Joseph. ¿Qué 's pensa morirse?
Carre. No; 'm vaig reanimant.
Joseph. Com sembla que 'm fassi hereu...
Carre. T'he dat tot lo que duya á demunt.
### ESCENA VIII
Dits, FELIU.
Feliu. Joseph...
Joseph. ¿Qué mana?
Feliu. Aquí ja hi ets de més. (_Joseph se'n vá._) Ja
s'ha quedat una mica reposada. L'he deixada allí, que descansi una
estona... Vostè ja 'm perdonará, peró justament es una senyora
amiga...
Carre. ¿Vostè es amich de donya Guadalupe?
Feliu. Sí, senyó.
Carre.¿De la Lupita?
Feliu. Tinch aquesta honra.
Carre. Es ella... la del disgust.
Feliu. La de Caldetas?
Carre. La de Sant Hilari.
Feliu. La que va aná á olvidá á Ribas.
Carre. Qué li ha dit? No m'amagui ni una paraula. ¿Li
ha parlat de mi?
Feliu. Sí, senyó.
Carre. ¿Qué li ha dit?
Feliu. Ab franquesa.
Carre. Clávim la punyalada, home.
Feliu. Avans, un cop de pistola; ara una punyalada;
vosté s'ha proposat de tots modos que jo li fassi mal.
Carre. ¿Qué li ha dit?
Feliu. M'ha dit que la vista de vosté li era
insuportable.
Carre. ¿De debó?
Feliu. Extremadament insoportable. De manera, que surto
á demanarli un favor.
Carre. Que toqui las de Villadiego.
Feliu. Las que vulgui, peró que se'n vagi.
Carre. Está molt bé: ja me'n vaig. Pero es necessari
que primerament declari aquest misteri dolorossísim. Las
circunstancias han cambiat. Fa un moment jo debia guardá silenci; ara
dech enrahoná.
Feliu. Bé, ja 'ns veurem un altra estona; vingui al
cafè.
Carre. Ara desseguida, son cuatre paraulas, pero cuatre
paraulas que las tinch aqui atravessadas, com si me hagués empassat
cuatre pinyols de préssech.
Feliu. Vaja. desboti.
Carre. Tota la culpa es d'ella, senyó Feliu. Ara fa
cinch mesos... la boda estaba disposada, ja 'ns habian tirat trona
avall... Un vespre... perquè la cosa se habia de celebrá ab tota la
festa... Jo 'm gastaba doscents cincuanta duros en un refresch...
Donchs un vespre nos estabam ella, la seva tia y jo, escríbint la
llista dels convidats. Veliaquí que de repente...
### ESCENA IX