Perfums de primavera recorrien l'aire; clarors alegroies feien
resplendir la volta del cel; cantúries de goig animaven els
boscos...
L'anyada es presentava rica; les espigues s'esbotzaven de plenes;
els fruiters s'atuïen de branques al pes de les fruites...
Tot el poble somreia al bon temps, i totes les cases semblaven
fruir d'un esclat de joia. Totes fora can Bartra, que era un niu
de raons. La jove, prou mala arna de si, s'havia adonat, en ser
casada, de la falta d'estimació d'en Jan, i havia tret el gènit
fins al punt de maltractar els dos vells, d'embrancar-se en
col·lotges de compares i comares, i d'afanar tot el que podia per
vendre-ho d'amagat a fi d'arreplegar un bon bossot.
I en Jan, carregat de família i veient que cap anyada li era
bona, trinava i es desesperava, i a cada punt feia córrer el
bastó, bo i malparlant, entre renecs, de la seva dona i del poble
on l'havia anada a cercar.
-¡Ja no hauries de ser de Vilavessant, vacassa!
-I tu de Cassanelles, botxí del dimoni!
I vinguen cinglantades i blasfèmies de l'un, i vinguen gemecs i
crits de revolta de l'altra.
Altres vegades, ell, en lloc d'esbravar-se de semblant terme,
sortia de casa per anar a escampar la boira camps i boscos a
través, o per ficar-se a l'hostal i negar en vi els mals de cap
que el consumien. Rabiós i ple de rancúnia contra tot i contra
tothom, es sentia el cor rossegat per l'enveja i el cervell
regirat per plans de venjança. Venjança contra en Biel, que li
havia robat la dona que podia fer-lo feliç; venjança contra la
Malena, que l'havia rebutjat per un escapat de presidi, i que,
ditxosa del fruit que portava a les entranyes, havia acabat per
menysprear els mals averanys de la gent i per passejar-se ufanosa
d'un cap a l'altre de terme, baixant al poble sempre que en
sentia desig, tant si el seu home l'acompanyava com si no.
I pla podia fer-ho ben descansada, la dona! Perquè la gent de
Cassanelles, somrient al bon any, semblava haver oblidat les
males brames que durant tant de temps havien corregut contra la
torre i els seus habitadors.
Amb tot, igual que sempre, quedava al fons de les consciències el
caliu colgat, que espeternegava al més petit senyal de mal temps
o a la més lleugera pujada de les aigües, i eixia a fora en
mirades feréstegues dirigides al capdamunt del cingle de
Mal-vent: el cingle maleït que, aixecant-se superb, semblava
estar orgullós d'aguantar sobre el seu esquenall l'emblanquinada
torre, vorejada d'horta i de camps i fistonada de boscos, en els
quals pasturaven les bèsties guardades per la Llogaia.
-¡Com s'hi fan bons, els lladres, a l'esquena del comte!- solia
esclafir en Jan sempre que llambregava amunt.
I rumiant sobre la seva sort i la de llurs enemics, i comparant
la deixadesa de les terres que ell malmenava amb l'ufanor de les
que conreava en Biel, li dansaven per la testa imatges sagnoses,
i se li cloïen els punys fins a clavar-se les ungles als palmells
de les mans.
En semblants ocasions, tot era cercar conversa als companys de
l'hostal, i esbravar-se dient esguerradures i parlant de fer un
exemplar que en tremolés la terra.
-Sang a mitja cama, hi haurà el dia que m'hi posi!- repetia
sovint.
I, escalfant-se i encalabrinant-se de més en més, va arribar a
sentir-se posseït amb tan bella força de semblant dèria, que un
dia, havent vist passar per davant de l'hostal la Malena, que
venia de Rosari, va pendre comiat de la colla dels bevedors i la
va seguir de lluny a lluny, fent cuitamaga per no ser descobert.
Era a la vesprada, i, durant les hores que havia passat a
l'hostal, els companys havien anat enfaristolant-lo i atiant-lo a
fer a la dona un tort del qual es ressentís en Biel.
-Allà on hi ha hagut, sempre hi queda- li havien dit. -I, a fi de
comptes, alguna estimació t'havia tingut, la Malena, abans de la
tornada d'aquell perdut!...- I ell havia considerat que tenien
raó, els companys. I la mala pensada havia enfondit ben aviat les
arrels a dintre la seva testa, i el propòsit de convertir-la en
obra l'havia estat agullonant tota la tarda, a tall de barrina
que li furgués el cervell.
Els vapors de la bodega engolida acabaven d'avarar-lo,
encenent-li les sangs i fent-li eixir pels ulls, a flamarades, el
foc que li recorria la còrpora i amb el qual, ara, anant poble
avall darrera la Malena, s'anava abrandant encara més a causa del
moviment onejant que feia el cos de la dona cada cop que posava
la petja a terra.
Poc abans de veure-la arribar a la palanca, va rumiar un moment.
Allò de seguir-la li semblava un mal camí per a conseguir el seu
objecte: el que calia era segar-li l'aventatge i sobtar-la al cor
del bosc, a fi que, amb el sust, no li quedés habilior per a la
defensa.
Pensar i obrar va ser tot u: va trencar a la dreta, va davallar
en quatre salts al córrec, va travessar-lo sense descalçar-se,
amb aigua a genoll, i, abans que la dona engolfés la passera, ja
ell començava a entaforar-se per la foscor dels alzinars, que,
amb les ombres de llurs copes tofudes, avançaven la nit de mitja
hora grassa.
A tall de qui té les tresqueres ben conegudes, va anguilejar
lleuger una estona entre arboços i brucs, i va acabar per
posar-se a l'aguait darrera unes berdisses que venien a
assenyalar la meitat de la ruta entre el poble i la torre del
Barbut. Com que en aquell indret del camí s'escorria enclotat i
mig cobert pel brancam que li feia de volta, podria fer la seva
sense gaire por.
-¡Avui sí, que me les pagaràs totes plegades!- anava remugant
entre si.
I, aclatat a terra, tot era guaitar avall per escorcollar les
tenebres i parar l'orella per arreplegar tots els sorolls... La
quietud era immensa; però en Jan, remogut per l'ardentor del vi i
per la del seu mal intent, es sentia trasbalsat, i li semblava
que a dintre el cervell hi tingués una farga en la qual un rengle
de manyans maseguessin el ferro. Tot era una brasa. La raja que
l'enardia li donava un tremolor ferm que el sotragava tot.
De sobte li va córrer entre carn i pell una onada de glaç: la
Malena era ja a poques passes i s'acostava sense temença,
espantant la basarda amb un lleu cantusseig. D'ençà que es veia
segura de ser mare, res li feia una por gaire folla: semblava que
la companyia de l'infant que havia de nàixer li donés alè. Per
això, foragitat amb el cant el respecte a les tenebres, marxava
confiada i amb petja segura.
Amb tot, com li passava sempre que tenia a prop algun perill, va
semblar que flairés el que l'amenaçava, i es va aturar en sec,
girant arreu la vista i eixamplant els narius, com perdiguer a la
saga d'un rastre.
-Qui hi ha, ací?
Ningú va respondre. Només va sentir al seu davant una remor
somorta, semblant a la d'un animal que s'entafora entre les
mates.
-Una serpota o un llagardaix- va pensar.
I va rependre la ruta confiadament, per a aturar-se de nou al cap
d'algunes passes. No, no era cap bestiola, el que es movia. Ho
endevinava, ho sentia ben bé, que no podia ser-ho.
Però encara la sospita no s'havia acabat de convertir en
assegurança, quan es va trobar agarrotada fortament del braç per
una mà de ferro.
-Eh! Què és, això?- va cridar, amb un sust.
I, sense perdre la serenitat, va començar a fer forces per
deseixir-se del braços que volien entortolligar-la per la
cintura.
-T'espantis pas, Malena- anava dient en Jan, amb veu fosca: -som
jo, en Jan, que vui que m'estimis: sabes?... que m'estimis com
t'estimo jo. Perquè no hi ha ningú, al món, que t'estimi tant com
jo.
Va començar la brega entre la fosca. La Malena, tement que, si
cridava, baixés en Biel i hi hagués un daltabaix, es defensava
com podia, apartant el cap per no rebre les alenades vinoses
d'aquell bleix que li amanyagava el rostre. En Jan, enardit per
la resistència que trobava, s'enfellonia de més a més i deixava
el to mansoi per les amenaces fosques.
-Gica'm estar, o crido!- va fer, tot d'una, la Malena, veient que
se li acabava el braó.
-Si ho proves t'escanyo, mala pua!- va amenaçar en Jan.
Però la Malena, no volent donar-se, va fer un gran esforç i va
engrapar-li la cara amb la destra, cuidant buidar-li els ulls
d'una burxada de dits.
Esmaperdut per la dolor, en Jan va amollar, i ella, sentint-lo
que flaquejava, se'n va desfer amb una empenta, i va arrencar a
córrer boscos amunt, bo i llançant un gran crit:
-Bieeel!...
I encara els cingles veïns no havien repetit la veu, que la d'en
Biel, desde la porta de la torre, prenia la davantera al ressó.
-Ja vaaa!...
Unes quantes gambades del marit rostos avall i una pitrada de la
muller boscos amunt, varen unir-los en un dient d'avemaria.
I mentre, ella, fent-se compte del perill que havia passat, queia
en basca als braços d'ell, en Jan, com un assassí aixarpat al bo
de la seva obra, s'esmunyia cap al poblat bo i remugant
malediccions.