Eudalt.
¡Oh! ¡Quanta amargura
per alcansar la ventura
de poderte un xich parlar!
¿No pots dirme perquè may
senttrme un instant volias?
Anjela.
Perquè, al sentirt', m'entristias
lo cor umplintme d'esglay.
¿Qué treyém de ennamorarnos
si no 'ns podém estimar?
Aixó, Eudalt, es fernos gruar
l'amor que no podem darnos.
Eudalt.
¿Mes, per qué així? ¡Válgam Dèu!
¡Al pensarhi 'l cor se 'm glassa!
Quasi bè ab rés del mòn passa
lo que passa ab l'amor mèu.
¡Tení una planta, regarla,
cuidarla sempre ab amor,
y aixís que vá á donar flor
ó vá á fer goig, arrancarla!
¡Sentí 'l pagès lo consol
de una pluja, y, quant ja veja
l'ennuvolat que goteja,
de cop torná á surti 'l sol!
¡Oh! No pot ser. Tú has fèt créixer
l'amor y l'has de guardar.
Si l'havias de matar
no l'havias de fer néixer.
Anjela.
Allavors era mòlt noya
y prou bè no ho comprenia;
y jo jugava y corria,
sense pensar, com baboya.
Vaig sentir qu' alló era amor,
me vaig trová ennamorada,
y,-- Anjela, vaig dí, ets honrada;
parlemne al senyor Rector,--
y, determinantme al moment
en que comensá á sentirme
--Calla, Anjeleta, vá dirme,
tú tens de entrar al convent.--
Y com sentint la fredor
ja dels ferros de la reixa,
sens ecshalar ni una queixa,
vá gelá això 'l mèu amor.
Eudalt.
¿Y podrás deixarme?
Anjela.
'M crida
lo mèu cor sempre que no;
mes diu lo senyor Rector
que en aquest mòn tot s'olvida.
Eudalt.
¿Y es cert?
Anjela.
Com Dèu es al cel!
Eudalt.
¡Allavors si jo pregava,
y lo vot se 't dispensava,
fòras mèva sens recel!
Anjela.
¡Oh! ¡Eudalet, ab tot lo cor!
Com t'ho he dit t'ho dich encarara:
alcansa 'l sí de la mare,
logra 'l del senyor Rector,
y serè tèva al moment,
com fóra tèva tancada,
sino que, allavors, guardada
me tindrias al convent.
Eudalt.
¿Recordarás lo qu' has dit?
Anjela.
Y t'ho he dit surtit del cor.
Eudalt.
Donchs veurè al senyor Rector,
y tot avuy s'ha finit.
Mes si, perque ell s'hi negués,
tu á 'n al convent te tanquesses,
no 't pensis, per mes que fesses,
qu' allí la pena 't deixès.
Sentirias la campana
qu' á resar y al prech invita,
y 't creurias qu' á la cita,
de prop la font te demana.
Veunas en lo desfet
plor que 'l tèu cor besaria,
las gotas d'aiga qu' un dia
regalimá 'l cantiret.
Te semblaria, si al cor
algun capellá resava,
que jo corrandas cantava
á la finestra del hort,
y quant ton afany veuria
per aumentá 'l tèu desvari,
fins en los grans del rosari
las mòras que jo 't cullia,
y mòn plor en las rosadas,
y ma veu en los remors,
y ma sombra en las foscors
de las nits poch estrelladas,
per apurá 'l tèu torment,
quant guaitarias un dia
darrera la gelosia,
que dóna al hort del convent,
me veurias passá á mí,
dant lo bras á una estimada,
sentint com ennamorada...
Anjela.
¡Oh! ¡No per Dèu!
Eudalt.
¡Oh! Donchs sí.
Anjela.
Que no ho sápiga si acás!
Eudalt.
¡Sempre!
Anjela.
¡May!
Eudalt.
Y cada dia...
Anjela.
No, per la Verge María!
Eudalt.