D'aquella feta mai més va ser altra la Malena. Si abans era
coratjosa, va esdevenir poruga i gusarapa; si abans no reculava
davant de les tenebres, ara s'esgarrifava a la sola pensada de
travessar a sol-caient les soledats del bosc; si abans semblava
créixer en acostar-se a un perill, tremolava ara com una fulla
malaltissa a la més llunyana remor que la sobtés. Un dia va
perdre els sentits perquè, mentre estava distreta guaitant al
cel, se li va acostar la cabra cega i coixa com demanant-li una
manyaga.
I la cabra, com si endevinés el tort que acabava de fer-li, va
quedar agemolida prop d'ella fins que va haver passat el troble.
-Pobreta!- va fer aleshores la Malena: -Fa, que no me'n volies
pas fer, de mal?... Fa, Ruixqueta, que no?... ¡Si es més bona
minyona, la Ruixqueta!...
I en veure les lleugeres estremituds de goig de la bestiola, i en
contemplar-li els costats plens, que pregonaven la seva
fecunditat, va posar-se a plorar de tendresa, bo i dient, entre
sanglots, a en Biel:
-Mira-la! Totes dues estem iguals. Si jo em morís, guardala bé:
sentes?
En Biel va fer com que s'enfada.
-Mira que és prou!... Sempre em surtes amb les mateixes
ximpleries!... ¿Qui en parla, de morir?
Però, tot contemplant el rostre embofegat i terrós de la seva
dona, i el gran esllanguiment dels seus membres, i els tremolins
que de tant en tant els sotragaven, i el seu esguard vidrós, va
sentir que se li encomanava la temença, i va ficar-se d'una
revolada a la casa per amagar el plor.
Després, ja desfogat, va dirigir una mirada en l'aire i un prec
al Cel.
-Senyor! féu que no sigui, perquè ben cert que em tornaria foll.
I, al mateix temps que pregava, un mal pensament li rondinava per
dintre la testa com un borinot, desventllant-li una set
d'abeurar-se amb la sang de l'hereu Bartra, que era el causant de
la dissort.
Però ben aviat li va entrar la reflexió... la mateixa reflexió
que l'havia deturat ja, el dia de la malifeta, de castigar com es
mereixia el seu enemic, a qui, ben garbellat, no arribava a
guardar cap rancúnia. De cop sobtat, quan el fiblava l'esperit de
revenja, n'hauria passat els taps; però la seva fe, desvetllada
per mossèn Esteve, li compareixia ben aviat a tall de
salvaguarda, fent-li baratar el sentiment de rancúnia pel de
perdó i el d'odi pel de caritat. Si Crist, innoscent de tota
culpa, en rebre una bufetada va parar l'altra galta, ell, que
havia mort, que havia robat i malmès el que era d'altri, i caigut
a tota mena de baixeses, quina ruta podia seguir? ¿què podia fer,
davant per davant d'en Bartra, a qui en una nit havia malmès el
treball d'un reguitzell de dies, a qui havia pres la dona
estimada, emmetzinant-li el cor amb el verí de la gelosia?...
¿Què podia fer, sinò perdonar-lo i plànyer-lo? Perquè, comptat i
debatut, no era pas cap dolent, en Jan, sinó un desgraciat que ni
el consol d'aixecar els ulls en l'aire per demanar a Déu la
resignació que li calia, li quedava.
Ell, en Biel, sí, que el tenia, aquell consol. Tenia aquell
consol i l'esperança d'un més enllà de Glòria, en el qual
trobaria el premi dels seus fatics i el perdó complet de les
seves culpes. Per això la temptació que arribava a assaltar-li el
cor era morta i ben morta al punt de ser nada; per això en Jan
Bartra era viu; per això, la Malena, atuïda de sofriments, tenia,
a estones, fermes revifalles de coratge que l'enardien, donant-li
fiances de sortir bé del mal pas o d'assolir la Glòria en cas de
mort.
-Si no fos per tu, tant se me'n donaria, de quedar-hi- solia dir.
I tan sovint ho repetia, i tan convençuda ho deia, que en Biel va
començar a sentir la temença, i fins l'assegurança i tot, que la
mort li sotjava la dona per robar-la-hi. Li semblava que no podia
succeir de cap altra manera; que Déu, irat per la tossuderia amb
què li havia demanat un fill i per la perfídia amb què s'havia
encarat amb Ell per exigir-li el bé que li negava, volia
castigar-li tan grossa temeritat.
Oh! sí! N'estava cert, de rebre el càstig: tan cert, que, al cap
de poques setmanes, havent-li donat la Malena abans de temps el
fill tan desitjat i veient-la que, amb tot i haver maltingut un
ser raquític i feble, cobrava les esperances perdudes, va obrir
el cor a la joia i es va sentir gronxat dolçament per una onada
de benestar.
* * *
Però va ser goig sense alegria, el seu; que la Malena, veient
allunyat el perill, va voler ser valenta, va tenir una recaiguda,
i en quatre dies va ser al sot, deixant-lo sense altra companyia
que la vella Llogaia, ni altra esperança que la d'aquell fillet,
pobre fruit nat abans de saó i batejat a corre-cuita el mateix
dia de ser enterrada la dona.
La mateixa mà que va espargir l'aigua beneita damunt de la caixa
va ser la que al cap d'una estona tirava la del baptisme al
caparró de l'infant. Eixint d'una cerimònia, l'altra: el
sacerdot, després de segellar amb les seves oracions les portes
de la mort, obria amb els seus precs les de la vida. La campana
que es deixava de plorar per la mare, reia després pel fill.
I el pobre d'en Biel plorava i reia com la campana, bo i aclofant
la testa als designis de Déu i acceptant resignat aquella nova
prova.
I, plorant i rient va pendre en braços el nou cristià... i
plorant i rient va córrer poble avall amb dolça càrrega... i
plorant i rient va travessar el córrec i es va endinsar boscos
amunt, seguit per la pobra Llogaia, que treia forces de flaquesa
per encalçar-lo, temerosa que s'hagués begut l'enteniment.
El pas del desgraciat per entre els dos rengles de cases de
Cassanelles va ser el d'una ventada. Tothom va abocar-se a la
porta atret per la veu ploranera de l'infant i pels sanglots del
pare, que corria... corria a trenca nou del coll, i hauria volgut
ser ocell per a arribar a la torre en un Jesús i apagar la fam
del nadó amorrant-lo a les mamelles de la Ruixqueta, que, partera
del dia abans, donava generosa un mugró al seu fill i un altre al
de la seva mestressa.
-Mira-te'l el bruixot!- deia en Bartra veient-lo entaforar-se
pels boscos del comte. -Ara comença a pagar-les, les malifetes.
Mal anar no pot durar... i qui la fa, la paga. Havien pas de ser
totes roses i flors: un dia o altre se li havia de girar la
truita, al valent brètol!
La gent el deixava dir i no s'hi enfundava pas braument. El sabia
despitat, i no en feia cabal, de les seves dites.
Amb tot, dintre el cor dels cassanellencs, molt i molt endintre,
el dubte tornava a pendre cos. Tal vegada... qui sap?.. potser
sí, que allò era un càstig de Déu!
I, malgrat la satisfacció que donaven a tot-hom les dolçors d'una
anyada rica, el caliu tornava a revifar-se, encara que barrejat
amb un sentiment de condol que feia muntar del poble a la torre
del Barbut una onada de llàstima.
Però al cap d'alguns dies es va encastellar cap a ponent una
gropada ferma; un feix de llamps va esquinçar l'espai per llarga
estona; una tirallonga de trons va fer sotraguejar la terra... i
el terme es va veure assolat pel més granat rem de calamarsa que
recordaven els vivents.
I no va haver-hi destra, al poble, que no aixequés el puny clos,
ni ulls que no llambreguessin irats la torre del Barbut, ni pit
que no covés contra en Biel una folla set de revenja.