La primavera arribava, i en Biel, des de la torre del Barbut, la
veia esclatar en la verdor dels camps, en la blancor dels
ametllers florits i en la rojor dels brots novençans amb què
s'engalanaven els arbres de tota la comarca. I, tot veient-la,
sentia més aviat tristor que joia. En escampar la vista per
l'estesa de conreus que davallaven esglaonats fins a la plana des
del peu mateix del cingle, en contemplar el bé de Déu de viandes
que cobria els horts de darrera les cases del poble, i en
adonar-se que ja les vinyes de tots aquells voltants començaven a
verolar, el corprenia una mena d'enyorament del qual ni ell sabia
explicar-se la raó. Era enyorament desconegut fins aleshores, una
recança que l'entristia; però no amb aquella tristor que atueix i
lleva l'habilior de moure's, sinó amb una tristor frisosa que li
pessigollava arreu tot el cos i l'atiava a bellugar-se d'ací
d'allà com si cerqués quelcom que no trobava.
I això era la veritat: cercava quelcom per a esmerçar les forces
que dormien dintre seu i que, revifades per l'onada tebiona de la
primavera, li encenien la sang, encomanant-li fam de moviment i
de brega. Per això, en veure els pagesos com s'escarrassaven per
les treballades, els tenia enveja i s'apoderava d'ell un gran
desig de demanar-los per amor de Déu un magall o una aixada, amb
el fi de satisfer la seva necessitat de foragitar dels seus
dintres l'escreix de vida que els hi xarbotava. I per això també,
creient en va tot el que intentès per demanar feina, passava el
dia adalerat, corrent d'una banda a l'altra per l'espessor dels
boscos, anant a furgar els conills en llurs caus, sense altra
dèria que la de fer-ne aixecar algun per córrer-li al darrera i
encalçar-lo fins a sentir-se aclaparat pel lassament i cobert de
suor.
A vegades l'agafava tan fort el desig d'apaivagar el seu
desatent, que arribava a fer-se obirar pel bander, amb l'únic fi
de fer-lo bogejar i obligar-lo que el perseguís.
I el bander, que ho coneixia no esperava més que la bona ocasió
d'aixarpar-lo en alguna malifeta i engegar-lo a l'altre món d'una
escopetada.
Més d'un cop va anar-se'n ben bé d'un jaç de grill com no el
malmet per tota la vida: sobretot una tarda que va trobar-lo
furgant els amagatalls dels conills als pedrers del comte, que es
veien blanquejar sota el cingle de Mal-vent, prop de l'angle que
formaven, en unir-se, el riu i el córrec.
Aqueferat en la tasca, no va adonar-se, en Biel, del bander fins
que va tenir-lo a mig tret de fona. El seu primer intent va ser
de fugir, però al mateix instant va adonar-se que els viaranys de
sortida eren molt escassos. Al darrera hi tenia el riu, a la
dreta el cingle, a l'esquerra el córrec, i al davant un home
disposat a fer-li un mal joc. I, si era impossible encinglar-se,
era exposat travessar el riu, per mor de la tossa que pararia en
trobar-se, a l'altra vora, a camp descobert, sense una bardissa
on pogués amagar-se. L'únic camí que podia salvar-lo era el de
saltar en quatre bots al córrec i empendre la cursa avall fins a
trobar un redós segur.
Però el bander va endevinar-li l'intent, i, segant-li
l'aventatge, li va engaltar l'escopeta, engegant-li un tret sense
cap mena d'avís.
-Ara les pagaràs totes plegades, escapat de galera!
I ventura va tenir, en Biel, d'amagar-se darrera una roca;
perquè, si no, hi hauria deixat la pell.
Aleshores, qui va veure's en perill va ser el bander, puix que en
Biel, en una flamarada d'ira, va engegar també la seva arma. I,
encara que va errar el tret, l'esverament del seu enemic i el
temps que va perdre carregant de nou van donar-li'n, a ell, per a
esmunyir-se darrera un barder i endinsar-se a salt de guilla per
les fosquedats dels boscos del comte.
Però, enardit per la brega, el bander es va llançar com foll al
seu seguici, cercant l'ocasió en què pogués engaltar-li l'arma.
Bosc endins i rost amunt, varen brincar llarga estona a salt de
mata, estrompassant xaragalls i esbarzers, i anguilejant entre
l'espessor com esperitats. En la seva fuita, en Biel es sentia ja
penedit d'haver plantat cara al bander, i, malgrat el seu
esverament, no sabia estar-se de rumiar. I el que rumiava era que
potser el millor que li podria escaure seria que el seu
perseguidor el deixés al seti d'una escopetada, per a acabar d'un
cop amb la vida que duia. Però al mateix temps sentia temença de
morir, abandonant, en fer-ho, tota esperança de ser de la Malena.
I per això fugia... i per això, de tant en tant, quan duia bon
aventatge, es girava tot ell i plantava cara, amb el desig
d'esporuguir el bander i fer-lo recular per sa saor, sense que li
donés treballs d'engegar novament l'arma. Perquè la seva temor
més grossa era que, si arribava a veure's estalonat, se li posés
un tel als ulls, perdés el món de vista i fes un estropici com el
que havia fet abans amb el Picotí.
Aquest pensament va estremir-lo de cap a peus. Primer la mort que
arribar a una cosa semblant!
I, panteixant de fatiga i cama-segat d'emoció, va escurçar el
pas, corprès per un lleuger desig de deixar-se matar.
Tot d'una va caure rendit, esperant resignat la seva hora i
llançant l'escopeta, quasi al mateix temps que se que se li
plantava el bander a poques passes, encarant-li el fusell i
cridant, amb veu rabiosa:
-Ara sí que ets meu, fill de vacassa!
Fuetejat per l'insult, en Biel va revifar-se, es va redreçar, va
saltar fins al punt on havia llançat l'escopeta, i va respondre a
l'insult amb una llambregada d'odi, engaltant l'arma a l'enemic.
Però ni ell ni el bander havien tingut temps d'engegar, quan una
veu esquerdada va corgelar-los tots dos:
-Què feu, desgraciats!
I, mentre en Biel tornava a llançar l'arma avergonyit, el bander
se la penjava de mala gana al muscle, tot contrariat de no haver
pogut aprofitar l'ocasió.
-Vaja! Prou n'hi ha- va fer, aleshores, la mateixa veu.
-És que aquest lladre- va ajustar el bander -sempre pensa quina
em farà, i només disfruta malmetent tot el que troba. Ja li dic
jo, mossèn Esteve, que va ser pitjor que una pedregada, pel terme
de Cassanelles, la seva tornada de presidi!
En Biel no sabia què dir. Havia conegut la veu del senyor rector,
i en restava com esmaperdut. Ni tan sols gosava aixecar la vista,
que tenia clavada a terra com si no la'n pogués arrencar.
Mossèn Esteve era un vell alt i escardalenc, de rostre bondadós i
posat d'apòstol, de parlar dolç que atreia, per reflectir-s'hi
tota la dolçor d'una ànima sense taca.
Per això, en Biel, així que va tenir prou gosadia per a aixecar
els ulls fins a ell i el va veure obert de braços com si li
oferís un redós, va sentir-se corprès per la seva figura
venerable, i, sense fer-hi esment, va anar-s'hi acostant...
acostant, mentre guaitava d'esgallimpautes el bander, a tall de
gos bastonejat que cerca protecció en el seu amo.
I, com més avançava cap al sacerdot, més creixia l'encís que
l'atreia i més de pressa es movien els seus peus. Tant, que les
darreres passes que l'en separaven va fer-les d'una correguda.
-Vina, manyac, vina- va dir, aleshores, el capellà.
I, estrenyent-lo en ferma abraçada, va acaronar-lo com a un
infant, sense mostrar cap llei de repugnància per ell ni fer cap
mena de cas del bander, que s'allunyava bosc enllà tot mormolant
esguerradures.
L'únic que veia el capellà era que en Biel plorava i sanglotava,
amb un plor que li negava tot el rostre i amb uns sanglots que el
sotragaven de cap a peus.
I per això l'acaronava... i per això l'abraçada amb què
l'estrenyia contra el seu pit s'anava estrenyent de més en més...
i per això, com si hagués conegut l'Escura-llànties i volgués
fer-se'n el continuador, va exclamar, tot d'una:
-Plora, manyac, plora!... Llença-la tota l'amargor que portes a
dintre!... Benaventurats els que ploren, perquè ells seran
consolats!...
En Biel va aixecar la vista i va guaitar el sacerdot.
-Vol dir, mossèn Esteve?...
-Sí, manyac, sí.-
I el vellet tremolós, que per a caminar necessitava l'ajuda del
gaiato, va empènyer cap a un marge que s'obirava allí prop el
jove robust i ferm, conduint-lo i guiant-lo com a una criatura
que dóna, indecisa, les primeres passes.
A l'entorn, el bosc ressonava amb la remor de les fulles
estremides per l'oreig, amb els cants dels ocells inspirats per
la tornada de la primavera i amb el xapoteig llunyà de l'aigua
que davallava, córrec avall, cap a la terra baixa. El sol, a les
darreres passes de la seva jornada, estava ja frec a frec de
l'horitzó, a punt d'enfonsar-se en una mar de muntanyes onejants,
com nedador ardit que es capbussa. La volta del cel, clapejada de
núvols, resplendia de canviants colors, que convertien les
clarianes del bosc en pintats finestrals.
Una pau immensa semblava apoderar-se de la natura, negant-la de
benestar i repòs, un repòs i un benestar semblants als que es
respiren sota les naus d'una catedral grandiosa.
I aquella pau de la natura s'encomanava a en Biel, qui, assegut
al marge, escoltava, amb l'afició de l'assedegat que s'abeura,
les paraules de consell i de plany, de reny i de consol, que
vessaven a raig dels llavis del vell:
-¿Te'n recordes, de quan me feies d'escolà?... Que n'eres, de
diferent!... Tota la teva dèria era treballar, guanyar diners per
ajudar a la teva mare, que al Cel sigui. I, com que eres bon
minyó, tothom t'estimava. Després vares anar fent-te gran i fort;
i, com més home et feies, més treballador te tornaves i més
podies servir de mirall als joves del teu temps. Emprò vares
tenir aquella mala hora, i tothom te va girar les espatlles.
-Pas vostè, que em va ajudar tant que va pusquer.
-Perquè jo sabia que, si havies fet aquell disbarat, no havia
sigut per maldat de cor, sinó per una temptació del dimoni, que
va encegar-te. No fa, que tinc raó? ¿No fa, que així que vares
haver comès el crim ja vares sentir-te penedit? ¿No fa, que
sofries més dels crits de la teva consciència que del càstic de
la justícia?...
-Sí... sí... sí...
-Doncs el que havies de fer era escoltar-la, la veu de ta
consciència. Escoltar-la i obeir-la, i fer un propòsit ferm de no
tornar-la a pertorbar mai més. Mai més! Entenes?... I, al tornar
al poble, havies d'haver-ho fet amb l'intent de no delinquir cap
altre cop i guanyar-te, a còpia de ben obrar, la voluntat dels
que, a causa del teu crim, l'havien apartada de tu. Emprò no
vares fer-ho, i, en lloc d'esmenar-te, va semblar que fessis tot
el que pusquies per donar la raó als que et critiquejaven. I
vares començar a venjar-te d'ells fent mal... i per això la teva
tornada al poble va ser com l'arribada d'un flagell pitjor que la
pedra seca.
Va callar un moment el capellà, i, aclofat per les seves
acusacions, en Biel va ajupir la testa. Sense adonar-se'n, el seu
cos anava relliscant marge avall de mica en mica.
-¿Per què no venies a veure'm, de primer antuvi?... ¿Per què no
anaves a saludar-lo, al pobre vell que tant t'havia estimat?...
¿Te'n donaves vergonya?... ¡D'ofendre a Déu, te n'hauries de
donar, no pas de penedir-te de les ofenses!... ¿No t'ho havia dit
mil vegades, que la seva misericòrdia és infinita?... Doncs per
què no implorar-la?... I ¿per què no fer-ho ara, que encara hi
ets a temps?... Un bon penediment te pot salvar. Els sants
pecaren.
En Biel s'havia anat arraulint i aclofant fins a tal punt, que el
capellà podia amanyagar-li la testa sense ajupir-se. I, tot
amanyagant-la-hi, va acabar el seu raonament de baix en baix, com
si temés torbar la solemnitat del cap-vespre:
-Digues: ¿fa, que te'n penedeixes, de tot el mal que has fet?...
fa, que vols esmenar-te?... ¿fa, que'n demanes perdó a Déu amb
tot el cor, de les teves culpes?
El bosc callava, negat en la dolça placidesa de l'hora augusta. I
la seva quietud era tan pregona, que fins permetia escoltar els
batecs dels polsos d'en Biel.
-¿Fa, que li'n demanaràs perdó, a Déu, de les teves malifetes?-
va repetir el capellà.
I el pecador, oblidant tot el que l'enrondava, afamat de consol,
assedegat de pau, va acabar de relliscar pel pendent del marge,
va caure de genolls, i bo i amagant la testa entre els plecs de
la sotana del sacerdot, va exclamar, en un gemec de desfogament:
-Sí, pare!