Cinto: Doncs bé: ho dic an aquest pillardaç, an aquest parrac, an
aquest... microbi, i, sabs què'm va respondre? Rès, no'm va respondre!
En lloc d'alegrar-se'n i dir-me "gracies, pare" i besar-me les mans...
se m'ensopeix, acota el cap, es grata el clatell... i em planta sense ni
dir-me "Jesús". A mi que havía empenyat la meva paraula!... I no vaig
saber-li rompre la ossada que l'aguanta.
Mero: (respirant) Oh, si és aixís...
Cinto: Vaja, net i clar; que no la vol a la Ventureta; que'n tan poc la
té an ella com a la paraula de son pare.
Mero: (esclatant de satisfacció) I fins ara no't recordes de dir-m'ho?
Cinto: No gosava... Esperava trobar la ocasió...
Mero: Poc sabs tu el pes que'm lleves del damunt! Perque has de saber
que quan jo vaig dir-li a la Ventureta lo que havíem tractat tu i jo, en
lloc de saltar i ballar d'alegría i de dir-me "lo que heu fet està per
ben fet!", m'acala els ulls, em fa el morret, s'em tomba d'esquena i em
respòn.... sabs què'm va respondre, a mi, a son pare?
Cinto: Què't va respondre?
Mero: Em va respondre: "ja'n parlarem". No sé com... Ah, ja'n parlarem?
Doncs no, senyora, no'n parlarem més ---vaig dir-me--- ting donada la
paraula al Cinto... i paraula és paraula.
Cinto: (que s'ha anat animant per graus) De manera que aixís...
Mero: Es clar, tota vegada que'l Cintet tampoc la vol an ella...
Cintet: (que ha anat acostant-se atret per la conversa dels dos pares,
es planta resoltament entre ells completament transfigurat)
Entenguem-nos, Mero jo no ting en poc a la Ventureta; jo l'aprecío molt;
jo la estimo en tot lo que val, ---i cert, val molt--- però... jo també
ting la paraula donada, i fa temps que li ting! I de primer morir que
tornar endarrera! Estic emparaulat amb l'Esperanceta del Nofre, i no
ting de desnonar-me ni per la reina de totes les Amèriques.
Ciset: (que ha anat escoltant amb alegría creixent les paraules del seu
germà, es planta d'un salt al mitj d'ells) Cintet, torna-ho a dir!
Cintet: (sorprès) El què?
Ciset: Això que acabes de dir ara: que no la vols a la Ventureta... que
no l'estimes...
Cintet: I és clar que no.
Ciset: (abraçant-lo) Ai, Cintet, ets tot un home! Em deixaría fer troços
per tu.
Cintet: I això? què t'agafa?
Ciset: (boig d'alegría) Reina santa! Poc sabs tu lo que m'has fet patir
d'esperit aquets dies! Però ara que sé que ni tu vols a la Ventureta, ni
la Ventureta et vol a tu...
## Escena XIII
(Els mateixos i Tano) (Aquest ha sortit, un moment abans, per
l'esquerra. Entretant va acostant-se Ventureta. Els dos palers han
sortit a la porta de la barraca.)
Tano: (amb ímpetu) I no ho sabs perque no'l vol? I vos, oncle, voleu
saber-ho perque no'l vol?... Perque en vol un altre! Nèt! I qui,
maleitsiga? Un castellà! Tot justament un castellà!
Ciset: (aterrat) Què dius ara?
Ventureta: (aturdida) Que s'empatolla aquet trapacer?
Tano: Sí, sí! Que't penses que ting els ulls no més per fer bonic? Has
de saber que si ton pare dorm jo vetllo.
Ventureta: Ai, Verge Santa!
Tano: Ja ho só vist, ja!
Ventureta: Però, què has vist? digues.
Ciset: (frenètic) Acaba d'una vegada!
Tano: Que't fa l'aleta en Xanxas... Sí, sí, en Xanxas, el cabo de
carrabiners, que amb l'escusa de vigilar que'ls coves de peix no s'ens
tornin paquets de picadura, sempre ronda al teu voltant com si fossis
contrabando.
Ventureta: A mi?
Tano: A tu, a tu... I que't diu unes coses més ensucrades!... i en
castellà, maleitsiga!
Ventureta: I què'n tinc de fer den Xanxas!
Tano: Què'n tens de fer? Vês si en tens de fer que per xò no vols al
Cintet, perque no du botons daurats ni sab dir paraules ensucrades. Per
xò no l'has volgut.
Ciset: Mala reïra!... Més m'estimaría que m'haguessis fet l'ànima a
troços!
Ventureta: (esclatant) Doncs bé, ja que tots heu parlat, no vui ser
menos. Perdona, Cintet, jo t'aprecio molt, però si no't vui a tu... és
perque vui a un altre.
Tano: Ho veieu? En Xanxas, maleitsiga!
Ventureta: Vés al infern, tu i ell.
Ciset: Doncs a quí?
Ventureta: A tu, beneit, a tu.
Ciset: (alerat) A mi?
Ventureta: (amb joia) A tu, curt de geni, pobre d'esperit! Això no has
conegut fa temps? Que no vaig fer-t'ho entendre prou per la festa major,
que amb mil escuses i mentides em vaig enginyar per no ballar més que
amb tu?
Ciset: (amb esclat) I és cert? Ai, Ventureta, vals tota la gloria del
cel!... Perquè no m'ho havíes dit mai això que'm dius ara? Perquè no vas
parlar abans?
Ventureta: Jo, tot justament? Tu eres el que havíes de parlar.
Ciset: Jo? Sabent que t'havíen promesa al Cintet? Si per cas era ell qui
havía de parlar, ja que no't volía.
Cintet: Jo? Això el pare, que va manegar-s'ho tot ell, sense ni
demanar-me el meu parer!
Cinto: Qui, jo? El Mero era el qui havía d'haver parlat desseguida.
Mero: Tot justament jo? I què sabía jo? (Pel Tano.) Aquest era el que
havía d'esbotzar la grua.
Tano: Jo? I a mi què'm feia! A mi no m'hi anava ni venía rès. Això sí,
el que se l'endugués un castellà ho tenía entravessat aquí. Ara... que
siga el Ciset tant se me'n dóna.
Cinto: Calleu tots.
Gibert: (rient) Al revés, parleu tots, parleu força, que aixís arribareu
a entendre-us.
Quirze: Aixís, aprofiteu-vos ara, que heu recobrat la paraula.
Cinto: (crit) Calleu, torno a dir-vos, que vui enraonar jo. Ja
enraonareu després fins que se us acabi la corda. (Silenci.) Què't
sembla, Mero? Lo dit, dit, i com si no hagués passat rès?
Mero: No t'entenc.
Cinto: Que ja que no té d'ésser pel Cintet sigui pel Ciset?
Mero: Ja que ells dos ho volen...