Tay. Y gamatzém. Pero ¿ahont es don Marianet?
Marº. ¿Qué no hi veu? ¿Qué significan aquestas ulleras?
Tay. No me'n parli. ¡Per poch me quedo
cego! ¡Figuris!...
Marº. ¿Y axó?
Tay. Firugis, dich figuris don Mariano (_Joch d'escena,
del cual resultin las equivocacións del senyor Tayabas._)
Ram. Si no es ab ell ab qui parla.
Tay. ¿Donchs ab qui parlo?
Marº. Ab mi.
Tay. Tant aviat té veu d'home com de dona.
Marº. Realment vosté no está bó.
Tay. ¡Qué he d'estar, home, qué he d'estar! Figuris...
Marº. Continuhi, ¿qué li ha passat?
Tay. Figuris que un home al sortir de casa may sab ahont
anirá á parar. Exemple: figuris que fá d'axó ja molts anys...
Marº. Si fá molts anys tardaria massa á contarho.
Cóntins lo d'ara.
Tay. Figuris que jo prench lo tren molt descuydat de lo
que había de succehirme. ¡Figuris!...
Marº. ¿Varen descarrilar?
Tay. No, senyor.
Marº. Vá haberhi un xóch?
Tay. No, senyora.
Marº. ¿Qué li vá suecehir?
Tay. Lo pitjor que podia succehirme, me vá entrar una
bolva de carbó de la camolotora, dich locomotora, á cada ull. ¡Quín
patí! ¡Quín sufri! Alló era morir y pensava quedarme allí y no poder
tornar aquí. ¿Y qui m'aussiliava, qui?
Marº. Vosté es qui 'ns ho té de dir.
Ram. Sí.
Tay. No hi había consol per mí. ¡Y quin sufri!
Marº. ¡Y quin patí! Ja 'ns en hem fet cárrech, senyor
Tayabas.
Tay. ¡Si vostés se'n fan, figúrintse si me 'n faria jo!
La gent del vagó se vá compadir de mi. Eram set: un sargento de
carabiners, xato per més senyas; un cansaladé que tot ell era
cansalada, rodó com una bola, grexós y plé de tacas, y una senyora
tan grossa que habia pagat dos assientos, n'ocupaba tres y encara
estaba estreta; un dentista empenyat en que algú de nosaltres había
de tenir mal de caxal y s'oferia á arrancarlo sense patir... ell.
Després...
Marº. ¿Qué va pasar després?...
Tay. Que al sentir los meus ays, gemechs, crits y
planys, tots me varen bufar els ulls per treurem las bolvas.
Marº. ¿Y 'ls hi van treure?
Tay. No senyora, mes ab las alenadas me vaig enterar de
lo que habían menjat per esmorsar: y com alguns s'havían desdejunat
ab sebas y altres ab all y oli, vaig haver de arrimarme á la portella
per treurer lo que tenia al ventrell, quedantme lo que tenia als
ulls.
Ram. ¡Senyor Tayabas!
Tay. Molt senyora meva.
Ram. Lo que conta fá riure.
Tay. A mi 'm vá fer plorar.
Marº. Ho crech.
Tay. Oh, no 'n tingui cap dupte. Al arribar á casa crido
al metge, me treu las malehidas bolvas, me dona remey que m'alivia,
mes no m'evita la inflamació, que m'obliga á portar ulleras fumadas y
anar á las palpentas. Hi veig poch, tan poch que sé que vosté es don
Mariano y vosté una senyora, mes no veig bé la fisonomia de la cara.
(_Pren l'un per l'altre._) Tinga don Marianet las cartas de la
fábrica. (_Las allarga á Ramoneta._)
Ram. Soch jo, no ell.
Tay. Dispensi. Tinga. (_Vá ahont era Mariano que s'haurá
adelantat y 's troba darrera d'ell._)
### ESCENA XVIII