Tota la desgràcia li venia d'haver mort un mal home. Perquè,
d'ençà que l'havien enviat a presidi, mai més havia estat el Biel
d'abans.
El dia que va tornar al poble amb la llicència, ja la va
endevinar, la seva sort. La mala cara dels uns i la fredor dels
altres, l'aire de tant se me'n dóna dels propis i el posat garneu
dels estranys, varen ser per a ell l'anunci de la vida de penes i
fatics que anava a empendre. Prou va trucar-hi, a totes les
portes; prou va maldar, per a guanyar-se de bell nou la voluntat
dels que havien estat els seus amics... Tot va ser en va. Allí on
abans hi tenia sempre braços oberts que l'esperaven i rialles de
goig que l'acollien, no hi trobava res més que visatges sorruts i
portes tancades: tancades per a ell, encara que es mostressin
esbatanades al sol d'ample a ample.
Als primers temps de ser al poble, quan, amb l'alegria de reveure
els camps i vinyes on havia passat feliç la seva infantesa, tenia
encara l'esperança de tornar a ser el mateix d'abans, recobrant,
a còpia de ben obrar, les amistats perdudes, havia provat de
treballar. Però el mal va ser que, per tot on demanava feina, li
deien de no. I si bé, després de molt pregar i suplicar, va
ensopegar algú que n'hi oferia, bé que feixuga i mal pagada, va
trobar-se que, engandulit per la vida de presidi i revoltat per
la mesquinesa del guany, no sabia fer-se amb l'agre de la terra i
la trobava massa baixa per a vinclar la carcanada fins a
esfonsar-hi la punta d'un magall o la fulla d'un tràmec.
Per això, un dia, després de molt rumiar sobre la seva sort, va
acabar per dir-se que, ben comptat i debatut, la millor ruta que
podia emprendre era la de viure a la bona de Déu, campant-se-la
amb el que pesqués per les gorgues del córrec de l'Home-mort o
amb el que pogués aplegar pels boscos del terme, del qual no es
volia apartar mai més de la vida. Encara que tothom li girés
l'esquena, la fiança de trobar una estada per aquells encontorns
no la hi esvairia ningú. Prou i massa que els havia enyorat, per
a apartar-se'n altre cop. Amb això, tant li era que fessin com
que deixessin de fer, els veïns de Cassanelles: treure-se'l en un
tot del damunt, no ho aconseguirien.
-Si no volen el meu treball, hauran de suportar la meva
presència.
I, tot dient això, en Biel cloïa rabiosament el puny com si
amenacés el poble, mentre dirigia el seu esguard somniós cap a
les ruïnes de la torre del Barbut, que s'aixecaven entapissades
d'eura sobre l'esquenall del cingle de Mal-vent, part d'allà dels
boscos del comte.
La torre del Barbut gairebé no en tenia més que el nom, de torre.
Tot el seu aire, llevat d'un petit bocí, que el tenia de
fortalesa, era el d'una masia abandonada. El pou que hi havia
sota, el dipòsit que semblava estontolar-s'hi, les desferres de
paret que assenyalaven la cort dels porcs, l'entovat en forma
d'era; tot designava que allí hi havia hagut un cau de treball.
Però malgrat l'aire bon minyó d'aquelles ruïnes, tothom se les
mirava amb cert esfereïment. Les dones i els vailets no hi
passaven mai per sota, a entrada de fosc, que no cuitessin a
persignar-se. Fins havia arrelat en els pagesos la creença que
entre aquells murs s'acoblaven, i d'entre aquells murs eixien
cada divendres a la nit, centenars i centenars de bruixes que,
comandades pel Barbut, el rei dels bruixots, s'escampaven arreu a
cavall de les escombres, sembrant la mala astrugància per la
muntanya i el pla, escampant les malures pels sembrats i els
boscos. Elles eren les que havien delmat les vinyes amb la
filoxera; elles les que enviaven la calamarsa que malmetia els
camps; elles les que feien congriar el mal temps i forjaven els
llamps que atuïen alzines i roures, deixant-los corsecats i sense
altre sosteniment per la brancada que la escorça mig buida.
Bregat en les coses del món, en Biel no les creia, aquelles
falòrnies. Per això, un cop forjat l'intent, no va dubtar gens ni
mica a posar-lo en obra.
Era cap al tard d'un dia de tardor, i justament a l'indret del
cingle de Mal-vent, el cel es veia, des del poble, aclarit de
tant en tant per la lluïssor dels llampecs, que tenyien a
foguerades els colrats murs de la torre. Una atapeïda negror de
núvols, encastellats els uns a cavall dels altres, s'anava
enfilant espai amunt, i, escampant-se ensà i enllà, amenaçava la
terra amb abrigar-la.
La fosca s'ensenyoria de tot, ennegrint els torrents i
entaforant-se per l'espessor dels boscos; mentre, imposada per la
tempesta que venia, la natura callava.
Ni un crit d'ocell, ni una remor de fulles, torbava la quietud; i
fins l'aigua que s'escorria avall per les obagues del córrec de
l'Home-mort semblava que no gosés fressejar i davallava quietona
i ensopida.
Els pagesos, amb tot i ser arribada l'hora de plegar, abandonaven
de mal grat les treballades, tement ser víctimes d'alguna mala
passada del temps que els robés en un instant les suades d'un
rosari de dies. Sorruts i afeixugats sota el pes de llurs
cavil·lacions, abaixaven el cap i caminaven silenciosos cap a
llurs vivendes, bo i donant de reguard alguna que altra
llambregada a l'indret de la torre.
Quan se'n creuaven dos per un camí en lloc de bescanviar un
salut, llançaven una expressió d'angoixa.
-Mala nit se'ns prepara.
-Certa refè que sí.
I tiraven avant, mentre llurs paraules ressonaven, entre la
quietud, a tall de malediccions.
Dintre les cases, les dones cremaven fulles de llor, encenien
davant les imatges els ciris del monument i encreuaven candeles
beneïdes a l'ampit de les finestres, subjectant-les amb pedres de
llamp, mentre de baix en baix remugaven oracions a la Santa Creu
i a Santa Bàrbara, a Sant Marc i a Sant Lluc.
I mentrestant la negror s'estenia més i més. Ja no era formada
per un escastellament de núvols, sinó per un núvol sol, però
gras, atapeït, pesat i ample: prou pesat per a fer la il·lusió
que, a certs indrets, arribava a tocar la terra.
Una forta ventada, un imposador bufarut, va aixecar tot d'una la
pols dels camins, fent-ne eixir una nuvolada que semblava
encarar-se amb la del cel per entaular-hi batussa. Però la del
cel, com si volgués repel·lir l'embestida, va començar a escopir
una gotellada espessa i forta que matava la pols tot just nada.
La fosca, enfilant-se del fons de les clotades, muntanyes amunt,
i estenent-se, de l'espessor dels boscos, planes enllà, havia
acabat per regnar arreu. El vianant, esmaperdut, ja havia de
refiar-se, per a trobar l'adreça bona, de la claror dels llamps o
del tritlleig de les campanes que assenyalaven el mal temps,
desafiant-lo ardides i ressonant com un clam de misericòrdia
entre el terratrèmol dels trons, els ruflets de la ventada i el
xapoteig de la pluja.
I, com més anava, més fort plovia. I es començaven a engreixar
torrents i rieres... I el riu, que neixia a l'altra banda de
Mal-vent, sota mateix del cingle, ja no baixava mansoi i callat,
sinó a capbussons i bruelant d'ira.
Tota la nit, tota la santa nit, va durar el mal temps, sense
donar-se un sol moment de treva ni donar-lo de descans a la pobra
gent de Cassanelles, que temien trobar-se, l'endemà, amb totes
les viandes capolades, i que tremolaven davant les negrors de
l'hivern de fam que els esperava, si Déu no se'n compadia.
Dolenta com havia estat l'anyada, no els mancava sinó que les
tardanies se'ls en anessin també aigua avall.
De tots els cors s'aixecaven precs i de tots els llavis n'eixien
oracions, que eren interrompudes, de tant en tant, per a
arribar-se, qui les mormolava, fins a una finestra, i donar una
llambregada al defora.
Per això, l'endemà, quan, ja allunyat el flagell, va sortir
tothom de les cases, cadascú podia donar raó de les puges i
baixes que havia fet la tempesta en tot el curs de la nit. I, per
això també, quan un dels pagesos va contar que, tan bon punt com
havia començat la pluja, havia obirat, a la claror d'un llampec,
una mena de fantasma que, des del cingle de Mal-vent, frec a frec
de la torre del Barbut, amenaçava el poble, tot el terme va poder
sortir per testimoni.
A cada casa hi havia algú que ho havia vist.