De mica en mica va anar-se espigant el fill d'en Biel. I fins va
esdevenir una criatura cepadeta i bellugadissa com una
engingolada d'esquellerincs.
Cada dia, a l'hora baixa, el seu pare, bo i esperant que la vella
enllestís el sopar, el feia asseure al pedrís del peu de la porta
i li ensenyava pacientment la doctrina. I el que tenia més punt a
fer-li aprendre eren els manaments de la Llei de Déu,
endardallant-los-hi fins a fer-li'n capir el significat. Però el
manament que li explicava amb més amor, esmerçant-hi tot el seu
saber, era el que ens prohibeix matar els nostres semblants.
-Para-hi ment: sentes? L'home no pot voler-la en cap manera, la
mort d'altri: ni la mort ni el més petit dany. Perquè el que mata
o tan sols atempta contra la vida del proïsme... fixa-t'hi bé,
fill meu!... és condemnat en aquest món i a l'altre: en aquest
món per la justícia dels homes, que no el miraran mai més com a
germà; a l'altre, per la justícia de Déu, que li farà sofrir
càstigs horrorosos. I encara Déu el perdona, el pecador, con el
pecat va seguit d'un bon penediment. Els homes no: no perdonen
mai... mai de la vida!... entenes?... A tot fer, obliden la falta
per un con temps; emprò, així que tornen a recordar-la, senten
altre cop la rancúnia, i tornen a torturar el pecador amb
retretes i malvolences. Ai de tu, doncs, el dia que caiguessis en
un semblant mancament!
El menut Galderic escoltava el predicot amb aire de comprendre'l
i amb el propòsit de retenir-lo a la memòria. I, durant les
vetlles, tot era rumiar i fer preguntes al seu pare, amb l'intent
d'aclarir els dubtes que se li acudien.
I era tan atinat el que deia, que en Biel, en veure'l com creixia
en intel·ligència i seny, va arribar a considerar-se petit per a
ensenyar-lo; i després de pesar i sospesar els aventatges i
desaventatges que li podria portar el determini, va acabar per
dir-se que havia arribat l'hora de fer anar l'hereuet a aprendre
de lletra.
Veu's aquí, doncs, que una tarda va agafar-lo de la mà i, fent
mig quart de marrada per no travessar el poble, el va conduir a
Vilavessant, presentant-lo al mestre. La decisió de no fer-lo
anar a estudi a Cassanelles, l'havia presa per allunyar tot
perill de raons amb els altres nois, que, entabanats per les
històries que corrien sobre la torre del Barbut, era cosa segura
que en farien pagar la patenta a l'infant. És clar que els del
poble veí en tenien tant esment com els de Cassanelles, de
semblants rondalles; però mai el perill era tan gros.
El primer dia de ser a l'estudi (una sala menuda com un bolcall
d'ase, amb les parets plenes de cartells greixosos, els cairats
de trenyines, i les llambordes de clapes de tinta morada) va
haver-hi un moviment d'estranyesa entre els xicots. Era la
primera vegada que hi compareixia un _noi nou_ d'un altre poble,
i no se'n sabien avenir. Però ben aviat va córrer la veu de qui
era el noi nou, i l'estranyesa va anar seguida del respecte: un
respecte amb el qual anava barrejada una basarda esgarrifosa,
provinent de les falòrnies que s'havien llegat de pares a fills
una pila de generacions, acostumades a mirar la torre del Barbut
com un lloc maleït, catau infecte de bruixes i dimonis.
Un, tan sols, dels marrecs, el fill del senyor metge, va gosar
acostar-se al foraster durant una estona de descans, bo i
ensenyant-li, primer, per via d'assegurança, l'estampa dels
escapularis que duia.
-Que no en tenes, tu?- va preguntar-li.
-Mira- va fer en Galderic, ficant-se la mà a la pitrera i
mostrant-li els seus.
-Són beneïts?
-I doncs?
El fill del metge, com si encara restés en dubte, va rumiar una
estona.
-Fes-hi un petó, als meus.
En Galderic va acostar-se'ls a la boca, oferint de passada els
seus al nou company.
I, com si aquells petons segellessin un pacte d'amistat, els dos
marrecs ja no varen moure's, en tot el dia, l'un del costat de
l'altre, amb gran alegria del vell mestre, que, havent temut un
moment que la presència d'en Galderic li tragués els nois
d'estudi, es sentia tranquil·litzat, puix que sabia el partit que
entre ells tenia el fill del metge, i el que el metge mateix
tenia en tot el poble, on no hi havia casa que no li degués la
vida d'algú de la família.
Amb el que no comptaven, el senyor mestre i en Biel, era amb el
que va venir més tard. El menut Galderic, amb el seu seny i la
seva tendresa, prou va fer-s'hi amic, amb tots els companys
d'estudi; però aquella mateixa amistat va congriar una profunda
rancúnia en els xicots de Cassanelles, que, atabalats per llurs
mateixos pares i enardits en veure's més nombrosos que llurs
rivals, varen començar a cercar-los bronquina, renovant les
batusses que des del temps dels avis hi havia hagut sempre entre
aquells dos pobles.
De primer la cosa no va passar d'alguns cops de pedra creuats
entre els dos escamots els dijous i diumenges a la tarda; després
ja varen barrejar-s'hi alguns grandassots, arribant fins al punt
de comparèixer armats de pistoles i ganivets; per últim, havent
corregut sang, s'hi varen ficar els homes fets, traient armes
llargues per fer la por.
I ben aviat, entre els dos pobles, va haver-hi una guerra encesa,
sense que ni els de l'un ni els de l'altre arribessin a saber-ne
ben bé el motiu. N'hi havia hagut tantes, de renyines, entre
Vilavessant i Cassanelles, que ja ningú s'hi capficava, de
l'espurna que n'acabava de fer esclatar una més. Es batien com
s'havien batut els avis, com s'havien batut els pares, com es
batrien, ben segur, els fills dels fills. Es batien per costum,
per tradició. Així ho havien trobat, i així ho servaven.
L'horror que aquella tongada de batusses va encomanar a en Biel,
no tenia fi ni mesura. Per això, el punt que havia mostrat sempre
a fer capaç el seu fill dels preceptes del Decàleg, va redoblar
fins a no deixar-lo de petja en tot el dia, amargant al menut les
hores de joc, marejant-lo a còpia de consells, abrigant-lo
talment amb una pluja seguida de prèdiques. I el noiet escoltava
submís, amb els ulls baixos i els llavis closos. Ja s'havia
acabat, allò d'interrompre el seu pare per a l'aclariment d'un
precepte; ja l'havia perdut, el xicot, el costum de passar les
vetlles rumia que rumia per capir el significat del que li
explicava en Biel: ara només era una, la cosa que el capficava:
era un dubte torturador que duia sempre encastat al cervell; que
el tenia concirós d'un cap de dia a l'altre; que li escalfava la
testa, omplint-la-hi, a la nit, de somnis esgarrifosos, i
ennegrint-la-hi, de dia, amb desitjos de mort.
I, agullonat per aquell dubte, el nen semblava la imatge de la
tristesa i s'aflaquia i s'esblaimava de rostre fins a esporuguir
el seu pare, que veia renaixer en ell la infantesa malaltissa de
la Malena.
Molts cops, mentre en Biel el sermonejava, obria sobtadament la
boca per enraonar; i, en aixecar els ulls i topar-se amb els del
seu pare, els abaixava tot seguit, dragant-se les paraules que
havien estat a punt de fer-li traïdoria.
Però va arribar un matí en què va parlar. El dia abans, en tornar
d'estudi, havia anat a cops de pedra amb el fill gran d'en
Bartra, i havia comparegut a la torre tot abrigat de sang que li
eixia d'un gros xiribec de la closca. Embenada la nafra per la
Llogaia, va ficar-se al llit i va passar la nit amb febre,
martiritzat més que mai pels mals somnis que li amargaven el
viure.
En despertar-se, el dia era ja alt. La Llogaia feinejava per la
casa. En Biel, que en llevar-se havia entrat a veure'l, en notar
que dormia s'havia arribat a l'hort, amb l'intent de no
allunyar-se del casal.
-Digueu al pare que vingui, Llogaia.
I, una vegada va tenir-lo a prop, tan a prop que els cabells
rossos de l'un es barrejaven amb els cendrosos de l'altre, va
mormolar, baixet, com si estigués en confessió:
-S'enfadareu pas, si us dic una cosa?
-Digues, fill meu.
-No s'enfadeu: sentiu?
-Digues.
-Doncs hi ha una cosa que no l'entenc. Con m'ensenyeu la
Doctrina, em dieu sempre que no es pot fer mal a ningú. I tothom
diu que vós, con éreu jove, vàreu matar un home que li deien el
Picotí. I per això tothom me té ràbia. I també diu tothom que
teniu tracte amb les bruixes i somions... i que totes les malures
les feu venir vós. I tots els nois us tenen per dimoni. I, con me
volen fer enfadar, me diuen dimoni petit. I jo m'hi enrabio i
m'hi faria amb les dents, i per això ahir vaig bàtre'm amb el
gran Bartra.
En Biel havia anat acotant la testa sota el pes de la vergonya.
Aquella acusació del fill li feia veure malaguanyats tots els
treballs, totes les lluites, que havia sostingut contra el poble
que el fuetejava, contra els seus semblants que el volien fer
damnar, contra la seva pròpia sang i el seu esperit, que
l'atiaven a la revolta.
Estava confús, aclaparat. Un moment de dubte podia perdre'l per a
sempre més.
-No, no t'ho creguis, fill meu, tot això!- va cridar,
redreçant-se de sobte.
I va esclatar en sanglots, bo i abraçant-se al fill i
petonejant-lo com un pare, com un desesperat, com un boig.