Marº. Per Deu Ramoneta, serenitat ó estem perduts.
Ram. ¿Sonmiém?
Marº. Crech que sí. Arribo desesperat de Barcelona al
saber que habías marxat, y 't trobo á aquet poble y á casa de la
mamá.
Ram. ¿Donya Maria es la teva mamá?
Marº. La que 't mima y sembla que 't porta molt
d'afecte.
Ram. ¡Si sápigues que jo soch aquella á qui 'l seu fill
estima y de qui no vol sentirne parlar!
Marº. ¿No sab qui ets?
Ram. La neboda del senyor metje, pero no la botiguereta
que vol enganyar al seu fill. ¡Pensar que t'há tret de Barcelona
perque m'oblidessis!
Marº. ¡Y qué 'ns han portat al mateix poble perque
no 'ns vegessim! Ramoneta, es necessari fingir que no 'ns conexém,
perque si la mamá arriba á enterarse, estem perduts. Procura
guanyarte la seva voluntat.
Ram. Crech que ja la tinch guanyada.
Marº. Ara si que 'm sembla bonich lo poble.
Ram. ¿Y fins ara?
Marº. Me semblava molt trist.
### ESCENA XVIII
DITS y DONYA MARÍA ab una tassa de caldo. DON TOMÁS ab
una copa de Jerez y una ampolla. ANSELM ab un vas d'aygua y
l'ampolla. SENYOR TAYABAS ab una ampolla y una copeta. Tots
rodejan á Ramoneta.
Mar. Veu, don Tomás, com ja es tota un altra.
L'homeopatia l'ha posada bé.
Tom. ¡Qué homeopatia!
Ans. ¡Beu l'aygua, noya!
Tom. ¡Primé 'l Jerez!
Marº. Primé 'l caldo y després lo vi.
Tay. ¡Primer aquest elixir!
Tom. ¡Béu!
Ans. Prén.
Mar. Té.
Tay. Prengui. (_Tots li present an las copas y
tassas._)
Ram. Pero no veuhen que estich ben bona y fins contenta
y casi ab ganas de riure al veure los apuros de vostés. No hé de
desairarla á vosté, donya Maria, que es tant bona per mi, y pendré un
glop de caldo. (_Pren la tassa y beu una mica._)
Mar. (Aquesta si que es una noya simpática y ben
educada.)(_A Mariano._)