Criat per la Ruixqueta i aconduït per la Llogaia, que se'l mirava
com un nét, el fill d'en Biel i de la Malena, el menut Galderic,
va créixer a la bona de Déu, aconsolant el seu pare de la viduesa
i donant-li alè per a no defallir en la seva vida de treball i
per a perseverar en la bona ruta, malgrat les ires ressuscitades
d'algun temps ençà en el cor del poble.
Els primers dies de veure's pare, a en Biel l'existència li
semblava maimona i el temps cançoner. No s'acabava mai, allò de
veure la criatura encarranquinada amb la bandola i mostrant les
genives esdentegades! Però, malgrat aquella cançoneria, a cada
moment en Biel li trobava una gràcia nova, a en Galderic. I la
primera vegada que la boca de l'infant es va descloure per
somriure, la torre del Barbut va veure's sotragada per un
davassall de joia, seguit d'una tirallonga de sanglots i una mar
de llàgrimes del pobre pare.
-Ara pla l'hem feta bona!- va exclamar la vella. -Ves per què has
de plorar!
I en Biel va respondre, solemnialment, bo i assenyalant en
l'aire:
-Penso en ella!
Però, notant que al vailet se li encomanava el sentiment, va fer
un esforç, va tornar a riure, i va aconhortar-lo a còpia de
cantúries.
I cantant i rient, movent-se i treballant, va anar sentint-se
cada dia el cor més embriac d'esperances i els ulls més rebecs al
plor. Gota per gota, la resignació va anar-li entrant a l'ànima,
dulcificant el fel que la hi omplia i amorosint la coïssor de les
nafres que hi tenia rebudes.
I així va tornar-se de més en més coratjós en la seva caminada
vida enllà: més coratjós i més armat contra totes les desgràcies
que li poguessin esdevenir. ¡Hi estava tan fet, a suportar-ne de
tota llei!
Capficat amb el ben venir del fill, passava el dia aclatat al
damunt de la terra, furgant-la i removent-la amb la força d'un
brau per arrencar-li, vulgues no vulgues, les riqueses que
tresorejava. Fora els dies de festa, que baixava a missa matinal,
per a ell no existia el poble, ni l'hereu Bartra, ni ningú.
Acostumat a ser mirat d'esgallimpantes i amb temença, la soledat
dels cims on vivien amb la Llogaia i el menut li sabia bo, i no
es capficava de res més que d'estar tranquil de consciència. En
paus amb Déu, en paus amb tothom. Tant li feia que diguessin com
que no diguessin. Prenent exemple de la Natura, que, com més la
castigava a còpia de treball, més i millor fruit li donava per
premi, es sentia disposat a no guardar rancúnia contra cap dels
que li havien fet mal, i fins s'esforçava tant com podia per
estimar-los.
Per això, comprenent que el seu tracte amb ells podria ficar-li
de bell nou al cor la mala espina de l'odi, portava aquella vida
solitària, no fent-se amb ningú ni cercant mai altra companyia
que la del fill i la vella.
Però el poble, no capint els seus bons intents, tirava a mala
banda aquell afany de viure isolat, i el creia fill del despit i
la ràbia.
-Con no es fa amb ningú,- deia en Bartra -és senyal que té por
que li descobreixin les trafiques que es porta entre mans: les
bèsties manses no la temen, la companyia; els llops i les
guilles, sí.
I, qui més qui menys, tothom donava la raó a en Jan. Ningú hi
pensava, en el pacífic rossinyol que deixa per un mai més el lloc
on li han destruït una nierada.
Però el que atiava més les malvolences del poble era l'abundor en
què nedava en Biel, gràcies a la seva constància en el treball, a
la seva fe, al seu punt a no passar en vaga una hora, un quart,
un minut, un segon. Els diumenges semblava que es fongués en
veure reposar les terres, per les quals es passejava amb en
Galderic al braç. I si bé, per santificar la festa, s'estava de
treballar, no podia resistir la temptació d'ajupir-se a cada punt
per arrencar, amb la mà que la càrrega del fill li deixava
lliure, les males herbes que creixien pels conreus.
I el poble, que el veia trastejar d'una banda a l'altra acomboiat
amb la vella i seguit de la cabra cega i coixa, s'entretenia
bescantant-lo a tort i a dret. Fins va arribar a córrer una
calúmnia fastigosa que, si la pobra Llogaia n'hagués hagut
esment, ben segur que s'hauria mort de pena.
A l'hora de la posta, quan es dirigien tots plegats a la casa per
recollir-se, no hi havia ningú que, en veure'ls aclarits per la
llum vermellosa del sol que es colgava, no els considerés com una
parella de bruixot i bruixa, i no veiés en l'infant un diable
tendre, i no cregués que la cabra era un mal esperit que havia
pres la forma enganyadora d'animal casolà per matar tota sospita
a la gent.
Quan esdevenia qualsevol desgràcia, ningú s'encomanava a Déu, per
a donar-ne la culpa als habitadors de la torre del Barbut.
-Són el flagell del terme- deien molts.
I fins algú començava a fer córrer la veu que la mort del vell
ferrer i la de la Malena, i fins la del rector, havien estat
causades per les males arts d'en Biel i la Llogaia: primer havien
atuït mossèn Esteve per veure si li arreplegaven el mitjot;
després, despistats en trobar-se que el capellà no els deixava la
moma, s'havien esbravat enmetzinant en Costa ferrer; per últim
amb l'intent de poder-se acomboiar per a llurs malifetes, havien
engegat la Malena a l'altre món, després de fer-la patir uns
quants mesos, de mal donat.
De primer antuvi la calúmnia no havia pres altra forma que la
d'una espatotxada dita a l'hostal per un cap calent; però els que
escoltaven el primer que va llançar-la, varen començar a rumiar
cada u pel seu cantó, varen divulgar-la a les dones, i ben aviat
va créixer el bum-bum i el poble va anar-ne ple.
I va passar el temps. I el menut Galderic va començar a fer les
primeres passes i a barbotejar els primers mots. I en Biel va
eixamplar els conreus. I pels passadissos i cambres de la torre
del Barbut, i pels camps que la vorejaven, i pels corriols dels
boscos del comte, va regnar arreu l'alegria, omplint-ho tot de
veus d'infant i de rialles fresques.