Quelcom de molt seriós, com s'escau a un capítol de comiat. -
L'alemany des del punt de vista anglosaxó. -La Providència amb
botons i elm. -El paradís del beneit, deixat de la mà de Déu. -La
rectitud de la consciència alemanya. -Com pengen a Alemanya, si fa o
no fa. -Del que s'acut als bons alemanys en morir. L'instint
militar. -N'hi ha prou, amb ell? -L'alemany comerciant i la seva
vida. -La dona moderna, ací com a tot arreu, -El que és pot dir
contra els alemanys com a poble. -Comiat del _bummel_.
-Qualsevol podria governar aquest país- va dir George. -Jo mateix
podria fer-ho.
Aleshores ens trobàvem asseguts al jardí del Hof del Kaiser, a Bonn,
contemplant el Rin. Era la darrera nit del nostre esbarjo; el primer
tren del matí esdevindria el principi de l'acabament.
-Jo escriuria en un paper tot el que volgués que fes el poble-
continuà George; -ho faria imprimir ben bé; enviaria circulars per
les ciutats i els pobles; i ja estava tot llest.
Al plàcid i obedient alemany d'avui, l'única ambició del qual sembla
ésser pagar les seves contribucions i fer el que li diuen aquells a
qui la Providència tingué a bé donar autoritat damunt ell, cal
confessar que esdevé difícil trobar-li cap vestigi del salvatgisme
del seu avantpassat, a qui la llibertat individual era tan
necessària com l'alenar; que elegia sos magistrats perquè
aconsellessin, però resguardant-se el dret d'executar per a la
tribu; que seguia el seu capitost, però s'hauria negat a obeïr-lo.
A Alemanya se sent avui parlar molt de socialisme, però d'un
socialisme que mai no serà altra cosa que despotisme amb altre nom.
L'individualisme no li és grat, a l'elector alemany: està disposat,
i fins ho desitja, que el dominin i regulin en tots sentits. No es
capfica del govern, sinó de la seva forma. Té la policia com una
religió, i potser així la mirarà sempre. A Anglaterra mirem els
nostres policies, vestits de blau, com una necessitat inofensiva: el
major nombre de ciutadans els tenen principalment com a fites,
malgrat que en els indrets de més moviment de la ciutat s'apreciï
que esdevenen útils per a ajudar les àvies a passar d'un costat a
l'altre de carrer. Amb tot i agrair-li aquests serveis, dubto molt
que ens recordem gaire de la policia. A Alemanya, al contrari, un
policia és reverenciat com un petit déu i estimat com un àngel de la
guarda. Per al nen alemany és una mena de Rei Mag. Totes les coses
bones les porta ell: la _Spielplatze_, per a jugar-hi, plena de
gronxadors, munts de sorra per a assajar-se en les lluites, piscines
per a nedar-hi i casetes de fira. És el policia qui castiga el mal
comportament, i tots els bons minyons desitgen de complaure'l i
s'envaneixen si els somriu. En estar un nen alemany acaronat per un
policia, el nin es dóna importància cosa de no dir, fins a esdevenir
insuportable.
El ciutadà alemany és un soldat, i el policia el seu oficial. Aquest
li diu per on ha d'anar i el pas que ha de portar. A l'entrada de
cada pont hi ha un policia per a dir al ciutadà com ha de passar-lo.
Si aquest policia no hi fos, el nostre home s'esperaria,
probablement, fins que el riu hagués passat. A l'estació del
ferrocarril, el policia el reclou a la sala d'espera perquè no
prengui mal; i, en ésser hora, el replega i el lliura al xef del
tren (que no és sinó un altre policia amb uniforme diferent), el
qual li diu on ha de seure en el tren i quan ha de baixar, i té cura
que no se n'oblidi. A Alemanya no té un hom responsabilitat de cap
mena: tot li ho fan, a un hom, i tot li ho fan bé. No s'espera que
hom tingui cura de si mateix, i no se li'n fa retret si és incapaç
de fer-ho: el deure del policia és tenir cura del ciutadà. El que
hom sigui un beneit deixat de la mà de Déu no excusa el policia si
li'n passa alguna. Onsevulla que hom vagi i faci el que faci, tot va
sempre a càrrec i guarda de la policia, la qual s'ha de dir que ho
fa bé de debò.
Si un hom es perd, el policia el troba; si hom perd alguna cosa, la
hi porta el policia. Si un hom no sap el que desitja, ell li ho fa
saber; si vol quelcom, ell li ho adquireix. Els advocats particulars
no calen, a Alemanya: en voler comprar o vendre una casa o un camp,
l'Estat li arregla l'afer; si l'han estafat, l'Estat pren al seu
càrrec l'assumpte. L'Estat és qui casa un hom, i li assegura la
vida, i fins juga amb un hom per cosa de no res.
I per res no es capfica, l'alemany. On no hi hagi un policia a prop,
comença a cercar on hi ha un ban enganxat a la paret: el llegeix, i
després fa el que allí se li diu.
Recordo haver vist en una ciutat alemanya el nom de la qual no tinc
present (ni manca, car l'incident pogué passar en qualsevol de les
d'allà), una porta oberta que conduïa a un jardí on es donava un
concert. Res no hi havia que a un hom impedís passar i oir la música
de franc. Realment, de les dues portes separades per un quart de
milla, aquella porta era la més escaient; però, entre la molta gent
que entrava ningú intentà passar-hi: es dirigien directament a
l'altra porta (sota un sol xardorós), en la qual hi havia un home
que recollia l'import de l'entrada. He vist minyons alemanys aturats
a la vora d'un desert llac glaçat, desitjosos de patinar. Ho haurien
pogut fer tantes hores com haguessin volgut, i ningú se n'hauria
adonat: la gent i la policia eren a l'altre extrem, a mitja milla de
distància, impossibilitats de veure'ls. Res no els impedia patinar
sinó llur coneixement que no ho havien de fer.
Detalls d'aquesta naturalesa fan que hom s'aturi a pensar
seriosament si el teutó pertany a la pecadora família humana, o no.
¿No seran, potser, aquestes plàcides i amables gents, àngels
davallats del cel a la terra amb l'objecte de beure's un got de
cervesa, assabentats que sols a Alemanya val la pena?
A Alemanya els camins són vorejats d'arbres fruiters, i no hi ha veu
que impedeixi cap noi ni persona gran collir la fruita i menjar-la,
sinó la veu de llur consciència. A Anglaterra aquest estat de coses
produiria la indignació pública: els nens moririen, a centenars, de
l'enrabiada. Els metges es trencarien les cames per curar els
naturals resultats del tips de pomes agres i de nous verdes.
L'opinió pública demanaria que hom fes inofensius aquests arbres
rodejant-los de defenses. Els que volguessin cultivar els arbres
fruiters, per defugir la despesa de fer estacades o empalissades, ho
deixarien córrer, i així s'evitaria l'escampar les malalties i la
mort per tot arreu.
Però, a Alemanya, un noi potser caminarà unes quantes milles per un
viarany isolat vorejat d'arbres fruiters, tot anant a comprar peres
al poble veí per valor d'un penic. Passar entre aquests arbres plens
de fruita, sense cap protecció, i les branques dels quals es
retorcen del pes i deixen caure a terra la fruita assaonada, li
semblaria, a un anglo-saxó, que perdia una oportunitat d'allò més
bona; li semblaria fer un menyspreu i un escarni dels beneïts dons
de la Providència si passés de llarg.
No sé què hi haurà de cert; però, pel que vinc observant del
caràcter alemany, no em sorprendria poc ni molt sentir a dir que a
Alemanya, en condemnar a mort un home, se li dóna un tros de cordill
dient-li que es pengi tot sol. Estalviaria a l'Estat molèsties i
diners. Ja estic veient un criminal alemany replegant el tros de
cordill, llegint curosament les ordenances de la policia, i
procurant de complir-les, una per una, a la cuina de casa seva
mateix.
El poble alemany és bó, potser el millor de la terra: un poble
amable, generós, afectuós. Estic segur que el major nombre
d'alemanys van directes al Cel. Certament, comparant-los amb altres
nacions cristianes de la terra, s'arriba per força a la conclusió
que el Cel és de manufactura alemanya. El que no sé és com arriben
fins allà dalt. No puc creure que l'ànima de cap alemany tingui
suficient iniciativa per a volar per ella sola i trucar a la porta
de Sant Pere. Jo em penso que les condueixen cap allà dalt en
petites companyies, i que la conducció és a càrrec d'un policia
difunt.
Carlyle va dir dels prussians (i podríem dir-ho de tota la nació
alemanya) que una de ses principals virtuts és la facultat de
exercitar-se. Els alemanys són poble que aniran a qualsevol lloc i
faran qualsevol cosa que se'ls digui. Si se'ls exercités en el
treball i se'ls enviés a l'Africa a carrec d'algú que vestís un
uniforme, segurament esdevindrien uns grans colonitzadors, fent cara
a les dificultats de tota mena. El difícil és imaginar-los prenent
l'arrencada. Creuen que, abandonant-se a si mateixos, aviat
decaurien i potser moririen: no pas per manca d'intel·ligència sino
per pura desconfiança en el que podrien fer.
L'alemany ha estat per tant de temps el soldat d'Europa, que se li
ha ficat a la sang l'instint militar. Les virtuts militars les
posseeix a bastament. Varen dir-me d'un criat alemany, llicenciat de
l'exèrcit feia poc, que va rebre del seu amo l'encàrrec de dur una
carta a certa casa i esperar la resposta. Passaren les hores, i
l'home no tornava; fins que, sorprès i neguitós el seu amo, anà a
veure què s'esdevenia. Va trobar-lo al lloc on l'havia enviat, amb
la resposta a la mà: esperava noves ordres per a saber què fer-ne.
El cas sembla exagerat; però jo, per la meva part, el crec al peu de
la lletra.
Esmentem, com a cosa notable, que el mateix home (tan incapaç, de
consuetud, com un nen), en posar-se un uniforme esdevé de cop i
volta un ésser intel·ligent, capaç d'iniciativa i responsabilitat.
L'alemany pot governar-ne d'altres i ésser governat per altres: el
que no pot fer és governar-se a si mateix. Per solucionar-ho sembla
que s'escauria fer de cada alemany un oficial, i tot seguit posar-lo
a les seves ordres: segurament que es manaria, a si mateix amb
discreció i bon judici, tenint cura d'obeir-se a si mateix amb
activitat i precisió.
Les escoles tenen la culpa, en primer lloc, que el caràcter alemany
sigui d'aquesta manera, car prediquen constantment el que és el
deure. L'ideal és magnífic per a qualsevol poble; però, abans de
tancar-s'hi, fóra bo de precisar què és aquest _deure_. El concepte
alemany del deure sembla ésser «una cega obediència a tothom que
porta galons». És l'antítesi de la manera d'ésser anglo-saxona;
però, com que l'una i l'altra van fent via, cal suposar que en tots
dos mètodes hi ha quelcom de bo. Fins a hores d'ara els alemanys han
tingut la sort d'ésser ben governats, i tot anirà bé si continua
així. En començar a descompondre's per qualsevol banda la màquina
del govern, llavors començaran les dificultats. Però potser llur
mètode té l'aventatge de produir un seguit de bons governants.
Almenys ho sembla.
Com a comerciant, crec que l'alemany restarà sempre al darrera del
seu competidor anglo-saxó (a no ésser que el seu temperament canviï
força), i les seves virtuts són les principals culpables d'això. Per
a ell la vida és quelcom més important que la cursa envers la
riquesa. Un país que tanca els seus bancs i oficines de correus
durant dues hores a migdia, mentre va a casa seva i dina
reposadament entre els seus, i fins fa una mica de migdiada als
postres, no pot esperar, ni potser ho desitja, de competir amb un
poble que menja de peu dret i dorm amb el telèfon a la vora del
llit. A Alemanya no hi ha (fins a hores d'ara almenys) prou
distinció de classes per a fer, de la lluita per la posició,
l'assumpte de vida o mort que és a Anglaterra. Fora de
l'aristocràcia amb territoris, els murs dels quals són
inexpugnables, quasi no es tenen en compte les diferències de grau.
El professor i el fabricant d'espelmes es troben al _Kaffee Klatsh_
setmanalment, i avaloten plegats en termes d'igualtat mútua. El
mosso de quadra i el metge beuen junts la cervesa en llur bar
predilecte. L'opulent arquitecte, en preparar-se per a una excursió
al camp, convida el seu encarregat i el seu sastre perquè li facin
companyia amb llurs famílies. Cadascú porta la seva part de beguda i
queviures, i en el viatge de retorn canten a chor les mateixes
cançons. Mentre duri aquest estat de coses, a un hom no li cal
sacrificar els millors anys de la seva vida per assolir una fortuna
per a la vellesa. Els seus gustos, i més, encara, els de la seva
dona, són de poc preu: li plau de veure el seu pis, o el seu xalet,
moblat amb tapisseria de pelfa vermella amb molts daurats i molta
laca; però aquesta idea seva potser no sigui de més dolent gust que
una barreja d'estil anglès del temps d'Elisabet amb una imitació de
Lluís XV il·luminada amb força bombetes elèctriques i nafrada per
una invasió de fotografies. Probablement les parets exteriors seran
pintades per l'artista local, i s'hi veurà una sagnant batalla que
modificarà un xic la porta del carrer a la part baixa, mentre a la
part de dalt, tocant les finestres de les alcoves, voleja vagament
Bismarck el mateix que un àngel. Els mestres de pintura, n'hi ha
prou amb veure'ls als Museus; i com que la celebritat casolana
encara no ha passat a figurar entre les institucions de la mare
pàtria, no es neguiteja a gastar diners per convertir sa llar en una
galeria de pintures.
L'alemany és un epicuri. A Anglaterra resten encara pagesos que, tot
dient que l'agricultura duu amb ella la fam, frueixen dels seus set
àpats diaris. A Rússia, tots els anys, hi ha una setmana de festes
durant la qual es mor molta de gent de resultes d'un tip de bunyols;
però es tracta d'una festivitat religiosa i una excepció. Considerat
en tots sentits, l'alemany és el primer gastrònom de totes les
nacions de la terra. S'aixeca de bon matí, i, tot vestint-se,
s'empassa unes quantes tasses de café amb les seves llesques de pa
amb mantega. Per a allò que se'n diu menjar, no seu a la taula fins
a les deu. A la una o quarts de dues té lloc l'àpat principal del
dia, per al qual li calen un parell d'hores. A les quatre marxa al
cafè i es pren una xocolata amb pastissos. La nit, generalment, la
dedica a menjar, (poques vegades un àpat, sinó quasi sempre una
sèrie de petits àpats): una ampolla de cervesa, o un
_Belegete-semmel_ o dos, a les set; una altra ampolla de cervesa i
un _Oufschnitt_ al teatre, en els entreactes; una ampolla petita de
vi blanc i un _Spiegeleier_ abans d'anar a casa; després un tros de
formatge o llonganissa remullat amb més cervesa, en anar a ficar-se
al llit.
Altrament no es tracta d'un home de gustos cars i refinats: els
cuiners i els preus francesos no es troben, generalment, en els seus
restaurants: prefereix la seva cervesa i el seu vi blanc econòmic
als millors clarets i xampanys. I certament que més val així, car a
un hom se li acut de pensar que, cada vegada que un vinater francès
ven una ampolla a un hostaler o botiguer alemany, rumia el fet de
Sedan, que li ve al cap tot seguit. És una venjança sense solta;
car, tenint en compte que no és l'alemany qui la beu, el càstig cau
sobre algun innocent viatger anglès. Potser que el comerciant
francès, però, es recordi de Waterloo, i encara així en compta una a
favor seu.
A Alemanya les diversions de preus elevats, ni hom les ofereix, ni
hom les espera. A la Fatherland tot és casolà i familiar. L'alemany
no gasta els seus diners en els esports costosos, ni sosté
establiments de gran apariència, ni li cal vestir frac per anar al
teatre a fer ostentació de la seva localitat de preu gros. El seu
gaudi predilecte, que consisteix en les funcions d'òpera, pot
satisfer-lo fàcilment amb una localitat que val pocs marcs; i la
seva esposa i les seves filles l'acompanyen amb llurs robes fetes a
casa i llurs mantons al cap. Veritablement, a l'anglès li resulta un
canvi agradós la manca d'ostentació per tot el país. El cotxe
particular no sovinteja gaire, i poques vegades s'utilitza: amb
_droschke_ sols s'hi va quan el tramvia elèctric, més ràpid i net,
no fa la cursa que hom desitja.
Per aquests mitjans serva l'alemany la seva independència. El
botiguer no té per què ballar l'ou al parroquià.
Una vegada, a Berlín, vaig acompanyar, a fer compres, una senyora
que estava acostumada a comprar a Londres i a Nova York, i es posà a
menysprear el que el botiguer li anava mostrant. Certament que tot
no li desplaïa pas: era el seu mètode. No creia que tot ho pogués
comprar millor i més barat a qualque altre lloc, però li semblava
escaient de dir-ho així. Va dir al comerciant que els seus gèneres
eren mancats de gust; i no per ofendre'l, sinó, com he explicat, per
seguir el seu mètode. Digué que no trobava assortiment variat, que
tot era passat de moda, vulgar, i que semblava que no podia tenir
gaire durada. El comerciant no li va contradir ni discutir res:
tornà a col·locar les coses a llurs capses i aquestes a llurs
prestatges, anà a la rebotiga, i tancà la porta.
-Vol dir, que no tornarà?- preguntà la senyora en veure que passaven
uns minuts.
El seu to semblava no ésser altre que el d'una senzilla exclamació
d'impaciència.
-Molt me'n dubto- vaig respondre.
-Com s'entén?- em preguntà, admirada.
-Suposo que l'ha molestat- vaig dir-li. -Amb seguretat que ara és
darrera aquesta porta fumant la seva pipa i llegint el seu diari.
-Quin ximplet!- digué la meva amiga tot replegant els seus paquets i
sortint indignada.
-És la seva manera de vendre- vaig dir-li. -Ell mostra el seus
gèneres: si un hom els vol, els compra. Per parlar-ne, segurament
agrairia més que no s'hi anés.
Una altra vegada, en el fumador d'un hotel alemany, vaig sentir una
história, contada per un anglès petitó, que jo, en el seu lloc,
m'hauria reservada.
-De res no serveix- deia el petit anglès -tractar de provar una cosa
a un alemany. No sembla sinó que no us entén. Figureu-vos que vaig
veure una primera edició de _Els Bandits_ en una llibreria de vell
de la plaça de Georg, i vaig entrar per demanar preu. El llibrer,
que era un vell prou estrany, em va dir que vint-i-cinc marcs, i
continuà llegint. Jo vaig dir-li que feia pocs dies que havia vist
un exemplar millor per vint marcs. És clar que un hom enraona així
quan compra i regateja: ja es comprèn. Però ell em va preguntar:
-On?
Vaig dir-li que en una llibreria de Leipzig, i llavors l'home em va
proposar de tornar allí i comprar-lo. Semblava que tant li feia que
comprés el llibre com que no. Encara vaig dir-li més:
-Quin és l'últim preu pel qual me'l pot donar?
-Ja li ho he dit un cop- em respongué -vint-i-cinc marcs.
Era aquell, un vellet que s'empipava amb facilitat.
-No val tant- vaig dir-li.
-Jo mai no he dit que els valgui- contestà en to de poques bromes.
-No l'hi sembla?
Vaig oferir-li deu marcs per llibre, pensant que potser acabaria
donant-me'l per vint. El meu home s'aixecà, i jo creia que anava a
voltar el taulell per treure el llibre; però vingué tot dret cap a
mi. Era un home corpulent; i, aprofitant aquest aventatge sobre mi,
va agafar-me pels muscles i va llançar-me al carrer, tancant després
la porta amb una forta empenta. Mai de la meva vida he romàs tan
estranyat.
Jo, que escoltava, vaig gosar a dir:
-Potser el llibre valia els vint-i-cinc marcs.
-Ja ho crec, que els valia!- respongué l'homenet. -Però quin
concepte més galdós del negoci!
* * *
Si quelcom pot canviar el caràcter alemany serà la dona alemanya,
tota vegada que ella canvia notablement... avançant, al dir nostre.
Fa deu anys, cap dona que estimés la seva reputació i confiés de
casar-se hauria gosat a muntar en bicicleta: avui van a milers per
tot el país a sobre de llurs màquines. La gent a l'antiga mou el cap
desaprovant-ho; però he observat que els joves procuren
acompanyar-les, ben satisfets. No fa gaire temps que es considerava
poc femení, per a una noia, el fer exercici a l'aire lliure: el seu
propi posat, en patinar, semblava el d'una coixa recolzada en un de
la família. Ara practica els seus exercicis en un recó fins que
s'acosta un jove per ajudar-la. Juga al tennis; i jo l'he vista,
sense que pogués adonar-se de mi, manant un cotxe que un gos
arrossegava.
Val a dir que sempre ha estat esplèndidament educada. A divuit anys
parla ja tres idiomes, i fins ha oblidat més del que una dona
anglesa, generalment, ha llegit tota la seva vida. Fins ací aquesta
educació no li ha servit de res. Tot just casada, s'ha retirat a la
cuina i s'ha donat aire de deixar-ho tot per aquesta, per tal de
tenir temps per a mal cuinejar. Però anem a suposar que comença a
descobrir que a una dona no li pertoca sacrificar tota la seva
existència a les feines de la casa, així com a un home no li escau
esdevenir una màquina de negocis; anem a suposar que es desenrotlla
en ella l'ambició de pendre part en la vida social i nacional; i
aleshores veurem com la influència d'aquest contribuent sa de cos i
ànima serà segurament durable i anirà molt enllà.
S'ha de tenir en compte que l'alemany és extraordinàriament
sentimental i fàcilment influenciat per les seves dones. D'ell es
diu que és el millor dels enamorats i el més dolent dels marits,
cosa que ha estat culpa de la dona: un cop casada no fa més que
allunyar d'ella tot el que sigui poesia: en té prou amb uns
espolsadors per a llançar-la de casa. De noia, mai no entengué l'art
d'abillar-se; d'esposa, es desprèn d'aquelles robes i s'embolcalla
amb qualsevol cosa estranya que troba casualment per la casa, segons
la impressió que produeix. Una figura que sovint podria ésser la de
Juno, i una fesomia que sembla de vegades la d'un àngel curull de
salut, ella fa de manera de fer-ho malbé. El dret d'ésser admirada i
adorada el ven per una plata de dolços. Cada tarda se la pot veure
al café atipant-se de pastissos plens d'abundosa crema, amb ajut de
llargues glopades de xocolata. En poc temps esdevé grassa, patosa,
lassa, i perd absolutament l'interés.
Així que la dona alemanya s'estigui del seu café de la tarda i la
seva cervesa a la nit; així que faci l'exercici que cal per servar
les seves formes, i continui llegint, després de casada, quelcom més
que un llibre de cuina, es trobarà el Govern alemany amb una nova i
desconeguda força amb que heure-se-les. Per tot arreu, a Alemanya,
poden veure's clares proves que la vella _frau_ alemanya va fent
lloc a la moderna dama.
Hom no deixa d'encuriosir-se pel que esdevindrà en haver-se fet
aquesta evolució, car la nació alemanya és molt jove encara, i la
seva saó és cosa d'importància per al món. És un bon poble, un poble
afectuós, que ajudarà, sens dubte, a millorar la humanitat.
El pitjor que es pot dir d'ells és que tenen llurs faltes i no
n'estan assabentats. Es consideren perfectes, i això és una
innocentada. Arriben tan enllà, que es creuen superiors als
anglosaxons, i això és incomprensible. A un hom li sembla que el que
fan és intentar-ho.
-Tenen els seus punts- digué George; -però el seu tabac és un pecat
nacional. Per la meva part me'n vaig a jeure.
Ens aixecàrem per recolzar-nos en el baix ampit de pedra,
contemplant les llums bellugadisses sobre el riu fosc i suau.
-Ha estat un _Bummel_ agradós totalment- digué Harris. -Em plau de
tornar, però em sap greu que s'hagi acabat. No sé si em compreneu.
-I què vol dir, un _Bummel_?- preguntà George. -¿Com ho traduiríeu?
-Un Bummel- vaig explicar jo -ho diria d'un viatge, llarg o curt,
sense finalitat. L'única cosa que el regularitza és la necessitat de
tornar al punt de partida a un temps donat. De vegades es fa per
carrers concorreguts, i de vegades per camps i carreteres. En
qualques casos disposem d'unes hores; en altres casos d'uns quants
dies; però, per molt de temps o per poc, ací o allà, els nostres
pensaments van sempre amb el corrent que passa. Saludem i somriem a
molts tot caminant; amb alguns ens hi aturem per conversar una
estona; amb altres fem un tros del camí tots plegats. Ens havem
interessat per moltes coses, i sovint ens hem sentit quelcom
afadigats; però, en general, havem fruït una agradosa temporada, i
ens planyem d'acomiadar-nos.