Mar. ¿Hont l'ha arreplegada la costúm de capgirar las
paraulas?
Tay. ¡No me'n parli, donya Maria! A n' aquella edad en
que un no es noy ni home y per senyalarse se fan moltas bestiesas,
várem donar en la grácia de trasposar las las sílabas creyent que axó
era molt divertit, ¡costum que me'n ha donat de disgustos! perque no
l'hé poguda perdrer per complert. Vaig entrar d'aprenent á casa al
senyor Comí...
Mar. Crech que era home d'un génit inaguantable.
Tay. Sols ho sab qui l'há aguantat. ¡Desgraciat del
que 's quexava! Un dia la cuinera, que estava enamorada d'un
municipal de caballeria y sols ab ell pensava, vá baxar á la tenda
per arrós per nosaltres y escayola pe 'l' canari. Vá trobar al
municipal, y pensant ab ell vá omplir d'arrós la menjadora del canari
y vá tirar l'escayola á l' olla. ¡Figuris l'alborot que várem armar
los aprenents al veurer que 'ns donavan sopa d'escayola. Al sentirlo,
puja 'l senyor Comí, cremat com de costum, y jo presentantli la
sopera vaig dirli: --¿Quí menja axó, senyor Comí? --Més capgiro 'l
seu nóm y li dich: --¿Qui menja axó, senyor Mico?
Mar. ¿Y qué va passar?
Tay. Vaig baxar los escalons de cuatre en cuatre, perque
ell me perseguia bramant com una fera, y may més he tornat á
pujarlos,
TuY. L'espera 'l xocolate.