Encamellat al cim de la mula, i amb en Biel per mosso de peu,
davallava mossèn Esteve, rostos avall, cap a la plana.
Les primeres lluïssors d'una matinada de juny tenyien de porpra
els cims dels serrats; les orenetes volaven, cels a través, en
tots sentits, com si esperessin frisoses l'arribada del sol; i
els crits dels galls que l'anunciaven eren respostos pels
escatainets de les guatlles, que, amb llur _blat-segat_,
semblaven menar la pressa als pagesos perquè cuitessin a esmolar
la dalla.
Un ventet suau i agradós feia gronxar al capdamunt de llurs tiges
esprimatxades les ventrudes espigues, i, cavalcant en aquell
ventet, recorrien l'espai flaires d'acàcia florida i sentors de
terra frescal, ferum de reïna i fortor d'herba tendra.
Muntanyes avall, al pas calmós de la Morica, anaven allunyant-se
de Cassanelles el capellà i en Biel, bleixant i olorant a ple
pulmó i amples narius el baf sanitós que surava arreu,
alegrant-ho tot amb l'anunci d'un bon any.
Amb tot i portar-lo al cap de bisbat una missió enutjosa, mossèn
Esteve es mostrava alegre, amb l'alegria que dóna la netedad de
consciència i la tranquil·litat d'esperit. Fins semblava que la
benaurança que anunciava la natura l'hagues tornat jove,
llevant-li del cim tota mena de xacres.
-Mira, Bielet- deia al seu company, complaent-se a anomenar-lo
com quan el tenia d'escolà: -Fa més de dues hores que davallem
per aquests trencacolls, i encara no he tingut ni l'ombra d'un
rodament de cap. Talment diria que m'han tret anys de sobre,
veies!... I això ja és un bon començament de jornada.
-Déu vulgui que acabi tal com comença- va fer en Biel, que
caminava cap baix i pensatiu.
-No hi ha d'acabar, home!... Ja veuràs com sa Il·lustríssima es
fara càrrec de tot. És molt enraonat, sa Il·lustríssima. I molt
entès en les coses del món. I té molt de talent. Per això confio
que tot seguit coneixerà la cosa i la resoldrà amb tota
consciència. I, un cop l'hagi resolta, ja tindrem camí ferm per
anar a topar el senyor comte. I hi anirem tots dos, a topar-lo:
entenes? Qui cara veu, cara honra.
Tot garlant de l'afer que els duia a ciutat, varen arribar en
dues hores i mitja als Hostalets, on varen aturar-se per a fer pa
i beure i donar el morralet a la Morica. Després varen seguir
altra vegada la ruta, caminant sota els raigs del sol, que anava
aixecant-se, tot roig, sobre la ratlla de llevant.
-D'aquí un parell d'hores entrarem a ciutat- va fer mossèn Esteve
en envestir de nou la caminada. I va afegir, convençut: -El cor
me diu que Nostre Senyor ens ajudarà. I ¿sabes que hem de fer,
per més obligar-lo? Dir el Rosari.
-Com vulgui- va fer en Biel.
-I, després de senyar-se i persignar-se tots dos, varen
passar-lo.
El camí que seguien ara, ja no era de trenca-colls, sino planer
com la mà i net com una toca de monja. Havien deixat viaranys
perdedors i dreceres perilloses, per a ficar-se plana endins,
seguint el camí ral que, anguilejant a trossos tot a vora del
riu, que baixava de sota Cassanelles, havia de dur-los al terme
de llur viatge.
Entre les grans esteses de blats i ordis a punt de segar que
creuaven la carretera, el grandiós paraigua vermell amb que es
guardava del sol el capellà, semblava una rosella colossal: la
mare dels milions i milions que se'n veien vermellejar entre la
rossor de les messes madures. Entre la fresca del riu, i el
zum-zum dels borinots i avespes, i el fregadís de les espigues
mogudes pel vent, l'oració de mossèn Esteve i el seu company
semblava una remor més; pero una remor tan forta, que cuidava
ofegar les que se sentien ça i enllà cantant la vinguda de
l'istiu. Entre el corrent de l'aigua, i el brandeig onejant dels
blats, i el voleiar de les papallones, i el vaivé dels segadors,
que en alguns indrets ja començaven la feina, el moviment dels
dos caminants semblava el més seguit i el més segur i el més
ferm.
I era que, tant a mossèn Esteve com a en Biel, els guiava la fe i
l'esperança.
Els objectes que els duien a ciutat eren dos: l'un el de
respondre mossèn Esteve a l'interrogatori a que el volia sotmetre
el bisbe, informat, per un parent de can Bartra entrant a la
cúria, de la protecció donada a en Biel per ell; l'altre el
d'anar a topar el comte i demanar-li ajuda per al llicenciat de
presidi, assedegat d'empendre una vida de pau i de treball.
Durant les hores de solitud que havia passat a la torre, havia
rumiat molt, en Biel. Havia rumiat i somiat. I tots els seus
rumiaments i tots els seus somnis havien anat a parar sempre a
una mateixa reflexió: que, amb algú que el protegís, podria
encara fer-se home. Per això, el dia que va topar-se en ple bosc
amb mossèn Esteve, va semblar que se li obrís el portell de
l'esperança, i, buidant totes les angúnies que el consumien, va
explicar, fil per randa, al sacerdot, totes les faltes que li
pesaven sobre la consciència, tots el seus propòsits espatllats
per la malvolença de la gent del poble, tots els seus esclats
d'ira en considerar la seva desgràcia, tota la seva fam de
justícia, malmesa per la de venjança que feia niar dintre el seu
pit la vida de bèstia ferotge que es veia obligat a dur.
I en veure l'aire d'amor amb que el capellà escoltava la
confessió de les seves culpes, i en escoltar els sanitosos
consells amb que l'aconhortava, va créixer més i més el seu afany
d'esmena. I en créixer aquest afany, va recobrar coratge, tant de
coratge, que fins va demanar al bon vellet la protecció que li
mancava per a dur a bon terme les dèries que d'algun temps ençà
feien estada dintre el seu magí, i que eren les de convertir la
torre del Barbut en masoveria, transformar en hort l'erm que
tenia al davant, aprofitar per a sembrats les dues o tres grans
clarianes del bosc, i plantar de vinya els terrenys que fossin
aptes per al cas.
Les obres que caldria fer a la torre eren molt poques. Amb el
temps que hi havia tingut el cau, se l'havia anada conjuminant de
mica en mica, adobant amb toves i teules que havia trobat
arreconades, els coberts espatllats, refent els fogons per coure
la minestra, apedaçant les portes esquerdades, i tapant amb
pedres i fang els esvorancs dels murs.
I això ho havia fet sense esmerçar-s'hi altra cosa que les seves
suades; perque, amb tot i el mal nom que tenia la torre,
conservava encara quelcom del temps, no aconseguit per cap dels
vivents del poble, en que havia sigut habitada per una pila de
generacions, que n'havien fet un niu d'amor i de treball, fins
que els francesos n'havien foragitat la darrera.
D'aleshores datava el nom de _torre del Barbut_ amb que es
coneixien aquelles ruïnes, en memòria del capità de l'escamot que
va fer-ne la seva caserna i que va morir-hi al cap d'alguns
mesos, socarrat per les flames amb que els pagesos varen venjar
la gosadia d'haver convertit en torre dominadora de tots els
encontorns un angle de la casa.
El que havia succeït era que, de generació en generació, el fet
havia anat transformant-se, i el capità barbut s'havia convertit
en bruixot, i la torre en paratge maleït, del qual convenia
apartar-se'n com de la pestilència.
Per això ningú havia volgut habitar-hi mai més, ni conrear les
terres que vorejaven la casa.
* * *
I, per això també, aquell dia, quan mossèn Esteve (després de
passar dues hores amb el senyor bisbe i de deixar-lo plenament
convençut de la justícia del seu ben obrar amb en Biel, va
presentar-se amb el seu protegit al comte, el va deixar
esmaperdut de sorpresa. Però encara no havien baratat una vintena
de paraules, que ja el senyor de la propietat sentia que se li
encomanava l'engrescament per l'empresa.
Justament, el comte, jove rebrot d'una família de nobles
disbauxats, l'havia donada per contradir les tradicions dels seus
pares, i menava una existencia activa, d'home veritablement útil,
enamorat de tot el que signifiqués activitat i treball.
Convençut que qui sembra cull i que per a obtenir bones anyades
no cal estalviar la llavor, així que, a vint-i-cinc anys, s'havia
trobat amo d'un patrimoni escrostonat i aixafat sota el pes dels
deutes, havia fet un punt dels seus venent-se totes les terres
que li havien calgut per a passar ratlla i per a poder posar en
camí de millora les propietats que li quedaven lliures.
Arrossegat per la seva febre de millores, havia transformat en
camps ufanosos els ingrats ermots, en regadius verdejants les
terres resseques, i en grans farineres alguns dels pobres molins
que tenia arrenglerats tot a vora del riu, des de Cassanelles a
la plana. I tant i amb tant de seny havia treballat, i tan bon ús
havia sabut fer de tots els avenços, que en pocs anys havia refet
el patrimoni.
L'únic que no havia aconseguit era treure bona estella dels
boscos i de les terres que vorejaven la torre del Barbut. I com
que no havia trobat mai comprador, ni havia volgut
encarregar-se-li'n cap pagés, havia acabat per abandonar
semblants paratges a la natura, acontentant-se amb fer guarnir
alguns pedrers, amb el fi que hi fessin cau els conills i
tenir-hi caça segura.
Un cop explicada per mossèn Esteve la història i els propòsits
d'en Biel, aviat varen entendre's. De primer farien tan sols una
provatura, artigant un parell de clarianes del bosc i convertint
en hort un tros d'erm; després, si la cosa donava, podrien
estendre's més, i fins, si convenia, comprar bestiar i un molí de
vent per a encinglar l'aigua fins a la casa.
-Això serà més endavant- deia el comte, -quan la cosa comenci a
donar i vós us caseu i formeu família. De primer antuvi, l'únic
que farem serà posar sínia al pou per poder regar les
hortalisses. Cabalment, al Mas de la Caula tinc encara tots els
ormeigs de la que hi habia abans de fer-hi obres. D'eines, amb
una requisa per dos o tres masos, en tindrem més que no en
vulguem. Amb aix, una ròssa per la sínia i les obres que farem al
dipòsit de l'aigua i a la casa, ja podrem anar fent. Hem de veure
si, d'una vegada, la torre del Barbut torna a ser el que havia
estat. Perquè, per més que diguin, en altres temps la propietat
de Cassanelles era de les millors que havia tingut la família.
-Prou que es veu. I una bona pila de coses hi ha que ho
assenyalen. Els estables, les corts, el dipòsit...
-Doncs a veure si la fem reeixir.
-Per mi no es perdrà pas.
-Per mi tampoc.
I, aixecant-se de la immensa cadira de braços en que estava
assegut, va donar a entendre, el comte, que per a ell no hi havia
més de que parlar.
Aleshores, mossèn Esteve, estrenyent amb la seva mà ossosa i
descarnada la que li allargava el comte, fina com d'una
senyoreta, però robusta i ferma com d'un home fort, va confegir:
-Fins a...
-Fins d'avui en quinze, que ja hauré estat al Mas de la Caula i
pujaré per veure el que s'hagi de fer i enllestir el tracte- va
interrompre el jove senyor. I, donant un copet encoratjador a
l'espatlla d'en Biel, va acompanyar-los, a ell i al sacerdot,
fins a la porta del seu despatx, més semblant al d'un home de
comerç que al del cap de casa d'una familia noble.
Després va asseure's darrera l'escriptori, va pendre un full de
paper, i va començar a fer plans i xifres.
El seu front espaiós, la seva cara de linies robustes, i la seva
barba rogenca i forta, contrastaven amb l'aire afeminat del seu
pare, que es veia en retrat al seu darrera.
De sobte va aixecar la testa i va quedar rumiós. Passat
l'engrescament del primer instant, acabava de sentir-se
pessigollat pel dubte. Però ben aviat va foragitar-lo de si,
considerant que el que anava a arriscar era una mesquinesa
comparat amb els aventatges que, si la cosa anava bé, podia
produir-li. I, que hi aniria, era gairebé segur. L'energia i el
coratge de que havia donat sempre mostra en Biel n'eren penyora.
És veritat que aquest coratge i aquesta energia tambe els havia
demostrat per al mal; però ¿qui sap qui era que en tenia la
culpa?
En fi,- va acabar per dir-se: -qui no sembra no cull.
I, prenent resolut la ploma, va escriure al bander de Cassanelles
encomanant-li respecte per a en Biel com a llogater de la torre
del Barbut i les terres que l'enrondaven.