L'istiu era a les acaballes quan el tros davanter de la torre del
Barbut va quedar convertit en mas. A la banda del darrera, que
semblava abocar-se damunt del cingle de Mal-vent, no s'hi havia
tocat res, fora les obertures dels dintres, que havien sigut
aparedades.
Emblanquit de fresc, el bocí de casal que havia sigut transformat
es veia resplendir al damunt de les verdors de l'hort i dels
grans tous d'alzines i roures que davallaven fins al córrec. I la
blancor de la casa i la blancor del dipòsit i la blancor del pou,
feien tres taques alegres, que atreien les mirades de tothom.
Amb tot, aquella alegria semblava barrejar-se amb una ombra de
tristesa. Bé pernejava, la mula, dintre l'estable o la sínia; bé
saltironava alegre, en les hores que en Biel no l'havia de
menester, esbrotant d'ací i d'allà les mates d'herba que li feien
fretura; bé es bellugaven pels voltants de la casa mitja dotzena
de porcells i unes quantes d'aviram, esgratinyant la terra...
Però ni aquell moviment de les bèsties, ni el fressejar d'en Biel
anant de l'hort als camps i dels camps a la vinya, ni la remor de
tritlleig que feia l'aigua quan, junyida la mula al vogi,
regalimava dels catúfols i s'abocava a la canal que la duia al
safaretx, arribaven a animar aquell tros de muntanya.
Als primers temps de treball, aqueferat a regirar les terres,
llaurant avui un tros i femant o sembrant demà l'altre, ni tan
sols se n'havia adonat, el minyó, d'aquella solitud en que vivia;
però ara que l'aviram començava a fer-se, i les panotxes de blat
de moro apareixien replenes de gra, i les hortalisses semblava
que es veiessin créixer i engruixir-se; ara que obirava ben a
prop el dia de començar-se a gaudir de tots aquells fruits,
sentia com una mena de buidor.
Però més que mai la sentia a les hores de vaga, quan, no tenint
cap feina a les terres, s'entretenia, per no perdre el temps, a
fer, amb cor de pinya i troncs de cirerer, les pipes i pipots que
baixava a vendre a ciutat i que l'ajudaven a viure.
En semblants ocasions, pensava sempre que li calia fer ben aviat
un determini ben fet: empendre a la Malena, i enllestir el tracte
per casar-se a entrada d'hivern. Un cop de cap, com més aviat es
dóna, millor. Doncs molta més raó tenia per a donar-lo ell, que,
d'ençà que sabia el que era estimació, no n'havia sentit per cap
altra mossa que per la Malena. Sense una dona, la seva obra no
podia tirar avant ni eixamplar-se.
I, encara que pogués, ¿què en treuria, de treballar com un negre,
de sol a sol, atuït per la calda a l'istiu i barallant-se amb les
glaçades a l'hivern, si, al capdavall d'una tirallonga de
fatigues, no hi obirava l'esperança de fer-se una família que li
alegrés la vida i li donés ales per a arribar a una vellesa
reposada?...
El que li calia, doncs, era enllestir la cosa i, abans no vingués
el fred, escalfar la seva casa amb el caliu d'una estimació ferma
que fos la fi de la vida atzarosa que havia arrossegat per tant
temps i el principi de l'existència de pau que veia en somnis.
¡Quina joia no seria la seva en veure, anys a venir, el lloc que
li havia servit d'amagatall en les seves desgràcies, transformat,
per obra i gràcia del treball, en niu de dolçors sense mesura!
Cada dia, a l'hora baixa, mentre les ombres s'anaven ensenyorint
de les clotades i estenent-se rostos amunt, solia encaboriar-se
amb la mateixa cosa. I la remor llunyana de l'aigua que davallava
pel córrec... i la més propera de les dues que, nades sota el
cingle, s'acorrien cap a la plana, convertint-se ben aviat en
riu... i la del doll que, provinent de la sínia que feia anar la
mula, s'escorria fins al safaretx, semblava que bressolessin els
seus somnis rosats d'home verge.
Ben mirat, volia i dolia, en Biel: volia perquè estimava, dolia
perquè, malgrat el seu braó i la seva fam de treball,
s'esgarrifava davant la pensada que qualsevol dia se li
estronqués la sort.
Quin daltabaix, aleshores! Desgraciat ell, desgraciat tothom: la
Malena, el vell Costa, els fills que poguessin venir...
Només de pensar-hi, aclucava els ulls i arrugava el front, com si
volgués foragitar de si la imatge d'una cosa que l'horroritzés!
Amb tot, un dia, mentre contemplava l'olla, que bullia, al cim
dels fogons, curullada de les primeres cols i trumfes que havia
collit a les terres que menava, va sentir-se envaït per una onada
de joia, va somriure satisfet, i va fer una ganyota de menyspreu
als pensaments feréstecs que se li presentaven en munió.
-Bah! bah! Pit i fora! I si vénen mals de cap, els hi farem cara.
I, confiant en el coratge que li havien donat les seves palestres
amb la dissort, va anar a trobar, el mateix dia, mossèn Esteve;
va tenir-hi, dintre el seu despatxet humil, una llarga sentada,
com si es confessés; i va fer-li avinents tots els seus propòsits
per a l'esdevenidor, i el seu intent d'endur-se'n a viure a la
torre el pare de la Malena, que hi podria descansar de la seva
vida de penes i treballs. I tant de cor va parlar, i tanta
veritat resplendia en els seus ulls, que el sacerdot, com si
llegís en la seva ànima, va restar convençut que el canvi sofert
pel minyó no era cosa enganyadora; i, després de sentir-se
sotragat per una esgarrifança de felicitat, va somriure
triomfalment i es va oferir a anar, ell en persona, a cloure el
tracte amb el ferrer.
-Aquesta vegada et vui fer de pare- va dir-li el capellà, bo i
aixecant-se de la cadira de braços i tustant-li l'espatlla amb la
destra.
-Bé prou que li pertoca!- va fer, convençut, en Biel.
I, sentint que les llàgrimes estaven a punt de fer-li traïdoria
escapant-se-li galtes avall, va prendre aquella mà paternal que
sentia sobre, va estampar-hi un petó que va cuidar envermellir-ne
la pell, i va eixir de la rectoria a corre-cuita: tan a
corre-cuita, que ni es va adonar tan sols dels de can Bartra que,
a un recó del cancell, estaven conversant amb el vicari sobre el
casament d'en Jan amb la Maria Betra, de Vilavessant.
L'endemà mateix, havent rebut per via de mossèn Esteve la bona
nova que el ferrer es mostrava tot agradat del matrimoni i
satisfet de desempallegar-se de la ferreria per anar a viure a la
torre del Barbut, va escriure al comte el que feia al cas,
donant-li noves de la collita, i parlant-li d'eixamplar els
conreus i de fer entre els dos camps la tallada de bosc que havia
de convertir-los en un sol.
I el comte, en lloc de respondre a la carta, va presentar-se al
cap d'alguns dies, disposat a fer el que el minyó li demanava.
Però no va presentar-se sol, sinó amb un mestre d'obres de ciutat
que havia d'estudiar la manera d'arranjar el molí de vent que
arrodoniria l'obra de refer la propietat, proporcionant aigua en
abundor per a convertir en regadius algunes de les terres que ara
eren de sequer.
-Lo promès, promès- va dir el comte.
I, després d'una estona de repòs, va emprendre amb en Biel la
volta de la propietat.