De la rabiola, va cuidar ferir-se, l'hereu Bartra. En veure el
camp en aquell estat, va posar-se-li un tel als ulls, un
regirament de tota la còrpora va fer-lo tambalejar, i va caure
com tocat per una centella, anant a topar de clatell al caire
d'una roca.
Sort que un veí que va passar al cap de poc, va portar-lo a
coll-i-be a casa seva: si no, ben segur que li hauria donat un
que sentir, aquell cop de sangs. Prou que va dir-ho el barber
després d'enfonsar-li la llanceta als braços: -Si no li arribem a
treure aquesta sang, se'n podia fer deu pedres.-
Per fortuna, tot el que tenia de petit ho tenia de fort, i en
vuit dies va ser el mateix d'abans.
Això sí; rancuniós com era, va quedar-li com una mena de rosec,
una recança pregona de no haver esbravat tota la ràbia que el
consumia i que li feia exclamar sovint:
-L'hi hagués poscut atrapar, al lladre!... Llamp me mati si no li
hagués fet la tussa!
Algú va aconsellar-li que tirés la cosa per justícia; però no hi
va voler saber res. Justícia! Prou que se la faria ell, el dia
que s'hi pogués adobar!... El que és aquella no li portaria pas a
vendre, en Biel!... Perquè, que l'autor de la feta havia estat en
Biel, no en tenia cap dubte: n'hauria posat les mans al foc sense
por de cremar-se.
Malgrat la seva certesa, hi havia moments en què, rumiant,
rumiant, acabava per dir-se que un home sol, en una nit, no podia
haver fet tanta feina. Però ben aviat, en recordar el braó de què
en Biel havia donat mostra sempre, tornava a posseir
l'assegurança que ell i no més que ell era capaç de semblant
obra. D'un home com en Biel podia esperar-se tot. Això sense
comptar que per a alguna cosa havia de servir-li el seu tracte
amb les bruixes.
Aquest pensament va retenir-lo per uns quants dies d'empendre la
tasca de posar remei al mal. Qui s'hi bat, amb les bruixes?...
Amb tot, va acabar per decidir-se; i ajudat pel seu pare i la
seva mare, va posar-s'hi de tot cor, deixant el camp net en mitja
dotzena de jornals i tornant a colocar en un altre la tanca de
petites lloses.
-Ara que provi de tornar-ho a malmetre- va esclafir, un cop
llest.
I, durant una mesada seguida, va estar cada nit a l'aguait, amb
l'escopeta carregada de balins i el cor de rancúnia, decidit a
engegar un tret al primer que gosés acostar-se al camp.
Però no li calia pas la seva vigilància. En Biel, ferit pel
penediment, havia cobrat consciència de la seva situació i havia
comprès que, per la via seguida fins aleshores, no aconseguiria
mai la pau de què estava afamat. Una conversa que va tenir amb la
Malena va acabar-lo de decidir a llaurar dret.
Era cap al tard d'un diumenge de febrer. En Costa, que havia
passat la tarda a l'hostal jugant i bevent, s'havia ficat al llit
en arribar a casa, queixant-se de rodaments de cap i quedant-se
adormit com un soc.
La Malena, en notar-ho, va sortir de casa amb l'intent d'anar-se
a esbargir. D'ençà que s'havien trobat a la font amb en Biel, la
seva vida d'ocell de gàbia li era esdevinguda més feixuga que
abans. Tot el dia el passava pensant en escapar-se, fugir camps a
través, rondar pels encontorns del poble, per apaivagar, mal que
fos només per una estona, la set de llibertat que la corsecava.
Amb l'esperança de trobar en Biel, va tirar avall pel carrer
solitari, i, així que va ser a l'indret de la font, va atravessar
la palanca i va aturar-se un moment. De primer antuvi, la solitud
que regnava per aquells voltants, aclarits feblement per les
darreres lluïssors del dia i animats tan sols per la remor de
l'aigua que davallava pel córrec i la que eixia de la font, li
féu sentir cert esfereïment. Però, capficada per les ganes de
reveure en Biel, va recobrar ben aviat el coratge, i va seguir
avall per sobre el ribàs, desafiant les foscors del vespre.
Ja era un bon tros avall, quan una fresseta que va sentir a un
tirat de pedra, va fer-la aturar i encomanar-li a les cames un
formigor que li feia venir ganes de córrer cap al poble, desfent
el camí fet. Però una mena de tafaneria estranya que sentia molts
cops en ser prop d'un perill, l'empenyia avant amb tanta força,
que aquell mateix impuls de córrer va servir-li per a allargar
més el pas i escursar la llunyària del punt on es sentia la
fressa. Ben aviat va distingir clarament unes petjades fermes i
una veu que de baix en baix cantussejava, i la por va
ensenyorir-se altra vegada d'ella: una por tan i tan ferma, que
va restar-ne esclava fins després de conèixer en el cantusseig la
veu d'en Biel.
-Ets tu?- va fer temerosament, en veure sortir per sobre el ribàs
la figura del jove, que s'acostava amb el sac a coll i una mala
escopeta penjada al muscle.
Malgrat la fosca, que s'espessia per instants, un llampec
d'alegria va aclarir els ulls d'en Biel.
-El cor m'ho deia, que et trobaria. I per això cantussejava,
veies!
-Doncs, mira't jo també som sortit de casa amb l'esperança de
trobar-te.
-De debò, Malena?... ¿Ben de debò, en tenies ganes, de veure'm?
-Certa refè!... I ja feia dies, que en tenia.
-Pobra Malena!... Sabes pas l'alegria que em dónes! Tu sí, que
tenes un cor bo com el pa de fleca!... Si no fos per tu, ¡qui sap
lo que seria de mi!... Ventura en tinc, que el pensar en tu me
dóna coratge i m'ajuda a suportar aquesta vida de mala bèstia que
porto!
Tot enraonant, havia deixat el sac a terra, i, després de fer
seure la mossa, s'havia deixat caure al seu costat, amb
l'escopeta entre cames.
-D'on venes, ara?- va preguntar la Malena.
-De cercar-me el sopar- va respondre ell.
I, agafant el sacot, va treure'n un conill.
-És dels pedrers del senyor comte: sabes?... Molts dies ne tinc
ventura, dels pedrers. Abantes m'acontentava del peix que podia
arreplegar per les gorgues del córrec i pels rabeigs de la riera;
emprò l'altre dia vaig baixar a ciutat, vaig fer negoci, i vaig
comprar-me aquesta escopetota, que em fa pla bon servei.
La Malena va mirar-lo estranyada. No ho entenia, allò de fer
negoci. I ell, que ho va conèixer, va butxaquejar una estona, va
treure's una embosta de troncs de cirerer i cor de pinya, i els
hi va acostar als ulls perquè els pogués obirar.
-Con no sé què fer, m'entretinc, amb un sanagrills, a fer pipes i
pipots: sabes?... I, con ne tinc forsa, baixo a ciutat i me'ls
venc al marxant dels Quatre-cantons. Tot ajuda; entenes? Val més
això que no pas anar a robar.
-Doncs mira't: al poble tothom està que només vius del que robes.
I tothom te la porta votada; i n'hi ha que, si s'hi pusquessin
adobar, prou t'enviarien a fer malves. Sobretot en Jan de can
Bartra, que, d'ençà que veu que fujo d'ell com d'un mal gam, se
dóna a les àligues. Emprò el que el té més foll és la feta del
camp de dalt. Diu que amb deu vides que pusqués llevar-te no li
pagaries el desingust. Perquè ell està que va ser cosa teva. I jo
també hi estic. I trobo que vares fer mal fet, perquè en Jan és
molt verinós, i qui l'hi fa l'hi paga.
La nit s'era estesa arreu, i la Malena no va poder obirar les
dues llàgrimes que, creixent i botint-se a les parpelles d'en
Biel, varen acabar per davallar-li, pesades, galtes avall. No les
va veure, però va endevinar-les pel sanglot que es va escapar de
la gola del minyó, qui eixugant-se-les d'una revolada, va dir
apressadament, com si, assedegat de confessar-se, les paraules se
li desbordessin dels llavis:
-Sí, que vaig ser-ho jo. I prou greu me sap, perquè conec que
tenes tota la raó, de trobar que vaig fer mal fet. ¡Sabessis les
llàgrimes que em costa, aquell cop de sangs!... Sóc així, jo:
faig el mal i després me'n penedeixo. Con ja no hi sóc a temps:
sabes? Això va ser el que em va passar amb el Picotí, i això és
el que m'ha passat amb el camp de dalt. I tot per tu:
comprenes?... Perquè, si no haguessin estat els intents de
casori, que tenia en Jan, no l'hauria feta, semblant diabletud.
Emprò això em tenia foll. I encara m'hi té: sabes? Me fa por que
tu acabis per agemolir-te. I aleshores sí, que en seria, de
dolent!... Si la feta del Picotí va fer-me anar a presidi,
l'exemplar que faria és ben cert que em portaria al pal.
Hi havia un to d'amenaça tan ferm, en les paraules d'en Biel, que
la Malena va esferir-se'n i va fer acció d'apartar-se. I ell, que
va notar-ho, va agafar-la per la mà i va estirar-la suaument,
mentres una onada tèbia li recorria tota la còrpora i un mal
pensament li feia perdre el món de vista. Però ella es va
esmunyir d'una estrabada, i, bo i fent acció de fugir, va dir-li,
amb aire de reny:
-Això no es fa: sabes?... Podé si, que encara tindran raó, els
que malparlen de tu!...
Una ratxada humida i freda va tornar la serenitat al minyó, qui,
aixecant-se i arreplegant l'escopeta i el sacotell, va semblar
que es disposava a deixar-la marxar i a endinsar-se pels boscos.
Però, abans d'empendre el camí, va voler demanar perdó de la seva
foguerada; i, un cop va haver-lo aconseguit, va preguntar:
-¿No fa, Malena, que no t'hi casaràs, amb en Jan?
-Déu me'n gord i Maria Santíssima!
-A fe de bon cristià?
-T'ho juro.
-I amb mi?
-Això tu ho has de fer... Canviessis de vida...
-¿Encara que tothom me tingui per mala pècora?...
-Mentre no ho siguis...
-Això ja ho sabes.
-Pas del tot.
-Emprò t'ho penses.
-Me cal estar-ne segura.
-I, con ho estiguis, me volràs?
-Ja t'ho he dit.
-Doncs... tracte fet?
-Tracte fet.-
I mentre la Malena es perdia, fosca enllà, pel camí del poble, en
Biel s'entaforava per les foscors dels alzinars, fent via cap al
seu estatge. Estava alegre, amb una alegria com mai de la vida
l'hagués sentit d'altra, ni el dia en que per primera vegada
s'havien contat, amb la Malena, llur estimació. I és que
aleshores la satisfacció era una sola, mentre que ara en tenia
dues: la de saber-se estimat i la d'estar segur que la dona que
estimava no seria de ningú més que d'ell.
Per això, donant eixida al goig que li inundava l'ànima, va
llançar una corranda al vent:
-«Ira de bet, Jan, te cremàs!
quina minyona t'has cercada!
Ira de bet, Jan, te cremàs!
Tu bé la vols, pro no l'hauràs!»
I era tan forta, la veu amb què cantava, que tot el bosc se
n'estremia.