(_La primera filant á la dreta, la segona filant á la esquerra, y,
Benet, al fondo, vestit de escolá, arreglant lo fanal que tè baixát._)
María.
Densá que veig que millora
lo senyor Rector, m'animo.
Anjela.
Jo també, perquè l' estimo.
María.
L'estimém y ell nos adora.
Quant ton pare, qu' al cel siga,
entre 'ls angelets y 'ls sants,
me deixá aquí ab tres infants
que qui sòn no cal qu' us diga,
abatuda pe 'l dolor,
ab tú, aquest y en Rafelet,
moriam de fam y fret,
quant vingué 'l senyor Rector.
Ab mirada dòlsa y bona
que ja 'm torná l'alegria:
--Veniu-- vá dirme-- María;
jo dech tenir majordona
La misèria dú perills
dels que jo us puch salvá encara,
Vòs á mí 'm faréu de mare;
jo de pare als vostres fills.--
Benet.
0h! Sí; mes vos vá dí aixó
perquè 's vá prendar de mi;
jo anava per un camí
quant troví al senyor Rector:
"-- ¿D'ahont ets, d'ahont véns, ahont vas?
"¿Com te dius y ab qui t'estás?
"--Sò de Tárrega, vaig á Verdú,
"me dich Benet y no estich ab ningú.
Com resposta tal sentí
me volgué per escolá;
vos vá vóure, us vá parlá,
y vam vení á estar aquí.
María.
Vám venir, y ab tant bon cor
nos ha cumplert sa promesa,
que cap cor tè prou riquesa
per pagarli tant d'amor.
Anjela.
Dèu en' sènt al cel li pagui.
María.
Y els anjelets.
Benet.
Ho farán
mes aviát qu' ab mossèn Joan;
aquest ja cal que s'amagui.
María.
¡Endavant... ja desgabellas!
Anjela.
Parla y no s'hi vol mirar.
Benet.
¡Donchs perquè 'm tè de deixar
tant poch ví á las canadellas!
María.
Mossèn Joan es lo vicari.
Anjela.
¡Y es en tot tant bon subjecte!
María.
¡Y ens porta á tots tant afecte!
Anjela.
¡Y es per tot tant necessari!
Benet.
(Menos per estirá aurellas.)
María.
Respèctal bè y s'ha acabat.
Anjela.
Es un sant plé de bondát.
Benet.
(Pero vuit de canadellas.)
Y, escoltéu, mare, ¿en Rafel?...
María.
¿Qué vols dir?
Benet.
¿Que no vè encara?
María.
Sembla, fills mèus, que... per ara...
Anjela.
A mí 'm fá está ab mitj recel.
María.
A mí no: mossèn Vicens
se l'en vá emportar de criat
á Madrit, y s'hi ha quedát
per assumptos convenients.
Benet.
No á Madrit, á Saragossa.
María.
Mes, en tornant de Madrit,
s'hi ha quedát pe 'l que t'he dit.
Benet.
¿Sabéu qu' es aixó? Una mossa.
Anjela.
¿Qué vols dir?
María.
¡Y ara, Benet!
Benet.
No hi há mes: que l'entabana
alguna saragossana.
Anjela.
¡Heu vist plagot com aquet!
Benet.
Ballant ahí rams á plassa
m' ho deya prou la María:
--Si així no fòs, escriuria.
¿Per qué no escriu? ¿qué li passa?
¿Por ço es que 'l senyor Rector
lo vá fè apendrer de lletra?
¿No sab que 's vá comprometre
á escríurer si estava bó?
María.
Aixó penso, y, quant li dich,
sempre 'm contesta:-- María,
esperéu... já vindrá 'l dia...
calméu lo vostre fatích...
Benet.
¡Ah! bè, es clar; quant ell ho diu...
María.
Y ab ell bó y ben sá en Rafel,
si tenim algun recel
bè será sense motiu.
Benet.
Donchs si ab tots dos, com s'espera,
surtím bè d'aquest martiri,
arreplego 'ls caps de ciri,
cerillas de candelera,
d'enterros, de combregás...
tot lo qu' hi há á la sagristia;
l'adroguer me 'n fa en un dia
un ciri grós com lo brás,
l'encench á Santa Romana,
m'abrasso ab la Catarina...
Anjela.
¿Qué dius ara?
María.
¡Desatina!
¿La bastera?
Benet.
¡La campana!
Las duas.
¡Ah!
Benet.
M'hi abrasso y, ¡nanch!
María.