I en Biel va quedar-se sense guia, i aquella fam de paternitat
que el corsecava va créixer més i més. L'acolliment que, mort el
rector, va oferir a la vella Llogaia, no va arribar a
apaivagar-li la set d'amor que li donava mal viure.
La Malena prou l'afalagava, prou bregava per encoratjar-lo i
fer-li oblidar aquella cabòria que li rosegava el cervell com un
corc maleït!...
-Qui sap home? Com Déu no ens vol fer aquesta gràcia, deu ser que
ens convé.
Però ell, en lloc d'aconsolar-se, restava sorrut, capbaix,
mormolant paraules confoses que tant podien pendre's per oracions
com per veus de revolta. Alguns cops, tot pregant per l'ànima de
mossèn Esteve, sentia que una onada de dubtes li envaïa el
cervell. Si ell no s'hagués mort, pla que li hauria donat una
bona guia per a tocar el cor de Déu. Però, ja que fruïa de la
Glòria, ¿per què no demanava aquella gràcia a Nostre Senyor?...
Qui sap? Potser la tardança en la vinguda del fill era una prova
amb què Déu volia assegurar-se de la fermesa de la seva fe.
Aquesta pensada li obria el cor a l'esperança. Si era una prova,
ben segur que la Voluntad Divina acabaria per concedir-li el que
tan desitjava.
Per això, tement que Déu prengués els seus clams per tossuderia,
molts cops, recordant-se de les paraules de la Malena, solia
afegir, a les seves súpliques:
-No em rebel·lo, Senyor. Si no em convé, no me'l dongueu, el fill
que us demano.
I plorava desolat, tement a l'hora no aconseguir el seu objecte o
aconseguir-lo després d'una tirallonga de precs tossuts que li
atraguessin la ira del Cel. Amb tot, dintre de la seva
consciència, hi surava sempre una pensada: que, en demanar el
fill que no venia, la raó estava de la seva banda. Ventura que
aviat s'amorosia la seva exaltació i es reprenia a si mateix pel
sacrilegi de gosar oposar-se als designis del Totpoderós.
Aleshores es lliurava tot ell al treball que l'havia redimit,
foragitava tota mala dèria, i, encorbat al damunt del terrer, el
masegava per fecundar-lo i arrencar-li els fruits que nodria.
Per la seva banda, la Malena, malgrat les bones paraules amb què
pretenia encoratjar en Biel, sentia també a l'ànima la punyida de
la mateixa dolor. Als primers temps de matrimoni, la joia d'haver
arribat a aconseguir el que durant molt temps li havia semblat un
sommi impossible, no la deixava capficar en altra cosa que a
estimar el seu home i ser estimada per ell. Després, quan les
flamarades que l'abrandaven d'amor varen convertir-se en caliu
que no es revifa sinó de tant en tant, va sentir nàixer, com en
Biel, el desig de posseir una cosa que fos de l'un i de l'altre,
un fill en el qual poguessin esmerçar l'afecte sobrer que els
vessava del cor. Per últim, quan va perdre tota esperança de ser
mare, va esdevenir macilenta i trista, passejant d'un cap a
l'altre d'estatge la seva tristor, feinejant silenciosa pel
corral i la cuina quan en Biel era fora, esforçant-se per semblar
alegre i riallera quan en Biel era a casa.
I així, sempre contristada i rumiosa, veia passar els dies i les
setmanes i els mesos... i sentia en ple istiu esgarrifances de
fred en pensar que el seu pare anava envellint-se i li quedava
vida per poc temps... i s'encenia al cor de l'hivernàs amb les
onades d'ambició que l'abrandaven, sempre que obirava la dona
d'en Bartra que, més sortada que ella, passejava per camps i
boscos la seva fecunditat.
Fins la Llogaia va atrapar-la, un dia, al corral, feta una mar de
plors, al davant de la cabra cega i coixa que amanyagava el
cabridet que acabava de posar al món, bo i llepant-lo amorosa.
De xic en xic la seva pena va anar-se fent encara més i més gran,
arribant al punt de no deixar un moment de repòs a la seva ànima
i llevant-li l'habilior d'enganyar en Biel amb aixeres i afalacs.
I el temps rodolava cada vegada més pesat per a ella i el seu
home, que el veien passar sense una sorpresa, sense un goig que
els aferrés a la vida i els fes grata l'estada al món. Isolats a
la torre del Barbut, semblaven uns confinats de la terra que
purguessin alguna grossa maldat.
Per a acabar de fer més amarga llur existència, va venir un
hivern cru i plujós, que a les primeres alenades va endur-se'n
l'ànima del vell, deixant-los sense altra companyia que la de la
Llogaia, que s'aguantava encara ferma, però que començava ja a
perdre l'agre de tot i parlava d'anar-se'n a viure amb una
germana de ciutat, obeint a la pensada secreta de sostreure's a
les malvolences que la seva estada a la torre havia congriat
contra ella entre els cassanellencs.
En les llargues hores de solitud passades treballant dintre la
torre a causa de les pluges i neus, els dos esposos restaven
muts, provant d'esbravar amb sospirs somorts el dol que els
consumia. Ni l'un ni l'altre deien res; ni l'un ni l'altre
gosaven donar eixida als pensaments que els rautaven pels
dintres; ni l'un ni l'altre s'atrevien a acusar-se ni defensar-se
de no haver sigut aptes per a donar fruit.
Una nit, en trobar-se sols dintre llur cambra, en Biel, que no
havia desplegat els llavis en tota la vetlla, va dir, com si
parlés sol:
-Quina vida més trista!...
I va dir-ho amb tal aire de tendror, que la Malena, desacostumada
a sentir-lo parlar de semblant terme, en va quedar tota esponjada
i el va abrigar amb un davassall de paraules encoratjadores.
-I bé, home! no t'hi amoinis!... D'un temps un altre en ve!...
¿Te penses que no se'ns girarà algun dia, la sort?... ¿Te penses
que no ens escoltarà, Déu, un dia o altre?... Doncs no t'ho
pensis, home.
Però en Biel no es deixava convèncer, i no parava de bellugar el
cap en senyal de desconfiança. Quan ja no els havia escoltat Déu,
no es refiava pas que els escoltés mai de la vida.
-Creu-me, Malena: això és un càstig. Un càstig que dec tenir ben
merescut, quan tant me cou. Emprò el que jo no entenc és per què
n'has de rebre tu, d'aquest càstig. ¡Sabessis la pena que em fas,
con te veig marfir d'enyorament per culpa meva!... Perquè la
culpa de tot la tinc jo: sabes?...
La Malena, que ja s'havia embolicat amb els llençols, va
redreçar-se i va guaitar el seu home, que restava assegut als
peus del llit, com si no tingués esma de despullar-se.
-No, no em repliquis- va fer en Biel: -tota la culpa és meva.
Tota, tota, tota!... Quan jo vaig sortir de presidi, no n'havies
d'haver vist ni l'ombra, de mi. Me n'havia d'anar lluny, ben
lluny, a unes terres que no sabessin d'on venia, ni qui era, ni
el que havia fet. Llavors tu t'hauries casat amb qui haguessis
volgut, i jo hauria viscut amb tranquil·litat de consciència... o
m'hauria mort de passió d'ànima. I, mira't: mort jo, tranquil
tothom. Si res més no, sabia que no feia desgraciat a ningú.
-Pro ¿qui t'ho diu, que m'hagis fet desgraciada?... Si sóc
feliça!... creume... ben feliça!... Sabes què és, el que
desitjo?... Veure't content.
-No, no: no en tindries pas prou, d'això. Te consums, aquí dalt.
Te martiritza, això de veure que no pots fer-te amb ningú. No en
tenes prou, de mi!...
La Malena anava a replicar, però en Biel li va segar la paraula.
-Si no t'inculpo, dona!... ¡Si tenes tota la raó!... ¡Si jo també
me n'enyoro de no fer-me amb la gent!... Veus? Con estava sol, ja
era una altra cosa: sol patia, i sol passava les angúnies. Emprò
ara no; ara soms dos els que patim. I això és el que em reventa,
maliatsiga!... Tinguéssim un fill, ja seria una altra cosa. Ben
segur que seriem ditxosos, veies!
Va regnar el silenci per llarga estona. La Malena, deixant-se
anar al llit, va eixugar-se amb els llençols les llàgrimes de
tendresa que li reïntellaven galtes avall. En Biel, amb mala
traça, va acabar de despullar-se, va dirigir-se a l'espona del
llit, va aixecar l'abrigall, i en veure els plors de la seva
dona, va deixar-se caure sense forces a la cadira de prop del
capçal, sepse témer el fred de fora, que li amoratava les carns
nues, i sense sentir-se del fret de dins, que li glaçava els
ossos.
-Senyor, deu-nos un fill!... Ens cal un fill!... El volem de
totes passades!...- va exclamar tot d'una.
I la mirada feréstega que va dirigir en l'aire, i la força amb
què va estrènyer els punys, i la manera com va cloure les barres
fent-se carriquejar les dents, li donaven més aires d'amo que
mana maleint, que de creient que prega suplicant.
* * *