Rosa: Bo! Ja hi tornem a ésser?
Júlia: (Llençant la costura a terra i empenyent-la desdenyosament amb el
peu mentre s'aixeca de la cadira.) És insuportable! (Travessa el
menjador, mirant amb molta atenció el dit punxat.)
Rosa: Ara és capaç d'anar-se'n a somiquejar! (Júlia es fica a la seva
cambra.)
Merceneta: (Que s'ha desarremangat els braços i tret el davantal,
ocupant el lloc de Júlia.) Bé prou que se'n desvesarà!
Rosa: (Plegant també de cosir per anar al darrera de Júlia.) Mare de
Déu! Mare de Déu! (Al passar a la vora d'en Víctor.) Víctor, oh Víctor!
Tanmateix tindries de posar una mica d'atenció en Júlia. Demostra-li que
la planys. Per humanitat deus fer-ho, Víctor.
Víctor: (Aixecant els ulls i plegant d'escriure.) Però... què hi ha,
senyora Rosa?
Rosa: Hi ha que ella se sent desemparada, vet-ho aquí! Se n'és anada a
plorar, Víctor. En l'estat que ella es troba totes les dones desitgen
veure's afalagades. És un cas de consciència. Ah, sí! Vés-hi.
Víctor: (Plegant la tasca i aixecant-se.) Hi vaig, senyora Rosa! (Es
dirigeix a la cambra de Júlia. La senyora Rosa li va al darrera.
L'Ernestina s'ha mantingut durant l'escena passada en un estat de
sopitesa ben marcat. Sols a l'anar-se'n en Víctor ha desclòs les
parpelles, seguint-lo amb la mirada. Després torna a adoptar el seu aire
indiferent.)
Merceneta: (Repassant la feina de Júlia.) Manoi! Tanmateix en sap ben
poc, de cosir, la nostra germana. En sap més la mare, i això que...
Ernestina: (Amb les parpelles mig closes.) No me'n parlis.
(Revifant-se.) Vols fer-me el favor d'anar-me-les donant aqueixes peces,
Merceneta? (La Merceneta ho fa i Ernestina, des de la glonxa, redreçant
un poc el bust, les hi va prenent, inspeccionant-les.) Vaja, sí! Aquesta
és ben esguerrada. (La torna a donar a la Merceneta.) S'ha de desfer.
Aquesta ja no té adob! (El mateix joc.) Això és perdre el temps i
llençar el material. (En repassa algunes més, ràpidament.) Més valdria
que no m'ajudessin. No hi ha remei, no hi ha remei!
Merceneta: No t'has de neguitejar, sents, Ernestina? Procura posar-te
ben valenta.
Ernestina: Trigaré molt, Merceneta!
Merceneta: Qui ho sap! La mare diu que no.
Ernestina: La mare, rai!
Merceneta: La va renyar molt l'altre dia el doctor Riera. Li'n va dir de
seques i de verdes.
Ernestina: I què va dir de mi?
Merceneta: Que el teu mal era com una mena de decandiment molt antic;
que les mateixes punyides del cor et donaven l'ofec, i que podies viure
molts anys.
Ernestina: Molts anys!
Merceneta: Sí, molts anys; sí, tant com nosaltres!
Ernestina: I què en treuré de viure molts anys, Merceneta? No és pas
gaire consolador el viure molts anys patint i ofegant-me inútil i trista
entre misèries i desavinences.
Merceneta: El senyor Riera assegura que amb paciència, seguint els seus
consells, trobaràs conhort. No deus cosir ni encaparrar-te; has de
pendre bons aliments i eixir a passejar; riure i distreure't.
Ernestina: El que el metge recomana és per a mi impossible! Que poc
m'anima això, Merceneta!
Merceneta: (Anant cap a ella commosa i plena d'afectuositat.) No siguis
així, pobrissona! Quan vingui el bon temps, sortirem juntes a trescar
pels afores; anirem lluny, ben enlaire, caminarem de pressa per a no
tenir fred. La mare ja ho voldrà.
Ernestina: (Sempre amb tristesa.) No gaire lluny, ni molt pels cims, ni
massa de pressa... Jo no puc pas baixar l'escala ni fer mitja dotzena de
passes sense perdre l'alè.
Merceneta: I les teves petites ales? Recorda't que solíem parlar-ne,
abans, de les nostres ales. Jo les tenia de falsiot, tu de cadernera, la
cosidora de rat-penat, la Júlia d'oca... Ha, ha! Riu, Ernestina!
Ernestina: És mala cosa, per a fer-me riure, aqueix retret a les meves
petites ales! Estic ben eixalada, Merceneta!
Merceneta: Jo t'ajudaré; farem bracet. És més bonic tot a la primavera,
Ernestina! Els camps són verdejants, els marges flairen, els presseguers
floreixen, i la mar és blava i lluenta, i quan més puges, més puja.
Ernestina: I quan les has vistes aqueixes coses, Merceneta?
Merceneta: Molt de tard en tard. Alguna festa; fent alguna escapada amb
les companyes. No l'has vista mai la mar des d'un cim, Ernestina?
Ernestina: Ni des d'un terrat. No m'ha llegut! Només he vist els carrers
negres; el fum de les xemeneies, la molsa de les coronises i la pols de
les persianes dels veïns. Fa mig any que no he posat els peus al carrer.
Amb quin gust hauria fugit d'aquests retalls que m'entrebanquen; de tot
això... (senyala el que té a l'entorn) d'aqueix pis emmetzinat!
Merceneta: (Acompanyant-la i confidencialment.) Amb en Pepe no, oi,
Ernestina? Amb en Víctor?
Ernestina: (Atzarada i severa.) Merceneta!
Merceneta: No em renyis! Et penses que no endevino el vostre turment?
Quan veig que feu esforços per no mirar-vos, que fugiu l'un de l'altre,
i a tu t'escapen les llàgrimes i a ell quasi també; jo no sé el que
faria!
Ernestina: Vols callar, Merceneta? Tot això és vell; ja ha passat!
Merceneta: No que no ha passat! Però si és tan natural que tu i en
Víctor...! Li deus tants favors i ell te'n deu tants a tu!
Ernestina: Prou, Merceneta!
Merceneta: La Júlia n'ha tingut la culpa; que ho pagui! Mai ha pensat en
altra cosa que en bonics i llaminadures. Com això de l'Adolfet: "No vull
saber res! No em digueu res! No vull sentir res!" Pobre Víctor si no
hagués sigut per tu!...
Ernestina: T'he dit que prou! Em martiritzes!
Merceneta: Dic la veritat. Que no la puc dir, la veritat, Ernestina?
Ernestina: És que potser t'ho penses dir la veritat!
Merceneta: No faig més que repetir les paraules d'en Víctor, veges!
Ernestina: I a qui la deia la veritat en Víctor?
Merceneta: A la Júlia. Escruixia sentir-lo! Veus com jo parlava amb
fonament, Ernestina?
Ernestina: Ja m'estranyava a mi que tu... De totes maneres, has fet molt
mal fet en escoltar converses i repetir-les.
Merceneta: En aquesta casa tan xica no es pot respirar sense que els
altres s'informin.
Ernestina: Tens raó, sí, tens raó! Els batecs del cor es senten a través
dels embans i de les portes! És paorós! (Ernestina es tapa la cara amb
les mans. Pausa.)
Merceneta: Coratge, Ernestina! Procura guarir-te... Qui sap!...
(Recordant.) Oidà: has pres el que vaig dur-te ahir?
Ernestina: Merceneta, lleialment, em remordeix la consciència que em
duguis coses d'amagat... quan penso que als de casa els manca tot! D'on
treus els diners?
Merceneta: Què te se'n dóna a tu d'on els trec?
Ernestina: És que, sense saber-ho, no em fan pas profit els teus
reconstituients ni les teves llaminadures. Jo no voldria per res del
món... Déu te'n guard, desgraciada!
Merceneta: (Amb dignitat i entendrida.) Què t'has cregut de mi? Jo seré
una baliga-balaga, però mai... sents?, mai... Sembla mentida, Ernestina!
(Es posa a plorar.)
Ernestina: (Agafant-li les mans i atraient-la.) Merceneta... i ara! Oh,
pobra Merceneta!
Merceneta: És en Víctor, perquè ho sàpigues! M'has fet trencar un
jurament! (Sanglota amb més força.)
Ernestina: (Posant-li les mans al coll i mirant-la amb amor.) Merceneta,
no et conec; tu, tan lleugera i tan enjogassada... Vina, fes-me un petó;
oi que sabràs fer-me'l un petó, Merceneta?
Merceneta: (Fent-l'hi.) No costa pas gaire.
Ernestina: (Abraçant-la.) Prou deu costar. Mai ens n'hem fet entre
nosaltres. (L'hi torna i la reté contra el seu pit.) Que et faig molta
llàstima? Digues.
Merceneta: Sí que me'n fas, i en Víctor també me'n fa.
Ernestina: No me n'hauries de parlar mai d'en Víctor. Hem resolt estar
en pau amb la nostra consciència.
Merceneta: I pensar que jo vaig ser la causa de tot! Me n'he empenedit
moltes vegades; tinc ben present la teva desesperació i la d'ell,
Ernestina! Ah, que lleugera era llavors!
Ernestina: No sé pas a què et refereixes. La culpa, tu?
Merceneta: Sí; d'haver seguit la broma. Vaja quina broma! En Pepe va
signar-me que me n'anés, i jo, mira, vaig deixar-vos sols. El
poca-vergonya! Ernestina, Ernestina, perdona'm el meu poc seny. Jo faré
per tu els més grans sacrificis; jo no et deixaré mai, jo t'estimaré
força; refia-te'n, Ernestina!
Ernestina: Mercès, mercès! Ara puc dir que tinc una germana.
Merceneta: Sí, sí, i per tot el que sigui menester. Creu-me: en aquests
dies he posat enteniment. M'has encomanat la teva amargura. Es veu
que... (Veient eixir en Víctor de la cambra de Júlia.) En Víctor!
(Víctor, servant el seu aire atuït, torna a asseure's enfront la màquina
d'escriure. Allí roman capficat uns quants minuts. Després es regira,
guaita, cerca, com un home qui no sap el que es proposa. Entretant
Ernestina va resseguint la feina, desfent algunes peces i montant-ne
d'altres. La Merceneta posa molta atenció en el que fa l'Ernestina, com
si desitgés alliçonar-se; després diu, amb alegria.) Ja ho entenc, ja,
Ernestina! La costura té d'anar d'aqueix costat. Vols que provi?
Ernestina: (Dant-li la feina.) Si és molt senzill.
Merceneta: Em podries també ensenyar de cosir a màquina. Ja la sé fer
córrer; sols cal que aprengui a pespuntejar sense torce'm i a posar el
fil a la llançadora. Et seria una bona ajuda. No trobes? (En Víctor s'és
aixecat i cerca vagament per la taula i les cadires. Sembla que li faci
temença apropar-se a Ernestina.) Has perdut quelcom, Víctor?
Víctor:(Indecís.) Qui? Jo? Sí: uns papers...
Merceneta: Nets o bruts?
Víctor: (Sempre ensopit.) Bruts! Què vols dir, bruts?
Merceneta: Escrits o sense?
Víctor: Escrits. Quan has desparat la taula... Calla; vols mirar aquesta
cadira, Merceneta? (En senyala una que és a prop de l'Ernestina. Aquesta
es separa un poc amb intenció d'estalviar a Víctor l'encongiment que li
produeix l'acostar-s'hi.)
Merceneta: (Estirant el braç per arribar a la cadira i desembrassar-la
de roba.) No hi veig res, noi, res!
Víctor: (Repensant-se.) No...; on tenia el cap! Gràcies, Merceneta.
(Se'n va de dret a l'escalfapanxes i treu de darrera el mirall un plec
de papers.)
Merceneta: (Per animar un xic aquella situació, bromejant.) Hauràs de
menjar cues de pansa.
Víctor: (Asseient-se a la màquina.) Ca, no! Encara en tinc massa de
memòria, Merceneta. (La senyora Rosa surt de la cambra de Júlia i
s'atura al pas de la porta.)
Rosa: (Parlant amb la Júlia.) I sí, filla meva, sí: tant se val! En
l'altre hi posarem el coll. Procura estar tranquila. (Ajustant la porta
i adonant-se de la Merceneta.) Què embulles, ara, tu! Apa, no són feines
teves; toca pirandó, i de pressa, al fregall! (Veient que l'Ernestina
treballa.) Mireu-me això, la malalta! Tens una mica més de dalit, no fa?
I sí; bé prou que es veu; és la sèmola. Ah, sí! reforça, reforça la
sèmola. Has vist la feina que hem avançat amb la Júlia?
Ernestina: Sí; l'he vista.
Rosa: (Disposant-se a continuar, mentre la Merceneta se n'és anat a la
cuina.) Què haig de fer, ara?
Ernestina: No sé pas què donar-li; tot és tan delicat!
Rosa: Tu mateixa... Si comprens que no puc ajudar-te, me n'aniré a
dormir. Porto tantes hores trescant, que estic esllomada! (Fa algunes
passes per anar-se'n; després es gira.) Que no us descuideu de posar la
balda a la porta. Ah, Ernestina! (Torna enrera, atansant-se a
Ernestina.) La pobreta Júlia (abaixa el to de veu) té un fort sentiment.
Fes-li bona cara... Tots plegats hem d'endolcir-li la vida. Déu Nostre
Senyor ha volgut unir-la a Víctor de bell nou... M'entens, Ernestina?
(Ernestina crispa les mans i clou els parpres presa d'un gran
trasbalsament.) Mai ha deixat d'estimar-la... jo n'estava certa; el cor
m'ho deia. Serà un consol per a tots... Figura't! Distreuen tant la
mainada!... Et dirà tita com l'Adolfet... tita! Ai, Senyor!... la nostra
alegria! (Ernestina fa una extremitud com atacada d'epilèpsia.) Vaja,
res... si has d'emocionar-te d'aquesta manera!... Ara poguéssim donar
entenent a en Pepe de què allò va ser un malentès, vet aquí que
tornaríem allà on érem. En fi; no et cansis massa. (La senyora Rosa se'n
va satisfeta, badallant de son. Ernestina resta immòbil, rígida i amb
les fesomies esblaimades. En Víctor plega d'escriure, pressentint la
tempestat espiritual de la donzella. Ernestina, poc a poc, va perdent la
seva rigidesa; el cap li cau enrera fins restar apoiat en el respatller
de la glonxa; les mans li rellisquen esllanguides damunt la falda.)
Ernestina: (Amb veu desmaiada, recita com si somniés alt.) Allí on
érem... allí on érem!... La tragèdia sense fi! Serà una alegria! I quina
alegria! Víctor! (Víctor s'estremeix.) Víctor, ja n'estàs informat de la
nostra alegria? (En Víctor, mut, acota la testa.) Sents, Víctor? No et
faci vergonya parlar amb mi, Víctor. Ningú pot dubtar de la teva
fidelitat ara. La única traïdora sóc jo en aquesta casa. L'ànima... no
en parlem! Quina porqueria l'ànima dels homes!... I jo encara lluitant
amb una espurna d'esperança! Oh! (Amb una extremitud nerviosa llença la
costura de la seva falda, l'empeny amb el peu i adopta una positura
displicent, com si es disposés a dormir.)
Víctor: (Aixecant-se i fent algunes passes vers Ernestina.) Ernestina,
què tens?
Ernestina: (Sense descloure els parpres i amb un gest despectiu en la
boca.) Res, home, res! Treballa, treballa, pobrissó!
Víctor: Però... què dius, Ernestina?
Ernestina: Dic que no perdis feina; al jou, al jou!
Víctor:(Desorientat i temorenc, endevinant, però, la terrible situació.)
Ernestina... compadeix-te de mi!... (S'hi apropa efusiu i descompost.)
Ernestina: (Sentint-lo aproximar-se i allargant els braços per a
refusar-lo.) No, no; la consciència, Víctor... els juraments. (Diu això
amb amarga ironia.) Hem d'estar sempre d'esquena! Desitjo reposar... ja
no treballaré més... m'agafa una peresa, una son... Vés-te'n amb la
Júlia i no em desperteu. Espera; sento un fred horrible; amortalla'm,
Víctor!
Víctor: Em fas molt de mal, Ernestina!
Ernestina: Vull dir que m'abriguis.
Víctor: Per què no te'n vas a la teva cambra?
Ernestina: No té més que un finestronet la meva cambra. A mi em cal un
balcó molt enlaire, molt enlaire, amb pedres a baix per... per
respirar!...
Víctor: (Molt desficiós.) Desvarieges, Ernestina!
Ernestina: Mai havia estat tan serena. I és estrany, veus? El cor no em
fa gens de mal, gens!, com si no en tingués!
Víctor: (Indecís.) Déu meu!
Ernestina: Apa, Víctor: treballa, treballa... Prescindeix de mi... (En
dient això referma els ulls, que havia desclòs un instant, i es posa en
actitud de trencar el son. En Víctor resta confús, mirant-la. Avança un
pas per anar a abrigar-la i es repensa. S'asseu a la màquina. Tomba el
cap i la contempla un instant com qui es malfia d'aquella son. Tecleja
un poc i repeteix el moviment. La Merceneta, a la cuina, canta, a mitja
veu, una cançó popular de tonada melangiosa. En Víctor acaba per
posar-se a la tasca. Júlia obre la porta de la seva cambra. Vesteix una
bata de llana i unes sabatilles; es veu que s'ha tirat fora del llit,
vestint-se de bell nou lleugerament per eixir al menjador. El seu cos
temptador s'insinua dins els plecs de la bata un poc trèmul i
provocatiu.)
Júlia: (Avançant a l'encontre de Víctor, mentre insinua un somriure.)
Ah! És aquí l'Ernestina? Jo et feia ben sol...
Víctor: I jo et creia a tu...
Júlia: (Amatenta.) Estic nerviosa. La son no em vol pendre. M'avorreixo,
Víctor. Dorm l'Ernestina?
Víctor: (Contrariat.) És possible.
Júlia: Vols dir que no es costiparà? Un s'enfredoreix de mala manera
dormint així. (Girant-se i mirant amb molta atenció a Ernestina.) Si li
poguéssim donar entenent de ficar-se al llit! (S'apropa a la seva
germana.) Ernestina! Ernestina! (Crida a mitja veu, la justa per a que
la senti si està desperta i per a no despertar-la si està dormida.)
Respira molt acompassat. Senyal que res li dol, oi, Víctor?
Víctor: (Amb inquietud.) Segurament; però em fa estrany. (Va per
inspeccionar a Ernestina, però la Júlia el pren del braç un poc
engelosida.)
Júlia: No l'inquietis. Així que la Merceneta estarà llesta de la cuina
li direm que se l'endugui a descansar. (En Víctor tracta de seure una
altra volta i rependre la feina.) Que vols seguir escrivint? (Amb to de
súplica, afalagant-lo.) Deixa-ho per demà!...
Víctor: (Més inquiet, sempre recelant d'Ernestina.) Júlia!
Júlia: (Insinuant.) Apa... prou que has treballat avui! (Mirant-se'l amb
els ulls endolcits, plens de promeses.) Passo tantes hores
desvetllada!... (Li pessiga el clatell.)
Víctor: (Per Ernestina.) Seny, Júlia!
Júlia: (Anant-se'n, ofesa.) Veig que encara tens el pensament lluny de
mi.
Víctor: (Seguint-la.) No és això, Júlia, no és això!... (Al pas de la
porta de la cambra Júlia li posa els braços al coll, atraient-lo. En
Víctor, recelós, tomba el cap en direcció a Ernestina, però es deixa
conduir. La porta de la cambra llur es clou suaument. Ernestina es dreça
d'un impuls formidable. El mocador d'abric li rellisca cos avall. Amb
els ulls molt oberts, d'hipnotitzada, va per apropar-se a la porta de la
cambra de Víctor, però es repensa amb gest d'horror i es fica a la
seva.)
Merceneta: (Sortint de la cuina amb els braços arremangats, eixugant uns
coberts.) Oidà, tots a jóc, i el llum crema que cremaràs! I sempre
predicant l'estalvi! Ja la pujarem ben dreta la paret! (Va al bufet i
deixa els coberts al calaix; després apaga el llum, tornant a la cuina.
Al cap d'un moment l'Ernestina revé al menjador.)
Ernestina: (Avançant amb les mans al pit, presa d'un estrany desfici.)
Impossible!... En cap recó de casa trobaria frescor per a la meva
ànima... ni a deu hores lluny. (Mirant fixament la porta de la cambra de
Júlia.) Oh, és aqueixa porta... aqueixa maleïda porta que traspua poc!
(Com si les cames no la poguessin aguantar es deixa caure en una cadira
prop de la màquina de cosir. Allargassa els braços damunt de la mateixa
i reposa el cap entre ells, sense treure l'esguard de la porta susdita.)
Tornar a viure el passat!... No, no! Devindria un munt infecte de mals
pensaments, de gelosia i odi... Ernestina, fes el teu camí, el teu únic
camí! (Mentre diu això, en el rectàngul de llum de la porta de la cuina
s'obira a la Merceneta que penja una cassola. L'Ernestina creu estar
sola. Aixeca el cap i es passa les mans pel front, apartant els rulls de
la cabellera mig desfeta. En fer això arrossega un poc la cadira. El
soroll fa girar el cap a la Merceneta, que nota la seva presència.)
Merceneta: (Anant a trobar a Ernestina.) I ara, Ernestina! Encara
llevada?
Ernestina: (Sorpresa impensadament i aixecant-se esglaiada.) Ah! (Es
posa les mans altre cop al pit per reprimir els batecs del cor.)
Merceneta: Què significa això?
Ernestina: M'has espantat! No t'hi sabia!...
Merceneta: Tens un aspecte estrany, Ernestina! (Li agafa una mà.)
Tremoles... (Amoixant-la.) A tu te'n passa alguna de nova. Què hi feies
aquí? Digues-m'ho.
Ernestina: (Mirant d'un cantó a l'altre.) Res, no-res! Deixa'm, deixa'm!
Merceneta: M'inquietes, noia. Tinc por que rumiïs alguna cosa dolenta;
no sé el què...
Ernestina: (Fent un esforç per semblar tranquila.) Ets molt beneita,
Merceneta. Com que estava desvetllada... volia treballar.
Merceneta: A les fosques i sense abrigall? Que t'has begut l'enteniment?
Que vols recaure?
Ernestina: No recauré mai més, no. Tranquilitza't. Fins crec que el cor
se m'ha tornat de roca.
Merceneta: Jo no et deixo. Et faré companyia si t'entossudeixes en
quedar-te.
Ernestina: (Amb una inexplicable exaltació.) Desitjo restar sola,
Merceneta. Per Déu! Si tu ho sabessis, em deixaries tot seguit. Si
m'estimes no em martiritzis contrariant-me. Adéu. (L'agafa del cap i la
petoneja amb desfici.)
Merceneta: (Desconcertada.) Ernestina! Ho veus com no és natural el que
fas ni el que dius? Què tens?
Ernestina: Ànsia de repòs!... Provaré de cridar la son... A vegades,
quan no ens troba amb el cap damunt del coixí, ens sobta en una cadira.
Vés. Apaga aquesta mica de llum de la cuina, que m'acovardeix... em
destorba. (Es posa en actitud de dormir en la mateixa cadira d'abans,
recolzada en la màquina.)
Merceneta: (Recollint el mocador d'abric de terra i posant-l'hi amb gran
cura sobre les espatlles.) Deixa que t'abrigui. Ai, Senyor! Sembles una
criatura rebeca i jo la teva mainadera!(L'Ernestina torna a besar-la amb
passió.) Bona nit, Ernestina. Confio en tu. (Posant-se el dit al nas amb
aires de graciosa menaça.) Mira!... (Se'n va per la porta del corredor.)
Ernestina: (Defallidament.) Adéu, adéu, Merceneta, adéu! (Baix, molt
concentrada.) És la meva única recança! (Cau com anorreada de cap a la
màquina. La Merceneta torna a aparèixer a la porta del corredor.
Contempla un moment a l'Ernestina i després se'n va de puntetes amb aire
desconfiat. Ernestina súbitament es redreça i llença un sospir. De
seguida els seus ulls agafen una estranya lluïssor; registren l'ombra
amb esverament. S'alça de la cadira i es dirigeix al balcó. Engrapant la
falleva, tracta d'obrir-lo. El soroll de la falleva al rodar la sorprèn
i resta quieta com empedreïda, mirant amb desconfiança a l'entorn. Es
revé tot seguit i obre d'una estirada, ferma i decidida. La Merceneta
surt del passadís i d'un salt es planta al mig del menjador.)
Merceneta: (Fent un crit.) Ernestina, desgraciada! (L'atrapa en el
moment que l'altra traspassa el marxapeu, abraçant-la i retenint-la amb
tota la seva força.) Què anaves a fer? Déu del cel! Traïdora!... Si em
descuido! (Tracta d'emportar-se-la a dins, però Ernestina resisteix.)
Víctor! Víctor! Júlia! Mare! (L'Ernestina estreny a la Merceneta contra
el seu pit, ofegant-li la veu, si bé no és a temps per aconseguir que el
primer crit de "Víctor" deixi d'oir-se clarament.)
Ernestina: (Sempre retenint el cap de la Merceneta ben estret.) Calla,
calla... no vull... sols tu deus saber-ho! Oh, quin horror! Perdó! Quin
horror! (Defalleix en braços de la Merceneta, que l'arrossega a dins.
Ernestina s'apreta els polsos amb les mans.)
Merceneta: (Besant-la i acaronant-la.) Ernestina, jura'm que faràs
bondat, o crido. (Segueix retenint-la com si temés una nova temptativa.
Ernestina esclata en plor, un plor pregon, silenciós.) Vina; ja no te
m'escaparàs. Mai més!... Mai més et deixaré sola! Com ho sospitava! Ah!
Ara dormiré amb tu, treballaré amb tu; em tindràs al teu costat de nit i
dia. (La té agafada per la cintura, encaminant-la a la cambra. Ernestina
es deixa conduir dòcilment. Es tapa els ulls amb les mans i apoia el cap
en el muscle de la Merceneta. Els sanglots sacudeixen la seva còrpora.
Està a punt de caure anihilada.)
Ernestina: (Amb la veu llagrimosa.) Sofria molt... sofria molt!... (El
darrer mot el diu dins la cambra on desapareixen totes dues. Així que
s'han endinsat en la cambra, Víctor surt de la seva. Es nota que s'ha
vestit precipitadament, posant-se el gec damunt la samarreta. Duu les
solapes aixecades, tapant-li el coll, i camina a les palpentes. Alhora
registra amb ulls esverats el menjador. Dins la cambra d'Ernestina
ressona un sanglot. Víctor s'apropa a la porta i la porta és barrada;
llavors s'adona del mocador d'abric que és a terra, del balcó obert;
endevina el que acaba de succeir i el seu front s'ennuvola; una gran
pena va reflexant-se en les seves faccions. Cau en una cadira amb la
boca esbiaixada de dolor i s'agafa el cap desesperadament amb les dues
mans, defallint amb els colzes sobre els genolls. Es tornen a oir
acompassats els sanglots d'Ernestina. Teló.)