Marº. Es un xerraire de primera.
Tay. (La veu de don Mariano.) ¿Que m'ha sentit?
Marº. Sí.
Tay. ¡Malehidas bolvas de la locomotara! ¡Bona l'he
feta!
Marº. (_A don Tomás._) Després del que ha passat y
siguent aquesta gent al poble, doble motiu per anármen
Ram. (Me sembla qu' es ocasió de sortir, perque som al
final. Deu nos valga á tots.)
Mar. Mariano. He pres la determinació de sortir del
poble. Sabs que son aquí aquella á qui may pendré per nora y 'l seu
pare.
Marº. Es cert. Son al poble.
Tom. No es possible. Ningú 'ls ha vist arribar.
Ans. Hi son Tomás; no 'n dubtis. Donya Maria; no digui
tant alt que may la pendrá per nora.
Mar. May, y la proba es que 'm sacrifico perque 'l meu
fill no siga desgraciat casantse ab qui no 'l pot fer ditxos.
Marº. Mamá, suposo que 'l seu sacrifici consisteix en
renunciar á casarse ab don Tomás.
Mar. Sí, fill ingrat. (_Plorant._) Jo habia tingut la
ilusió de que tu 't casarias ab la Ramoneta; ilusió
desvanescuda. ¡Que
'n soch de desgraciada!
Marº. ¡Mamá! Estich resolt á sacrificarme casantme ab la
Ramoneta, si ho vol lo seu pare, pero també ha de consentir que 'm
casi ab aquella de Barcelona, de qui vosté ha dit que may seria la
seva nora.
Mar. ¡Desgraciat! ¿vols casarte ab dugas donas per anar
á presiri?
Ram. No, donya Maria, sols se casará ab una, perque jo
soch aquella.
Mar. ¿Quí?
Ram. La de Barcelona, á qui vosté, sense conexerla, no
volia per nora.
Mar. ¿Tú?
Ram. Jo, donya Maria.