Mar. (¿No es una vergonya que 'l seu tío tinga de
donarli conversa?) (_Mariano vá ahont son Ramoneta y don Tomás._)
Marº. Avuy no há tingut que sortir del poble per cap
visita.
Tom. No, per fortuna.
Marº. Me sorprén que al retirarse vingués á un poble á
exercir la carrera.
Ram. Lo tio vá venir aqui á descansar, pero: --Don
Tomás, fassi 'l favor de veure 'l noy, que está molt malalt. --Per
Deu, don Tomás, dongui una mirada al meu home, vosté que sab tant,--
y com lo tio es bó, pero encara ho es més del que sembla, poch á
poch, y sense ell adonarsen, s'ha convertit en metje de poble.
Mar. Que visita y paga la medicina.
Tom. Lo que á la terra no 's cobra, se cobra al cel.
Marº. Perqué la mamá no s'enfadi hé de estar al teu
costat.
Ram. La situació es violenta.
Marº. Per ara se sembla á la d'aquell que va caure d'una
torre molt alta. A mitj camí, mentres donava tomballons per l'espay,
li vá cridar un: --¿Cóm vá, company?-- Per ara bé, respongué l'altre,
pero veurem al xocá ab la terra.
Ram. Aquí la terra es la teva mamá. ¡Cuán s'enteri!
(_Rihent._) Ara rich, mes tinch por de acabar plorant.
Mar. Tenen una conversa animada, com si 's coneguessin
de temps. Me sembla que 'ls casarém.
Ram. La meva situació es falsa; diré al pare y al tio lo
que passa.
Marº. ¡Per Deu no, ó estem perduts!
Ram. Sí.
Marº. Nó, de cap modo.
Tom. Sembla que 's barallan aquell parell.
Ram. No puch callar, no fora digne.
Marº. Veig que has caigut en grácia á la mamá; dexa que
l' afecte aumenti y llavors li será més difícil negar lo seu
consentiment.