, mort sòn fill, com jo ara
no 's desconsola una mare,
dientvos qu' es perquè ella creu
que 'l tè 'hont los justos se 'n ván,
ó que val mes l'altra vida
qu' aquesta hont tot es mentida,
ó que ho pren per favor gran;
no es que, mes esperansada,
s'aconsoli en sa amargura,
ni es que crégui ab fé mes pura,
ni es qu' ho miri resignada,
ni es que sols la rel·ligiò
logri fé 'l que no pot ara...
¡Es que no tè amor de mare,
ó que no es mare com jo!
Rector.
Donchs ploréu y aném parlant.
María.
Digui.
Rector.
Quant jo vaig saber
tal desgracia, lo primer
va sè, en vostra sort pensant,
de bona fé y tot bon cor
portar la noya al convent;
mes se'm vá dí en tal moment
que l'Eudalt li duya amor,
y ara, que vos puch trovar,
sino mes aconsolada,
mòlt menos desesperada
per podé en calma pensar,
vos dích que l'Eudalt y ella
s'estiman; volgueuho vos,
y així s'uneixen los dos
y féu ditxosa sa estrella.
María.
¿Creu sa mercè qu' es així
com s' ha de fer?
Rector.
No ho diria
sino sapiguès, María,
qu' ho faria igual per mi.
María.
Doncas, si sa mercè ho creu,
jo també: ja sab que jo
no tinch mes resolució
que la que 'm mana sa veu.
Rector.
Donchs que 's cásin. y acabat.
María.
Que 's cásin.
### ESCENA X.
Lo RECTOR, MARÍA, EUDALT, ANMELA, BENET.
(_Los dos primers per portas laterals y, Benet per la del fondo._)
Eudalt.
¡María!
Anjela.
¡Mare!
María.
¡Fill meu!! (_Desesperantla 'l recort._)
Rector.
(¡No! Conteníus ara.)
María.
¡Fills meus!
(_En una transiciò y abrassantlos ab carinyòs afecte, al temps qu'
entra Benet y diu, repicant una campaneta:_)
Benet.
¡Ah! Aixís m'ha agradát.
Eudalt.
Bè; haveu cumplert mòn anhel.
María.
¿Y tú hi serás ben ditxosa?
Benet.
Mòlt.
María.
¿Y en sentne ja ta esposa
la estimarás?
Benet.
Fins al cel.
Rector.
No t'ho preguntem á tú.
Benet.
Pero com que ja sè jo
qu' ells li respondran aixó,
jo ho contesto, y tot es hú.
María.
¿Es cert, fills mèus?
Eudalt. Anjela.
Es vritat.
María.
Allavors sigueu esposos
y el cel vos donga, ditxosos,
la sort qu' á mi no m' ha dat.
Benet.
¡No hi falta sino en Rafel!
María.
¡Oh!
Rector.
Bè, res; si esteu entesos,
separáts los dos promesos
y acabém ab tot recel.
Anjela.
Aixó 'l que déyam tots tres.
María.
¿Qué?
Anjela.
Que si al senyor Rector
y á vos no us torna l'humor,
ni 'm vull casar ni vull res.
Rector.
L'humor! ¿Que no 'ns ha tornat?
¿Oy María?
María.
¡Y tal!
Benet.
Mes no
com abans era.
Rector.
Ah!... Aixó...
Caborias...
María.
Penas...
Rector.
(_Trovant recurs._) La edat.
Lo qu' he dit ja á n'en Benet:
que, com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
tot lo motiu es aquet.
¿No heu vist la poma roqueta,
rodanxona y sencereta,
en un cap-brot bellugar?
Donchs, com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
caigué quant vá madurar.
Aixis mateix que la poma,
jo, sencerét, feya broma
y rimava sens parar;
mes, com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
un dia 'm vaig madurar.
Y ja alló de:--Tè d' escriurer.
--¡Senyor Rector, fassins riure!
--¡Senyor Rectò, ha de trovar!
Com que las cosas del mòn...
verdas y maduras sòn,
madur, no 's pot alcansar.
No estranyéu donchs que no riga,
no estranyéu donchs que no escriga,
no estranyéu donchs mon callar;
puig com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
si bè no tinch lo cor negre,
ni ha passat l'estar alegre
per ço... no haig pas de ballar.
Anjela.
¿Qué hi dius? (_A Benet._)
Benet.
Bè.
Anjela.
(_A Eudalt._) ¿Y tú?
Eudalt.
Que 'ns casem.
Benet.
Si es per ço...
Rector.
¡Y per qué seria!
¡Tristesa jo y la María! (_Lluita en los dos._)
María.
¡Y tal! ¡Per qué la tindrem!
Rector.
¡Tristesa! ¡Quín disbarát!
¡Lo rector de Vallfogona
podé estar trist ni un' estona!
Bè... vaja res... s'ha acabat.
Tú, Eudalet, vès tot seguit
á fer que vinga ta tia
á demanarla, tú envia (_Se'n ván com indica._)
a buscá 'ls noys, com t'he dit. (_A Benet._)
L'Angeleta a dintre, vos
á fè 'l que 's sab, y, María, (_A María._)
sobre tot, que l'alegria
d'un jorn, per ells tan ditxòs,
no 's veji avuy endolada
per l'amarch plor que llenséu:
si han de saberho, esperéu
á que ho sápiga casada.
María.
Li he promès y jo 'l dolor
disfressaré d'alegria.
Rector.