El poble de Cassanelles es reduïa a un carrer costerut i ple de
gepes, que s'eixamplava al cap d'amunt, formant plaça al davant
de l'església i anguilejant entre alzinars i roqueters: alzinars
a l'esquerra, roqueters a la dreta, cingleres a la banda de dalt,
timbes a la de sota. En dies de mal temps semblava que s'aguantés
per miracle i que a cada espetec de tro o a cada esclat de
centella hagués d'anar-se'n de tomballons, arrossegat per les
cascades i els torrents que rebia de tots costats i que, en
ajuntar-se part d'avall del poble amb les aigües del córrec de
l'Home-mort, el convertien en imposadora riera.
Les parets i marges que en tals ocasions havien desaparegut, les
cases que havien quedat sense una capsa de bròquil ni una mata
d'ensiam a l'hort, i els arbres que havien estat arrencats de
soca i arrel per a seguir el camí de la rierada, no tenien fi ni
compte. En tots els indrets del terme hi havia records de
temporals. Allà es veia una pregona entallada que feia memòria de
la penya que abans s'hi ajeia; aquí una clapa de roca viva que
havia quedat descoberta en ensulsiar-se la gruixa de terra que
l'arrebossava; més ençà un roure corsecat pel llamp; més enllà un
areny que convertia en terra eixorca el que havia estat conreu
ple d'ufana.
De la primera nit que va passar en Biel a la torre del Barbut, en
quedava encara, al capdavall del poble, travessant, a tall de
palanca, el córrec de l'Home-mort, un arbre vell atuït per la
tempesta. Com que venia a l'indret de la font i estalviava la
marrada que s'havia de fer abans per anar a l'aigua, ningú va
pensar a treure'l, i va quedar allí com a testimoni d'un gran
daltabaix.
El dia que, després d'una tirallonga de setmanes de no sortir
sola, va anar la Malena per primera vegada a la font, el va
empendre resoluda, sense temor al rodament de cap que podia
estimbar-la cinc canes ensota. Per tots aquells encontorns no se
sentia altra fressa que la de l'aigua saltant de la canella a la
pica, per a caure formant regueró fins al córrec i seguir després
avall, cap a perdre's en el corrent del riu que, nat sota el
cingle de Mal-vent, anava engruixint-se a mesura que davallava al
pla en el qual es veia relluir com una formosa cinta argentada.
Al ser a mitja soca, la Malena va dirigir la vista a la terra
baixa. I en veure aquella amplada d'horitzó, va sentir desitjos
de seguir el camí de l'aigua... d'aquella aigua que, escapant-se
dels murs de roca que l'empresonaven al nàixer, podia escórrer-se
lliurement, sense lligams que la subjuguessin, reposant per les
rescloses que de tant en tant li segaven el pas, i continuant
després la seva tasca gloriosa de donar força als molins i ufana
als conreus, d'omplir de vida els camps del pla i les fàbriques
que hi blanquejaven, semblants, amb llurs finestres, a immensos
ruscos remorosos de treball.
Un cruiximent de fulles, provinent de l'espessor de bardisses que
privaven de veure el fons del córrec, va fer estremir la Malena,
que, com si es despertés d'un somni, va cuitar a travessar la
palanca i va acostar-se a la font, posant el poal sobre la pica i
aguantant-lo per l'ansa, de gairell, perquè el raig de l'aigua,
en deixar la canela, entrés sencer pel tarot i no se'n perdés
gota.
Així que un devassall de bombolles va coronar la boca del poal,
escampant-se en regalims per les seves parets ventrudes, la
Malena va sentir una frisança estranya que li va fer córrer entre
carn i pell una onada freda. Sense que els seus ulls el veiessin
ni les seves orelles el sentissin, endevinava al seu darrera la
presència d'algú.
Com coniller que flaira el rastre d'una peça, va eixamplar els
narius del seu nas prim i delicat, i, desplegant tot seguit els
llavis, esblanqueïts com fulles de rosella mal nada, va bleixar
amb totes les seves forces, tot fent acció de redreçar-se i
giravoltar sobre si.
Però no va tenir temps: Unes mans amples i fermes varen tapar-li
la vista i privar-li l'acció.
-Fuig! Vés-te'n! Gicam'm estar!- va cridar esfereïda.
I aferrant les seves, esprimatxades i ossoses, a les mans
rabassudes que entenebrien els seus ulls negres, va deseixir-se'n
d'una revolada, i, amb un salt de gata perseguida, va enfilar-se
al marge que s'aixecava darrera la font i va plantar cara a
l'enemic.
Després, ja revinguda, va dir amb aire tendre de reny:
-Tota m'has esporuguida.
-T'ets tornada prou esquerpa!- va fer en Biel, que se la mirava
de baix estant com si, penedit d'haver-la sobtada tan asprement,
no s'hi gosés atansar.
I varen quedar llarga estona en la mateixa positura: ella, al cim
del marge, guaitant-lo fixament; ell, dues canes ensota,
ennartant de contemplar-la.
Al darrera la mossa, s'enfilava rost amunt, a tall d'avançada
dels boscos del comte, un clap d'alzines de brancam retorçat i
copa tofuda que, amb tot i llur majestat d'arbres centenaris,
semblava que restessin aclofades sota el pes de l'estesa de
núvols pesats i atapeïts que anava de llevant a ponent i de
tramontana a mitjorn. Una quietud basardosa s'havia fet mestressa
dels voltants. Fins semblava que la remor de l'aigua restés
esmorteïda.
La Malena, sang-glaçada de primer antuvi, va sentir-se tot d'un
plegat corpresa per l'aire de beatitud d'en Biel; i sense
parar-hi atenció, va mig aclucar els ulls i va somriure.
Ja era romput el glaç. Com si aquell somrís hagués foragitat
l'angúnia que el lligava, en Biel va recobrar el moviment i la
vida, es va acostar al marge i va rompre a parlar:
-¿Fa, Malena, que no me'n tenes, de por?... ¿Fa que no ho ets,
tu, com les altres mosses, que d'un cort lluny ja fugen de mi com
els dimonis de la creu? Fa que ets la mateixa de sempre?...
Caminant d'esma, la noia s'havia acostat a la vora del marge. I
ell, que l'esperava sota, en sentir-se la mà que li allargava
enclosa amb ferma estreta, va notar que un formigor estrany li
recorria la còrpora i li feia perdre el món de vista, amb perill
que la Malena, en deixar-se caure confiada en ell, rodolés pel
ribàs fins al córrec.
I ben poc va mancar-se'n perquè això succeís: tan poc, que, amb
tot i haver-se arrapat a una branca d'arboç, no va poder
salvar-se de caure asseguda a terra.
Un davassall de cireres caigudes de la branca va escórrer-se
avall, caient a l'aigua amb una remor alegre.
Allavors, en Biel, desfent-se d'un sacotell que duia penjat a
tall de sarró de mendicant, va asseure's al costat de la noia,
reprenent la paraula.
-Digues-m'ho, Malena, que no m'hi tenes, per un mal home.
-Per què t'hi haig de tenir?- va fer ella, no sabent on dirigir
la vista.
-Com que tothom m'hi té... i com que ho sóc...
La Malena va guaitar-lo esverada; però ell la va tranquil·litzar
tot seguit.
-Sóc dolent per tothom... menys per tu. ¿I sabes per què ho sóc,
de dolent per tothom? Perquè tothom ho és per mi. Emprò tu no ho
ets. Fa, Malena, que no?...
Com si no el sentís, la noia s'estava quieta, amb la vista
clavada al fons del córrec, recoquillant frisosament amb els dits
el corn del davantal de cànem i llana.
Tot d'una, sense respondre al que li preguntava en Biel, va fer,
amb veu tremolosa:
-Diuen que t'ets donat a les bruixes.
-Als dimonis, me donaria!- va esclafir ell, encès per una onada
de sang. Però va revenir-se aviat, i va afegir: -Mira, Malena:
con vaig matar al Picotí, tota la gent de la rodalia va estar-ne
contenta. I les mosses varen ser les primeres d'estar-ne, perquè
totes sabien que amb el Picotí, el més sagrat hi perillava. Com
que, quan la raja li venia no tenia fe ni llei! Prou que ho sabes
tu, que més d'un cop havies estat en perill de caure a les seves
urpes!... I prou que ho sabes, també, que això va ser una de les
coses que em varen fer venir set de la seva sang!
Pel cervell de la Malena va passar-hi, com un llampec, el record
del Picotí. Havia estat l'escanyapobres de tots els pagesos
d'aquells volts, i en anys d'escassetat tenia gairebé endogalades
totes les cases del terme. Per això s'havia fet senyor de tot el
poble, que l'obeïa com la ramada al pastor; per això disposava de
l'honra dels altres com d'una mercaderia que es pot comprar i
vendre sota preu; i per això havia mort a les mans del minyó que,
tenint-li a arrendament cotat una part de les terres, se n'havia
vist despullat tot d'una, després de regar-les un grapat d'anys
amb la seva suor per convertir-les, d'eixorques que eren en
arrendar-les en els conreus més ufanosos de dues hores a la
rodona.
-Si no li hagués fet la tussa,- va seguir en Biel -qui sap què
seria, ara, de tu!... Perquè el que ell volia era fer-te seva. I
per això, despitat com estava, me va pendre el camp, el lladre!
-Encara li tenes malícia?
-Tant com això, no. Emprò de vegades m'encenc i no puc fer-hi
més: sabes?... A qui en tinc, de malícia, és a tot el poble.
Perquè tu ja ho sabes, que no hi havia home de sis hores a la
rodona, que no hagués tingut gosar per fer el que vaig fer. Sinó
que cap va atrevir-s'hi per por de les resultes. I la prova és
que tots varen estar-ne contents, de la mort del Picotí. Emprò,
con la cosa va anar per justícia, tothom me va girar les
espatlles.
Va callar el minyó; i la Malena, que s'havia oblidat del seu pare
i del poal, va fer acció d' aixecar-se. Però una mirada
embadalida d'en Biel la va deturar.
-Que n'ets, de gopa! .
-De debò?
-Tant ho ets, que ara tot just, con eres a dalt del marge i jo et
mirava de baix estant, me semblava que m'havia tornat pitit,
pitit, com con feia d'escolà i em contemplava la Mare de Déu de
l'altar del Carme. I mira't: m'ha passat una cosa ben igual com
el que em passava llavores. Con la posàvem a terra els dies
d'escarràs, la cuidava espatllar a cops d'espolsadors; emprò con
era sobre l'altar i la veia enrondada d'àngels, fins i tot
m'arribava a semblar que amb les patacades li havia fet mal.
Doncs això mateix m'ha esdevingut suara: con te som vista al peu
de la font, m'han vingudes ganes de sobtar-te; emprò com t'ets
enfilada al marge i m'has mirat amb aquells uis tan esverats,
llamp, quin respecte!
-Vòs dire?...
-T'ho ben juro.
I varen callar altra vegada tots dos, i va tornar a regnar per
aquells circuits una quietud basardosa.
Les batallades de les dotze, escampant-se al volt del campanar
del poble i retrunyint de cingle en cingle, varen sobtar tot
d'una la parella, encomanant a la mossa un esverament que li va
fer travessar enventada la palanca i enfilar-se a trenca nou de
coll costa amunt fins a entrar al poble.
Ell va quedar-se pal-dret, contemplant com fugia.
Després, un cop fos l'encís, va pendre el sacotell que havia
deixat a terra, se'l va penjar al muscle a l'esgairada, i,
mandrosament, girant tot sovint els ulls cap al poble com si se
n'allunyés amb recança, es va enfilar rostos amunt i va
entaforar-se per les negrors dels boscos del comte, sense fer cas
de les gotes grasses i feixugues que, arrencant una immensa remor
de les copes de roures i alzines, començaven a davallar del cel
en espès ruixat.